hasce secundum res animi natura videtur
atque animae claranda meis iam versibus esse
et metus ille foras praeceps Acheruntis agendus,
funditus humanam qui vitam turbat ab imo
omnia suffundens mortis nigrore neque ullam
esse voluptatem liquidam puramque relinquit.
Ya, según esto, aclararán mis versos
de ánimo y alma la naturaleza,
y con toda violencia extirparemos
de raíz aquel miedo de Aqueronte
que en su origen la humana vida turba,
que no deja gozar a los mortales
de líquido solaz deleite puro.
Lucr. III, 35-40
et saepe usque adeo, mortis formidine, vitae
percipit humanos odium lucisque videndae,
ut sibi consciscant maerenti pectore letum
obliti fontem curarum hunc esse timorem:
hunc vexare pudorem, hunc vincula amicitiai
rumpere et in summa pietate evertere suadet:
nam iam saepe homines patriam carosque parentis
prodiderunt vitare Acherusia templa petentes.
A otros inspira el miedo de la muerte
un odio tal hacia la luz y vida,
que con pecho angustiado se dan muerte;
olvidados, sin duda, que este miedo
es manantial de penas y cuidados;
que este miedo persigue la inocencia,
que éste rompe los lazos amistosos,
que éste se burla de naturaleza,
pues que a sus caros padres y a su patria
han vendido los hombres muchas veces
por huir las mansiones infernales.
Lucr. III, 79-86
et quo cumque tamen miseri venere parentant
et nigras mactant pecudes et manibus divis
inferias mittunt multoque in rebus acerbis
acrius advertunt animos ad religionem.
quo magis in dubiis hominem spectare periclis
convenit adversisque in rebus noscere qui sit;
nam verae voces tum demum pectore ab imo
eliciuntur et eripitur persona amanare.
Viven últimamente rodeados
de muy amargas penas; y hacen honras
do arrastraron su mísera existencia;
y degolladas las ovejas negras,
las ofrecen a dioses infernales:
con más viveza adversidad despierta
ideas religiosas en sus almas.
Los peligros descubren a los hombres,
les dan a conocer los infortunios,
pues entonces por fin del hondo pecho
son proferidas voces verdaderas:
la máscara se quita y queda el hombre.
Lucr. III, 50-60
De festes dedicades als morts ens han quedat Tots Sants i el dia dels difunts, celebrats l'u i el dos de novembre; aquestes es relacionen amb les lemuralia celebrades pels romans. Els romans, però, celebraven aquesta festa amb el bon temps: el mes de maig era el moment idoni per fer els rituals que asseguraren un descans etern dels difunts per tal que deixaren de molestar els vius. Suposadament, la celebració dels rituals va passar a la tardor per influència dels pobles vinguts del nord d'Europa. Però el ben cert és que encara podem trobar romanalles d'aquelles lemuralia en altres moments de l'any en alguns indrets.
En Algemesí hi havia dues grans festes locals: la de la Mare de Déu, que ha perviscut, i la del Crist. De fet, els festers de la Mare de Déu són també festers del Crist, i s'encarreguen també d'aquest altra festa celebrada el sis d'agost. Agost, però, no és propici actualment per a cap celebració al poble: la gent marxa a Cullera, de viatge, i el poble queda pràcticament desert. Això ha produït que la festa haja perdut els elements que embolcallaven el seu nucli: s'ha reduït a una celebració religiosa i a un novenari que s'esdevé a l'ermita del Calvari.
Aquesta ermita, però, no és només l'ermita del Crist de l'Agonia, sinó que era l'ermita de l'antic cementeri del poble. Traslladat aquest des del centre del poble a la vora del camí de Benifaió per raons de salubritat, el cementeri comptava amb un sagristà i una capella amb culte. Amb motiu de la festa del Crist, les portes de la capella, que miraven al poble, s'obrien i la gent anava a pregar-hi pels seus difunts i el seu descans etern. Un ritual que podem emparentar, doncs, amb les antigues lemuria.
El cementeri, però, al segle XIX es va quedar xicotet i va ser traslladat uns centenars de metres més enllà, vora l'ermita de Sant Onofre (l'actual cementeri vell). L'ermita va ser enderrocada en temps de la República per fer passar la Ronda, dita del Calvari. Però, curiosament, encara ha quedat l'antic paretó que tancava el recinte (sobre el qual es va construir l'actual) i la creu de ferro que hi havia al mig, situada hui a la mateixa ronda. Després de la Guerra Civil, Segura Lago va projectar una nova ermita, còpia de l'antiga, que és la que actualment s'obri amb motiu del novenari. Aquesta, però, mira a llevant.
La mort espanta. No sabem què hi ha més enllà, si és que hi ha alguna cosa, i això ens angoixa, conscientment o inconscient. Cada època ha afrontat aquesta por de manera diferent. Actualment tendim a no pensar-hi i a tapar aquesta por amb experiències trepidants i amb el consumisme: és una fugida cap endavant com qualsevol altra. En mig d'aquest ritme trepidant, però, a indrets com a Algemesí encara trobem aquestes romanalles d'una celebració que ens parla d'una esperança en la resurrecció. Mentre siguen vives, podem dir que conservem la memòria dels qui foren i la flameta del poble, el seu sentiment de pertinença, es manté viu...
nam si tanto operest animi mutata potestas,
omnis ut actarum exciderit retinentia rerum,
non, ut opinor, id ab leto iam longius errat;
Si el alma padeció tan gran mudanza
que se olvidó de los pasados hechos,
yo creo que este estado se parece
a la muerte.
Lucr. III, 674-676
Però, malgrat tot, hui tendim a esborrar la mort il·lusòriament de la quotidianitat; paradoxalment, denigrem la tradició i la memòria i, sense elles, guaitem temerosos l'abisme de la mort. Això, però, no ha estat així sempre. Cada grup humà ha tingut uns ritus i unes creences determinades sobre la mort i el més enllà: els primitius jueus no creien pas que hi hagués cap mena de vida més enllà de la mort, mentre que el cristianisme professa la resurrecció de la carn i creu en l'existència d'una ànima immortal que, després de la mort, ha d'afrontar les conseqüències d'allò que la persona va fer en vida: paradís, purgatori o infern!
Lucreci dedica el llibre III a reflexionar sobre la natura de l'ànima i de l'ànimus o voluntat a la llum dels ensenyaments d'Epicur. Per a ell és evident que l'ànima és corpòria i, per tant, mortal. El llibre tercer està ple de reflexions sàvies sobre la mort. Diria que la seva visió és la més acceptada avui en dia i, potser siga per això, de la mort no volem ni sentir anomenar-ne el nom.
Vos deixe amb algunes d'aquestes reflexions sublims. Reflexions sobre l'actitud davant la mort, sobre la tendència que tenim d'aferrar-nos a la vida, sobre l'acceptació serena de la mort i la necessitat d'una actitud racional davant la vida, sobre com, havent indagat la raó en el misteri de la mort, com d'absurd és témer-hi... I com, de vegades, per fugir de la mort, convertim en l'infern temut la pròpia vida.
certe equidem finis vitae mortalibus adstat
nec devitari letum pote, quin obeamus.
(...)
nec prorsum vitam ducendo demimus hilum
tempore de mortis nec delibare valemus,
quo minus esse diu possimus forte perempti.
proinde licet quod vis vivendo condere saecla,
mors aeterna tamen nihilo minus illa manebit,
nec minus ille diu iam non erit, ex hodierno
lumine qui finem vitai fecit, et ille,
mensibus atque annis qui multis occidit ante.
El plazo de la vida está marcado
a todos los mortales: no es posible
huir la muerte sin partirnos luego.
(...)
Ni por más que alarguemos nuestra vida
algún tiempo robamos a la muerte;
sus víctimas seremos sin remedio;
si la revolución de muchos siglos
fuese posible ver, eterna muerte
no por eso dejara de aguardarnos;
y aquel que acaba de cubrir la tierra
no estará muerto ya por menos tiempo
que el otro que murió mil años antes.
Lucr. III, 1078-1079; 1087-1094
tu vero dubitabis et indignabere obire?
mortua cui vita est prope iam vivo atque videnti,
qui somno partem maiorem conteris aevi,
et viligans stertis nec somnia cernere cessas
sollicitamque geris cassa formidine mentem
¿Y de morir tú dudas, y te indignas,
tú a quien la vida es muerte continuada,
sintiéndose morir a cada instante?
¿Que pasas grande parte de tu vida
en dormir y roncar, aunque despierto,
y siempre en sueños ves, y traes inquieta
el alma con quiméricos terrores?
Lucr. III, 1045-1049
prodita sunt esse, in vita sunt omnia nobis.
(...)
nec videt interea qui terminus esse malorum possit nec quae sit poenarum denique finis,
atque eadem metuit magis haec ne in morte gravescant.
hic Acherusia fit stultorum denique vita.
Y hallamos en la vida ciertamente
cualquier horror que en Aquerón profundo
dicen haber.
(...)
La incertidumbre de futura suerte
no puede en tanto ver, ni sabe cuándo
tendrán por fin un término sus males,
y temen que se agraven en la muerte:
la vida es el infierno de los necios.
Lucr. III, 1020-1023
Nil igitur mors est ad nos neque pertinet hilum,
quandoquidem natura animi mortalis habetur.
(...)
sic, ubi non erimus, cum corporis atque animai
discidium fuerit, quibus e sumus uniter apti,
scilicet haud nobis quicquam, qui non erimus tum,
accidere omnino poterit sensumque movere,
non si terra mari miscebitur et mare caelo.
La muerte nada es, ni nos importa,
puesto que es de mortal naturaleza:
(...)
pues lo mismo,
luego que no existamos, y la muerte
hubiere separado cuerpo y alma,
los que forman unidos nuestra esencia,
nada podrá sin duda acaecernos
y darnos sentimiento, no existiendo:
aunque el mar se revuelva con la tierra,
y aunque se junte el mar con las estrellas.
Lucr. III, 830-831; 838-842
corporeis quoniam telis ictuque laborat.
(...)
Praeterea gigni pariter cum corpore et una
crescere sentimus pariterque senescere mentem.
nam vel ut infirmo pueri teneroque vagantur
corpore, sic animi sequitur sententia tenvis.
inde ubi robustis adolevit viribus aetas,
consilium quoque maius et auctior est animi vis.
post ubi iam validis quassatum est viribus aevi
corpus et obtusis ceciderunt viribus artus,
claudicat ingenium, delirat lingua labat mens,
omnia deficiunt atque uno tempore desunt.
ergo dissolui quoque convenit omnem animai
naturam, ceu fumus, in altas aëris auras;
quando quidem gigni pariter pariterque videmus
crescere et, ut docui, simul aevo fessa fatisci.
Luego del alma la naturaleza
es corporal, puesto que experimenta
todas las impresiones de los cuerpos.
(...)
Nacer, crecer y envejecer sentimos
el alma juntamente con el cuerpo:
un cuerpo quebradizo y delicado
sirve desde la infancia como cuna
a un ánimo tan débil como el alma;
y los miembros la edad robusteciendo,
el consejo también se robustece,
y el ánimo sus fuerzas va aumentando;
después, cuando el esfuerzo poderoso
de los años el cuerpo ha quebrantado,
y el brío entorpecido, decayeron
las fuerzas de los miembros, el ingenio
claudica, y el espíritu y la lengua
delira, y faltan todos los resortes
de la máquina a un tiempo; luego el alma
también se descompone y se disipa
como el humo de los aires, pues la vemos
nacer y acrecentarse con el cuerpo
y sucumbir al tiempo fatigada.
Lucr. III, 175-176; 445-448
I potser el fragment més bonic de tots: pocs versos he llegit que exalcen de manera tan sublim el valor que el coneixement té per sí mateix!
constituat pariter quosdam, tamen illa relinquit
naturae cuiusque animi vestigia prima.
nec radicitus evelli mala posse putandumst,
quin proclivius hic iras decurrat ad acris,
ille metu citius paulo temptetur, at ille
tertius accipiat quaedam clementius aequo.
(...) 7-13 19-22
illud in his rebus video firmare potesse,
usque adeo naturarum vestigia linqui
parvola, quae nequeat ratio depellere nobis,
ut nihil inpediat dignam dis degere vitam.
La raza humana así es constituida;
aun cuando perfeccione a ciertos hombres
la educación, no puede, sin embargo,
borrar ella los rasgos dominantes
que en el alma grabó la misma mano
de la naturaleza: no es posible
de ella arrancar el germen de los vicios;
de vehemente cólera arrastrado
éste se precipita, aquél tentado
es de la timidez, y aquel tercero,
se compadece más de lo que debe.
(...)
(pero) me parece poder asegurarte
que no pudiendo reflexión y estudio
destruir los vestigios primitivos,
los debilitan tanto, que podemos
pasar la vida bienaventurada
con que los altos dioses se deleitan.
Lucr. III, 307-313; 319-322
Tal és el poder del coneixement! I per això mateix algú, de manera gens innocent, va decidir d'excloure l'estudi dels clàssics llatins de l'escolaritat obligatòria.
(Gràcies a R.F. per haver-me explicat moltes de les coses que ací conte!)
(Gràcies a R.F. per haver-me explicat moltes de les coses que ací conte!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada