cetera quae fieri in terris caeloque tuentur
mortales, pavidis cum pendent mentibus saepe
et faciunt animos humilis formidine divom
depressosque premunt ad terram propterea quod
ignorantia causarum conferre deorum
cogit ad imperium res et concedere regnum.
(...)
quorum operum causas nulla ratione videre
possunt ac fieri divino numine rentur.
Y los demás fenómenos que observan
en el Cielo y la Tierra los mortales
tienen suspensas con pavor sus almas,
las humillan con miedo de los dioses,
y las tienen cosidas con la tierra,
puesto que la ignorancia de las causas
los fuerza a sujetar Naturaleza
al imperio de dioses y a ponerles
en sus manos el cetro, y se imaginan
que algún poder divino hace las obras
cuyo primer resorte ellos ignoran.
(...)
pues todos son efectos naturales,
que atribuyen los hombres a los dioses
porque no pueden penetrar las causas.
Lucr. VI, 54-59; 94-95
Lucreci culmina en el llibre VI la seua argumentació. La duu al seu clímax: ara ens parla sobre l'origen i les causes dels fenòmens que més paor desperten entre el gènere humà, aquells que solen atribuir-se a una acció divina des del que García Calvo tradueix com "fanatisme". I el primer que fa és desvestir el mateix Júpiter del seu poder: explica des del punt de vista de la raó per què llampega i trona.
Els versos més importants del llibre, sota els meus ulls de vista, són els que expliquen com de blasfem és atribuir als déus allò del qual no prenen part. Atribuir els fenòmens de la natura a un desig de venjança diví és, en realitat, blasfemar contra la divinitat. Blasfemen, doncs, els qui creuen parlar en nom dels déus, els qui en el seu nom ens prescriuen com hem de viure, què hem de pensar, i com han de ser els nostres afectes, i aquells que s'atreveixen anar més enllà i asseguren que la divinitat ens castigarà en cas de no seguir aquests preceptes, que no són preceptes divins, sinó més aviat humans, que segueixen una determinada lògica i interessos socials. Si d'alguna cosa ens han de castigar els déus no és justament per no creure que estiguen darrere d'aquests càstigs i fenòmens extraordinaris, sinó per creure'ls capaços d'aquestes venjances.
quaeque geri possint, praesertim rebus in illis
quae supera caput aetheriis cernuntur in oris,
rursus in antiquas referuntur religionis
et dominos acris adsciscunt, omnia posse
quos miseri credunt, ignari quid queat esse,
quid nequeat, finita potestas denique cuique
qua nam sit ratione atque alte terminus haerens;
quo magis errantes caeca ratione feruntur.
quae nisi respuis ex animo longeque remittis
dis indigna putare alienaque pacis eorum,
delibata deum per te tibi numina sancta
saepe oberunt; non quo violari summa deum vis
possit, ut ex ira poenas petere inbibat acris,
sed quia tute tibi placida cum pace quietos
constitues magnos irarum volvere fluctus,
nec delubra deum placido cum pectore adibis,
nec de corpore quae sancto simulacra feruntur
in mentes hominum divinae nuntia formae,
suscipere haec animi tranquilla pace valebis.
Si no desechas semejantes yerros
teniendo por indignos de los dioses
y ajenos de su calma estos cuidados,
vendrán a tu presencia de continuo
estas santas deidades resentidas;
no porque capaz sea de enojarse
la majestad suprema de los dioses,
y deseen coléricos vengarse
con ejemplar castigo de los hombres;
sino porque estarás muy persuadido
que en el seno de un plácido reposo
revuelven las venganzas en su pecho;
no entrarás en los templos de los dioses
con pacífico pecho, ni es posible
que aquellos simulacros emanados
de sus augustos cuerpos te presenten
sus divinas imágenes con calma;
¡ya ves cuán trista vida te amenaza!
Lucr. VI, 63-82
El final sembla abrupte, però si ho pensem, és un final lògic a la dissertació que ha fet en els vora vuit mil versos anteriors: ens narra l'origen i els efectes de la famosa pesta que assolà Atenes a l'inici de la Guerra del Peloponès. Les imatges que ofereix són realment dantesques: tota la ciutat s'ha convertit en un munt de cadàvers, la gent ha perdut el seny, intenta cremar els seus difunts com siga i, en cas de no poder, per tanta faena que se'ls gira, els morts jauen al terra i van podrint-se pels carrers.
Davant l'emergència, la gent ha perdut el sentit civilitzatori. I Lucreci lloa els qui, malgrat tot, mantenen una actitud serena d'ajuda i consideració als malalts, malgrat el risc de caure ells mateixos víctimes de l'epidèmia. Aquesta actitud els naix, sens dubte, de l'actitud serena que el bon epicuri ha de tenir davant de la mort, perquè aquesta forma part de la vida i no ha de ser la causa que perdem l'equilibri que ha de guiar l'existència. Al capdavall, no hem de comptar, també, amb la possibilitat que s'esdevinga un episodi similar al que descriu? Hi estarem preparats en cas que arribe?
Illud in his rebus miserandum magnopere unum
aerumnabile erat, quod ubi se quisque videbat
implicitum morbo, morti damnatus ut esset,
deficiens animo maesto cum corde iacebat,
funera respectans animam amittebat ibidem.
quippe etenim nullo cessabant tempore apisci
ex aliis alios avidi contagia morbi,
lanigeras tam quam pecudes et bucera saecla,
idque vel in primis cumulabat funere funus
nam qui cumque suos fugitabant visere ad aegros,
vitai nimium cupidos mortisque timentis
poenibat paulo post turpi morte malaque,
desertos, opis expertis, incuria mactans.
qui fuerant autem praesto, contagibus ibant
atque labore, pudor quem tum cogebat obire
blandaque lassorum vox mixta voce querellae.
optimus hoc leti genus ergo quisque subibat.
Praeterea iam pastor et armentarius omnis
et robustus item curvi moderator aratri
languebat, penitusque casa contrusa iacebant
corpora paupertate et morbo dedita morti.
exanimis pueris super exanimata parentum
corpora non numquam posses retroque videre
matribus et patribus natos super edere vitam.
Pero allí lo más triste y deplorable
era que algunos de estos infelices
que se veían presa del contagio
se despechaban como criminales
condenados a muerte, se abatían,
veían siempre a par de sí la muerte,
y en medio de terrores perecían.
Multiplicaba empero las exequias
principalmente el ávido contagio,
que no cesaba ni un instante solo
de irse comunicando de uno en otro;
porque aquellos que huían las visitas
de dolientes amigos por codicia
de la vida o por miedo de la muerte,
víctimas insensibles perecían
dentro de poco tiempo, abandonados,
necesitados y menesterosos,
como lanar ganado y como bueyes:
mas los que no temían presentarse
al contagio y fatiga se rendían,
viendo que el pundonor y tiernas quejas
de amigos moribundos precisaban
entonces a llenar estos deberes.
Porque el más virtuoso ciudadano
acababa la vida con tal muerte:
y después de enterrar la muchedumbre
de sus prendas más caras, se volvían,
fatigados de llantos y gemidos,
a encamarse muriendo de tristeza:
por fin, en estos tiempos de desastre
muertos o moribundos, o infelices
que los lloraban, sólo se veían.
Lucr. VI, 1230-1253
Sublim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada