 |
| Avui ja no seiem ni ens meravellem davant de l'Univers, ni ens interroguem sobre els seus perquès engolits com estem en una voràgine absurda d'activitats, experiències i desitjos vans. |
nec magis id nunc est neque erit mox quam fuit ante.
Al presente es el hombre como ha sido
y como será siempre en cualquier tiempo.
Lucr. V, 1135
D'això ens n'adonem quan llegim atentament els clàssics: en ells trobem encara les mateixes preocupacions, les mateixes pors, les mateixes ànsies de saber que tenim actualment, i també els mateixos errors i els mateixos vicis. Com d'il·lusòries esdevenen a la llum d'aquestes paraules tan sàvies les teories actuals sobre els natius digitals, canvis de paradigmes i altres discursos sota els quals, com abans hem fet amb riqueses i anhels d'eternitat, hem tapat justament la por a la mort i als déus. Ho corroborem llegint Lucreci:
semper et in curis consumit inanibus aevom,
ni mirum quia non cognovit quae sit habendi
finis et omnino quoad crescat vera voluptas;
idque minutatim vitam provexit in altum
et belli magnos commovit funditus aestus.
(...)
sic alid ex alio peperit discordia tristis,
horribile humanis quod gentibus esset in armis,
inque dies belli terroribus addidit augmen.
(...)
nam fuit in pretio magis aes aurumque iacebat
propter inutilitatem hebeti mucrone retusum;
nunc iacet aes, aurum in summum successit honorem.
sic volvenda aetas commutat tempora rerum.
quod fuit in pretio, fit nullo denique honore;
porro aliud succedit et e contemptibus exit
inque dies magis adpetitur floretque repertum
laudibus et miro est mortalis inter honore.
Así en vano se afana el hombre siempre
y de continuo se atormenta en vano,
y en cuidados superfluos gasta el tiempo,
porque no pone límite al deseo,
y porque no conoce hasta qué punto
el placer verdadero va creciendo:
y esto es lo que ha lanzado poco a poco
entre borrascas a la humana vida,
y ha movido unas guerras tan crüeles
para arruinar la sociedad entera.
(...)
Así inventó Discordia sanguinaria
medios de asolación uno tras otro,
todos horribles a la humana gente,
y un nuevo colmo de terror pusiera
a la guerra espantosa cada día.
(...)
Tuvo entonces el cobre mayor precio,
y se despreció el oro como inútil
embotando su punta fácilmente:
despréciase ahora el cobre; el oro sube
a la mayor estima: de este modo
cambia el tiempo la suerte de las cosas;
lo que antes se estimaba, hoy se desprecia;
lo que no se quería, vale ahora
y se codicia más de día en día,
y es el objeto digno de alabanzas
y tiene sumo aprecio entre los hombres.
Lucr. V, 1430-1435; 1305-1307; 1273-1280
¿No ens està parlant d'una societat de consum àvida de recursos, d'unes guerres que coven sota l'aparença de la lluita per uns ideals uns interessos econòmics, d'una irracional i encara actual carrera armamentística? Contraposada a aquesta espiral absurda basada en la moda, la cobdícia i la guerra, l'epicuri ens explica en pocs versos el seu ideal de vida:
purpurea atque auro signisque ingentibus apta,
dum plebeia tamen sit, quae defendere possit.
Nosotros ningún daño recibimos,
careciendo de púrpura y de oro
y de ricos bordados, si tenemos
un vestido común que nos abriga.
Lucr. V, 1427-1429
Viure humilment, però també de forma tranquil·la. I per poder-ho fer enceta en aquest llibre tota una explicació sobre l'origen i funcionament del món i els astres sense la qual la por que tot l'ésser humà sent davant d'allò sublim de la Natura es tornaria en superstició:
ecquae nam fuerit mundi genitalis origo,
et simul ecquae sit finis, quoad moenia mundi
et taciti motus hunc possint ferre laborem
(...)
praeterea cui non animus formidine divum
contrahitur, cui non correpunt membra pavore,
fulminis horribili cum plaga torrida tellus
contremit et magnum percurrunt murmura caelum?
Pues la misma ignorancia de las causas
hace que ande el espíritu dudoso:
se indaga qué principio tuvo el mundo,
y cuál será su fin y hasta qué tiempo
él podrá resistir este trabajo.
(...)
