Sense res

El monjo cartoixà, després d'haver passat la vida entre quatre murs en silenci, dedicat a la pregària i al treball manual, era embolcallat quan moria i el seu cos era col·locat dret a la capella mortuòria, on romania durant tres dies. Passat aquest temps, era soterrat sense cap més pertinença: marxava d'aquest món igual que havia vingut, és a dir, sense res. Ni tan sols un nom a la creu que marcava on reposava el seu cos...

Els romans, però, eren soterrats amb una moneda a la boca: havien de pagar el barquer que els duria als Inferns, sense la qual el seu esperit podia vagar entre el món dels vius fins que el seu cos tingués una sepultura digna.

Uns i altres, però, s'enduien a la tomba una esperança diferent. Els primers, en la resurrecció de la carn. Els altres, potser, el de retrobar-se amb els seus avantpassats difunts en el món de les ombres. No obstant això, són molts els textos de la literatura llatina que entreveuen que aquesta creença en el més enllà era sovint posada en dubte.

És el cas de l'oda IV 7 d'Horaci. Els seus versos «immortalia ne speres» i «pulvis et umbra sumus» colpegen amb força qualsevol vestigi d'esperança.

Sublim.

(Visita a la cartoixa d'Ara Christi acompanyat d'Horaci).

Diffugere nives, redeunt iam gramina campis
arboribusque comae;
mutat terra vices, et decrescentia ripas
flumina praeterunt;
Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
ducere nuda choros.
immortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem:
frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestas
interitura simul
pomifer Autumnus fruges effuderit, et mox
bruma recurrit iners.
damna tamen celeres reparant caelestia lunae;
nos ubi decidimus
quo pater Aeneas, quo Tullus dives et Ancus,
pulvis et umbra sumus.
quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
tempora di superi?
cuncta manus avidas fugient heredis, amico
quae dederis animo.
Cum semel occideris et de splendida Minos
fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
restituet pietas;
infernis neque enim tenebris Diana pudicum
liberat Hippolytum,
nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro
vincula Perithoo.

Se fueron las nieves, ya vuelve la yerba a los campos y al árbol
su cabellera; cambia
de modos la tierra y los ríos decrecen corriendo de nuevo
por los cauces de siempre;
la Gracia y las Ninfas, hermanas gemelas, desnudas se atreven
a dirigir sus coros.
«No esperes nada inmortal» aconsejan el año y las horas
que al nuevo día raptan.
Expulsan el frío los Zéfiros; la primavera al verano 
cede, que, por su parte,
morirá al traer su fruto el pomífero otoño; y al punto la inerte
bruma vendrá. Pero ágil
repara la luna en el cielo sus menguas; nosotros, en cambio,
allí una vez caídos
donde Eneas el padre se encuentra con Tulo el dichoso y con Anco,
polvo y sombra ya somos.
¿Quién sabe si van a agregar un mañana a la edad transcurrida
los dioses de allá arriba?
El regalo amistoso que a tu alma hayas dado, a las ávidas manos
escapará de quienes
a heredarte se apresten. En cuanto estés muerto y dictado haya Minos
su sonora sentencia
sobre tu alma, ya nunca, Torcuato, traeránte a este mundo tu estirpe
o facundia o piedad.
Así a Hipólito el casto no pudo Diana librar de la noche
infernal ni capaz
de romper las leteas cadenas que al caro Pirítoo ligaban
fue el poder de Teseo.

Refetor

Claustre de llevant

Antic pati de la cel·la del prior

Claustre major, en ruïnes

Aquest terra allotjava els monjos difunts. En marxar la comunitat
s'endugué els seus morts.

Capella mortuòria

Pendents de ser restaurats, es consideren els esgrafiats
millor conservats del País Valencià

Cúpula de l'església

Només els florons de les voltes escaparen
del saqueig de l'exèrcit napoleònic

El treball de la fusta fou fet pels propis
cartoixans, experts fusters

Refetor

El més curiós d'aquesta cartoixa és que està ubicada
al costat mateix de l'antic Camí Ral o Via Augusta