Paradigma de l'infant-imbècil

El pedagog i l'infant

—Però això... té sentit pels alumnes? Tu creus que això poden entendre-ho?— em preguntaven fa uns anys alguns companys de faena davant de propostes que implicaven el pensament, els coneixements i les idees. Jo restava bocabadat, perquè des del meu sentit comú mai m'hagués plantejat que un infant no pogués o no volgués aprendre allò que jo li proposava. —Potser, potser, eh!?, això no tinga sentit pels nens... no siga significatiu...—em deia el senyor director quan vaig proposar de treballar sobre un mapamundi a nens... de huit i nou anys! Pel que es veu, no estaven suficientment madurs per donar un significat i un sentit a aquell dibuix ple de ratlles i noms.

L'altre dia, quan acabí de llegir el breu assaig de Jean de Viguerie, vaig caure en el compte que darrere de la nova pedagogia, aquesta que posa el xiquet al centre o com a subjecte de l'educació, té al darrere en realitat una concepció ben nefasta de la pròpia infància. En efecte, els seus ideòlegs, els seus fonaments teòrics, així la tenien i no podíem esperar-ne una altra cosa. En resum, es parteix de la base que l'infant és imbècil.

De Viguerie fa un estudi arqueològic que permet anar a l'origen dels diferents dogmes pedagògics. Alguns d'ells hui s'atribueixen "a la vella escola", però una anàlisi crítica dels postulats pedagògics i de la situació de l'escola permet caure en el compte que impregnen el discurs educatiu "actual". Així, aquest aprenentatge "passiu" al qual suposadament aboca al nen la pedagogia "tradicional" arrenca de Comènius, les idees del qual impregnen hui la pedagogia: per a ell, el xiquet no podia aprendre de cap altra manera, ja que és una tabula rasa on hem d'abocar aquests coneixements. Dit d'altra forma: no podem pressuposar un intel·lecte innat o una predisposició a pensar similar a la que tenim, per exemple, per a la parla. La supressió de les obligacions i el dogma d'haver de transformar en joc tot el que el nen ha de fer arrenca de Locke. Rousseau parteix d'una base que se'ns escapa: nega al xiquet la capacitat de generar idees. Li nega també la imaginació i la memòria. Per això no hem d'ensenyar-li coses de les quals no entendrà gairebé res perquè no té intel·lecte, sinó que hem de propiciar-li "experiències" que li exerciten els sentits. Per això, res de coneixements intel·lectuals, fora llibres! (Sí, els llibres de text també són llibres). Rousseau impregna la nova escola més del que sembla: el saber no és bo en sí mateix, i a més a més aporta prejudicis i fa del nen una criatura menys "dòcil". Sí: menys dòcil. N'heu pres nota?

En temps més actuals, trobem que per als pedagogs de la nova educació (Dewey, Ferrière, Claparède...) l'intel·lecte innat és quelcom atribuible a la vella filosofia especulativa: per això es proposen de reduir encara més la qualitat de la intel·ligència i la vida mental. No hi ha en l'infant un ser que pense: pensem únicament per tal d'actuar, tot és construcció progressiva. Per això es tendeix a retardar el més possible (ni més ni menys que fins a la majoria d'edat) els estudis abstractes i sistematitzats. Com que el nen no construeix idees ni pensa per ell mateix, no li calen i li són contraproduents. Cal partir dels interessos del nen —diran— per proposar una activitat que li provoque plaer i gaudi. Més enllà, només es perd el temps: el desert intel·lectual espera a la cantonada.

Tots els despropòsits, amanits amb utopies vàries, culminen en Meirieu: en ell trobem la pedagogia del grup. S'ha d'aprendre en grup i desterrar a qui opti aprendre sol, pel seu compte. I això passa perquè en grup s'ha de produir "l'event pedagògic" que possibilite l'aprenentatge de cadascú "al seu nivell", sense el qual aquest és impossible. No defineix ben bé què és aquest "event pedagògic", però el que està clar és que el xiquet és idiota, i sense les directrius del pedagog, no aprèn ni pot aprendre res. O almenys, res de valuós i significatiu. El coneixement intel·lectual no existeix: tot aprenentatge és obra i miracle de la pedagogia.

«Negación del intelecto innato, minusvaloración del saber, manipulación del niño "socializado": según nuestros catorce ejemplos, esa es, a grandes rasgos, la utopía de los pedagogos» (De Viguerie, 132). Una utopía que acaba resumida amb les paraules de Maíllo: «la pedagogía, hablando en plata, parece que se inventó para que unos tontos enseñaran a otros». Així, la pedagogia anuncia un nen educat i preparat per a la "societat que li ha tocat viure", però cada vegada se'ns fa més evident que només produeix ignorància i incompetència. Per això necessita tot aquest mecanisme publicitari que s'ha posat en marxa: l'evidència és cada vegada més òbvia i el descrèdit més proper.

Tornant al xiquet, com que el seu intel·lecte és limitat o inexistent, com que no té intel·ligència activa, ni memòria consistent, i a més no està preparat per fer servir conceptes abstractes, necessita de la mà d'un pedagog per ésser modelat. Sense el pedagog i els seus mètodes el nen no podrà aprendre ni comprendre res. A més a més, és objecte d'una manipulació perversa: es fa creure als infants que el treball no és més que un joc; que poden aprendre-ho tot i que tot ho tenen a l'abast, i que l'èxit està assegurat. Però el més pervers de tot és que se'ls fa creure que són lliures quan en realitat se'ls converteix en esclaus d'ells mateixos i del sistema.

Aquesta concepció de la infància té, per tant, no només l'efecte de menysprear el saber, sinó que es menysprea el mateix infant i les seues capacitats i aspiracions. Aquest menyspreu doble rau en el fet que es busca amagar als infants que aprendre no és cap joc i que al saber s'accedeix pel treball. Podem afegir ací l'esforç, tan desacreditat. Treball i esforç no estan de moda, però. Perquè volen privar-nos d'allò que possibiliten i que ens converteix en ciutadans realment lliures.

Vos recomane la lectura de Los pedagogos. És breu i aclaridor. Evidentment, està molt ben argumentat: jo només he apuntat i embastat quatre idees soltes d'una argumentació brillant que a mi m'ha ajudat a entendre per què em preguntaven allò que apuntava al començament.