¿Qué espíritu, además, no apoca el miedo
de los dioses? ¿A qué hombre no se hielan
los miembros de pavor cuando la tierra
abrasada retiembla con el golpe
horrible de los rayos, y recorren
todo el cielo murmullos espantosos?
Lucr. V, 1211-1214; 1218-1221
Davant d'aquesta inquietud, com hem dit, l'ésser humà pot refugiar-se en la superstició i creure en la intervenció dels déus en la Natura, cosa que als seus ulls és un error, o bé posar en marxa la raó per explicar l'origen del món i dels fenòmens naturals amb la informació que obtenim a través dels sentits.
És el que al llibre V fa Lucreci: ens parla de l'origen del cel, la terra i les aigües. Dels astres intenta explicar-ne racionalment el seu moviment. També raona sobre l'origen de la vida, de les espècies i de la humanitat, i n'explica l'evolució històrica des dels orígens, abans que s'inventés l'escriptura (i ho fa amb prou encert, si tenim en compte l'absència de troballes arqueològiques prehistòriques amb què comptava).
Aquesta explicació del món i els seus fenòmens avui ens pot semblar farcida d'elements sobrenaturals. Però impugna els mites i només accepta explicacions racionals, acceptant totes les possibilitats sempre i quan estiguen fonamentades en allò que perceben els sentits i el raciocini. Hem de pensar que Lucreci i els seus coetanis no comptaven amb tants coneixements ni amb tants mitjans com els que comptem avui. Malgrat tot, ens sorprèn l'encert de molts dels seus raonaments i intuïcions. Aquest sistema obert que presenta guarda, doncs, moltes similituds amb l'actual. La ciència experimental té els mateixos fonaments i nosaltres, com té Lucreci en les seues paraules, hi tenim confiança cega: quin ciutadà d'a peu ha vist, al capdavall, el bosó de Higgs?
difficilest; sed quid possit fiatque per omne
in variis mundis varia ratione creatis,
id doceo plurisque sequor disponere causas,
motibus astrorum quae possint esse per omne;
e quibus una tamen sit et haec quoque causa necessest,
quae vegeat motum signis; sed quae sit earum
praecipere haud quaquamst pedetemptim progredientis.
(...)
denique cur nequeat semper nova luna creari
ordine formarum certo certisque figuris
inque dies privos aborisci quaeque creata
atque alia illius reparari in parte locoque,
difficilest ratione docere et vincere verbis,
ordine cum videas tam certo multa creari.
Con exponer tan solo me contento
todos los medios que la naturaleza
puede emplear y en realidad emplea
en el gran todo, en estos mundos varios
que de distinto modo ha fabricado:
y prosigo explicando ya las causas
todas posibles de los movimientos
de los astros, entre las que una sola
necesariamente obra en nuestro mundo,
la cual no puede señalar quién sigue
pas tras paso la naturaleza.
(...)
¿Por qué, en fin, no podrá Naturaleza
producir una Luna cada día
con una serie regular de formas
y aspectos diferentes, destruyendo
la de ayer reparándola con otra?
La imposibilidad de lo que digo
no es fácil demostrar, principalmente
cuando ves producciones semejantes
cada día surgir en tiempo fijo.
Lucr. V, 526-533; 731-736
Potser siga més humil aquesta actitud de Lucreci que la que tenim actualment. No aspira a conèixer tots els secrets de la Natura i a dominar-la, sinó a donar totes les explicacions possibles a ulls de la raó, entre les quals només una serà la veritable. Quina de totes siga és el de menys: l'objectiu de la ciència és establir les bases d'una pietat adequada i d'una relació amb el món sana:
gratia nostra queat largirier emolumenti,
ut nostra quicquam causa gerere adgrediantur?
(...)
Quod si iam rerum ignorem primordia quae sint,
hoc tamen ex ipsis caeli rationibus ausim
confirmare aliisque ex rebus reddere multis,
nequaquam nobis divinitus esse paratam
naturam rerum: tanta stat praedita culpa.
(...)
et quibus ille modis divom metus insinuarit
pectora, terrarum qui in orbi sancta tuetur
fana lacus lucos aras simulacraque divom.
(...)
nec pietas ullast velatum saepe videri
vertier ad lapidem atque omnis accedere ad aras
nec procumbere humi prostratum et pandere palmas
ante deum delubra nec aras sanguine multo
spargere quadrupedum nec votis nectere vota,
sed mage pacata posse omnia mente tueri.
¿Qué utilidad nuestro agradecimiento
podría acarrear a aquellos seres
inmortales por ´si y afortunados,
para empeñarlos en obsequio nuestro
a emprender esta obra y concluirla?
(...)
Suponiendo que yo mismo ignorara
de los principios la naturaleza,
a asegurar, no obstante, me atreviera,
cielo y naturaleza contemplando,
que no puede ser hecha por los dioses
máquina tan viciosa e imperfecta.
(...)
Aquel miedo a los dioses en los pechos
que en todos los países de la tierra
conserva templos, lagos, bosques, aras,
y las santas estatuas de los dioses.
(...)
No es piedad el dar vueltas a menudo,
tapada la cabeza ante una piedra,
ni el visitar los templos con frecuencia,
ni el andar en humildes postraciones,
ni el levantar las manos a los dioses,
ni el inundar sus aras con la sangre
de animales, ni el cúmulo de votos:
que la piedad consiste en que miremos
todas las cosas con tranquilos ojos.
Lucr. V, 165-167; 195-199; 73-75, 1198-1203
I aquesta tranquil·litat d'esperit permet acceptar que al món aguarda el mateix destí mortal que a l'ànima humana. Ara, si bé el nostre món és finit i mortal, no ho és pas el tot format per elements infinits i eterns. A aquest món succeirà un altre, i a aqueix, un altre... teoria que és semblant a l'actual teoria de l'Univers estacionari.
continet amplexu terram: si procreat ex se
omnia, quod quidam memorant, recipitque perempta,
totum nativum mortali corpore constat.
nam quod cumque alias ex se res auget alitque,
deminui debet, recreari, cum recipit res.
Esta bóveda inmensa, en fin, contempla
que dentro de sí abraza todo el orbe;
el cielo mismo, que al decir de algunos
crea todos los seres, y disueltos
los vuelve a recibir, tuvo principio,
y cuerpo mortal tiene, aunque es inmenso;
porque el ser que otros seres alimenta
con sus sustancia, debe consumirse,
cuando acción creadora los repara.
Lucr. V, 318-323
Aquesta finitud de l'Univers té per a nosaltres, al meu parer, una importància relativa davant de la nostra pròpia finitud. Dins de la nostra mida de les coses, ens esglaia més pensar que d'ací pocs anys ens enfrontarem a la mort que no pas que el sol engolirà el planeta d'ací no sé quants milions d'anys. Ara bé, aquesta darrera constatació hauria de canviar del tot la perspectiva des d'on contemplem el món i ens contemplem a nosaltres mateixos i desproveir-la de l'arrogància que la caracteritza.
La finitud del món i de cada ésser no és impediment perquè gaudim de la bellesa. Jo m'he enamorat d'aquests versos en què Lucreci explica el pas de l'any i la successió cíclica de les estacions. Amb elles vos deixe en paus!
pennatus graditur, Zephyri vestigia propter
Flora quibus mater praespargens ante viai
cuncta coloribus egregiis et odoribus opplet.
inde loci sequitur Calor aridus et comes una
pulverulenta Ceres et etesia flabra aquilonum.
inde Autumnus adit, graditur simul Euhius Euan.
inde aliae tempestates ventique secuntur,
altitonans Volturnus et Auster fulmine pollens.
tandem Bruma nives adfert pigrumque rigorem
reddit. Hiemps sequitur crepitans hanc dentibus algu.
quo minus est mirum, si certo tempore luna
gignitur et certo deletur tempore rusus,
cum fieri possint tam certo tempore multa.
Viene la primavera, y Amor viene;
viene junto con él Céfiro alado,
precursor del Amor, mientras que Flora
su madre llega derramando flores
y olorosos perfumes de antemano
por donde pasa: en comitiva vienen
seco calor y polvorienta Ceres
y los vientos etesios Aquilones.
El otoño en seguida se presenta:
viene en su compañía el dios de viñas,
y detrás las tormentas y borrascas,
Vulturno atronador, y el Austro, fuerte
en rayos; y, por último, entorpecen
las nieves y los hielos y los fríos
a la Naturaleza, y tras sí arrastran
el frío invierno, el aterido viejo
que da diente con diente. No es milagro
el que sea formada y destruida
la Luna en tiempo fijo, cuando vemos
que pueden infinitas producciones
aparecer en tiempo señalado.
Lucr. V, 737-750
Doncs això. Que la tardor de seguida es presenta i l'estiu arriba ja a la fi. Quina mandra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada