Si El culto pedagógico és dens i cal pair-lo a poc a poc, aquesta reflexió de Fumagalli és fresca i es llegeix d'una tirada. Jo diria que el que fa del llibre interessant és el fet d'estar escrit des del més absolut sentit comú i l'amor a la docència i al coneixement: Fumagalli és un arquitecte de Milà que per avatars diversos de la vida acaba exercint de professor a un institut de secundària de la Catalunya Central. El seu discurs, per tant, no està viciat per aquests discursos pedagògics als quals ens tenen acostumats. Ell mateix admet que ha llegit poc sobre educació.
L'autor va reflexionant sobre els seus errors, però també alegrant-se pels encerts que van marcant els seus quatre anys com a docent. Troba de seguida allò que dóna sentit a la faena de mestre. Les vivències que va relatant l'ajuden a què la tradició, l'autoritat, la transmissió, l'amor, la necessitat d'educar la mirada, el silenci, la voluntat, la virtud... vagen trobant el seu lloc en el dia a dia de l'aula. I en els moments, esporàdics, que tot està al seu lloc, l'alumne, que ha suat de valent, s'ha esforçat i s'ha endinsat en allò que anomenem coneixement, exclama: —Profe, me lo he pasado bien!—. I resulta que ni ha fet jocs, ni dinàmiques de grup, ni ludificacions vàries.
Cal més llibres així, perquè mostren altres punts de vista sobre allò que tots vivim a l'escola, i ajuden a reflexionar sobre els propis errors i encerts. Entre les meues experiències a l'aula, moltes coincideixen amb les de Fumagalli, però gràcies a ell he copsat matisos que fins ara se m'havien escapat.
Vos el recomane!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada