 |
| Bellament (im)perfecta |
hoc tamen ex ipsis caeli rationibus ausim
confirmare aliisque ex rebus reddere multis,
nequaquam nobis divinitus esse creatam
naturam mundi: tanta stat praedita culpa.
Aunque ignorara la naturaleza
de los principios, sin embargo, osara
con la vista del cielo comprobarte
y con otros fenómenos que el mundo
no ha sido por los dioses fabricado,
pues es tan deficiente e imperfecto.
Lucr. II, 177-181
A Espanya, som experts en augmentar, parodiar, magnificar les imperfeccions, tot tendint a posar tota la resta amagat al darrere. No hi ha ningú que s'entusiasme més en destacar com d'imperfecte, corrupte i defectuós és el seu país com ací. És el conegut tòpic de "la España como problema". Gregorio Luri, a la Imaginación conservadora, narra ja una anècdota atribuïda a Joaquín Batrina, un català que visqué a la segona meitat del segle XIX:
Oyendo hablar a un hombre, fácil es
acertar dónde vio la luz del sol:
si os alaba a Inglaterra, será inglés;
si os habla mal de Prusia, es un francés,
y si habla mal de España, es español.
Anécdota que se suma a la que diuen que va protagonitzar el mateix Cànovas mentre es redactava la constitució de 1876: «Pongan que son españoles los que no pueden ser otra cosa». Anècdotes a banda, hi hagué un moment de crisi en què aquesta tendència a posar el dit en la nafra es va accentuar especialment: arran de la pèrdua de Cuba i Filipines, els anomenats "regeneracionistes" o Generació del 98 van bastir el seu discurs polític a base d'exagerar i escodrinyar les misèries i desolacions del temps que els havia tocat viure.
sed neque tam facilis res ulla est, quin ea primum
difficilis magis ad credendum constet, itemque
nil adeo magnum neque tam mirabile quicquam,
quod non paulatim minuant mirarier omnes,
principio caeli clarum purumque colorem
quaeque in se cohibet, palantia sidera passim,
lunamque et solis praeclara luce nitorem;
omnia quae nunc si primum mortalibus essent
ex improviso si sint obiecta repente,
quid magis his rebus poterat mirabile dici,
aut minus ante quod auderent fore credere gentes?
nil, ut opinor; ita haec species miranda fuisset.
quam tibi iam nemo fessus satiate videndi,
suspicere in caeli dignatur lucida templa.
Sin embargo,
como tan fácil opinión no haya
que no sea difícil adoptarla
al principio, y nada hay tan admirable
y tan extraordinario en sus principios
que con el tiempo deje de admirarse:
si el color puro y claro de los cielos,
y el que contienen los errantes astros,
de sol y luna el brillo luminosos,
si fuera todo junto presentado
a los mortales por vez primera,
como si lo pusieran de repente
y de un golpe a su vista, ¿qué podría
decirse comparable a estos objetos?
¿O qué nación osara la primera
creer posibles cuadros tan grandiosos?
Ninguna a mi entender: ¿mas quién podría
sentir ahora admiración tamaña?
De la hartura de ver ya fatigados
nadie se digna levantar sus ojos
a la luciente bóveda del cielo.
Lucr. II, 126-139
Hui crec que, arrel del "procés independentista", hem tornat sense adonar-nos a aquest vici del regeneracionisme de posar el dit en la nafra i magnificar, amb una oratòria autocomplaent, aquests suposats drames i misèries d'un sistema polític, el nostre, que ha estat titlat despectivament com a "règim del 78". Quan llegisc o escolte a certs coneguts i polítics, sembla que parlen Unamuno, Costa, Azorín o Baroja, tan antic i caspós com és el seu discurs. Es parla d'abusos de poder per tot arreu, de suposades violacions de drets humans, d'etnocidis, de persecucions al diferent... A la llum d'aquests discursos, veure la realitat que ens rodeja i comparar-la amb realitats que viuen altres sers humans a llocs com Síria, Bangladesh, Hong Kong, Somàlia, Indonèsia, l'Índia o altres indrets del món... no pot fer-nos més que empal·lidir. Però què diuen?
A certa distància podem constatar altre apunt de Luri: tot es viu des de l'emotivitat. El sentiment, l'emoció de sentir-se "en" una lluita "contra" "l'opressor", però potser tot s'aguante exclusivament en el discurs i aquest opressor no existisca. Perquè aquesta emotivitat no vol sentir parlar de responsabilitats, i qualsevol institució o organisme que pretenga rendir comptes i exigir-les es vista, consegüentment, com un ens que forma part d'un engranatge "repressor". És un mecanisme inherent a la societat líquida: tot ha de valdre i tot ha d'estar legitimat, perquè no hi ha cap jerarquia ni escala de valors des d'on poder jutjar uns actes, unes idees, una proposta.
Si jo mire amb certa perspectiva vital aquest "règim del 78", m'ha donat més del que m'ha privat. He estat sempre lliure de dir allò que pense i allò que sent; he anat pel carrer agafat de la mà de les meues parelles, cosa que pocs decennis abans podia haver-me comportat penes de presó; he estudia tota ma vida en valencià, i gairebé tot ho faig en aquesta llengua; sempre hi ha hagut disponibles magnífics equips de metges que han atès els qui em rodejaven quan ha fet falta i de la millor manera; malgrat que algunes persones properes són a l'atur des de fa ja anys i panys, tenen formes de subsistir facilitades per les institucions públiques; les ciutats no paren de millorar constantment... Sí, hi ha polítics mediocres, interessos ocults en l'ensenyament, polítiques privatitzadores, corrupció, decisions discutibles dels jutges... I també els mecanismes per combatre'ls.
Si ho mire tot plegat, però, crec que puc estar content pel lloc on visc i allò que m'aporta... O haig de creure que els problemes d'ací no els tenen a França, Alemanya, Suècia o Canadà? Luri fa bé de recordar les paraules de Nicolás Ramiro Rico: «El supuesto primordial de España como problema es una Europa aproblemática». I, fent referència al darrer fragment de Lucreci que he escrit, diria que si fa cinquanta o seixanta anys els hagueren contat als meus avis que arribarien a viure en una situació com l'actual, no s'ho hagueren cregut. Però ara estem tan acostumats a les fites que hem aconseguit, que ja ni alcem el cap per contemplar admirats la volta del firmament.
Hem de ser conscients, doncs, que el món en què vivim (el sistema polític, la societat, fins i tot nosaltres mateixos) és, com Lucreci assenyala, imperfecte. No pot ser d'altra manera, doncs el món (entès com el conjunt d'interaccions entre els sers humans) el creem nosaltres, i ningú es perfecte a no ser que siga, efectivament, un déu. Humiliem, però, el nostre present en busca d'una perfecció que ens atribuïm contra la qual «els altres» atempten. Però la realitat s'imposa i cada vegada que ens pega un carxot, a base de sentència, de posicionaments, de rigor, ens cou potser una mica massa... Tant, que la pròpia realitat entra en descrèdit i els discursos s'enlairen cap a aquest món perfecte que només existeix en els discursos.
60non radii solis neque lucida tela diei
discutiant, sed naturae species ratioque.
preciso es que nosotros desterremos
estas tinieblas y estos sobresaltos,
no con los rayos de la luz del día,
sino pensando en la naturaleza.
Lucr. II, 59-61
Pensar? Raciocini? Raó? No. Com dèiem abans, hem optat per l'emotivitat, l'exageració, el greuge i també per defugir les responsabilitats. Quines responsabilitats, si actuem moguts per un "afany de justícia, llibertat i democràcia"? I com que la realitat no és propícia ni s'ajusta als nostres discursos, llavors intentem distingir-hi bons catalans de colons perquè no veiem enlloc els qui suposadament haurien de ser tots per esdevenir "catalans". Volem també que la realitat ens done les respostes que s'ajusten al que esperem. Intentem desqualificar, a priori, qui no pensa per nosaltres. Tots, excepte els nostres, són feixistes. I aquella part d'allò real que ens molesta especialment, que ens desautoritza, deixem de mirar-la i tenir-la en compte: deixa d'existir. Com que la societat és un ens massa difús com per culpar-la de res, tota la culpa recau contra un Estat (imperfecte) a qui li exigim comptes, com si amb un altre "nou Estat" la societat no anés a ser la mateixa i les seues imperfeccions anaren a esvair-se. Pensament màgic.
Hui, però, llegisc al periòdic unes frases atribuïdes a Kundera i adreçades a Roth: “El totalitarismo no es solo el infierno, sino también el sueño del paraíso: el antiquísimo sueño de un mundo en el que todos vivimos en armonía, unidos en una sola voluntad y una sola fe comunes, sin guardarnos ningún secreto unos a otros”.
officiis debet molliri victa parentum.
y las fieras al yugo sujetaron,
porque los beneficios de los padres
deben triunfar aun de los fieros hijos.
Lucr. II, 604-605
En efecte, són molts els indicis que, en la pretensió d'aconseguir allò irreal i perfecte, acabem per destruir, en lloc de millorar, allò real i imperfecte del qual, malgrat tot, gaudim i gràcies al qual podem viure amb certa dignitat. Allò que hem heretat dels qui ens han precedit. El món potser no millorarà amb utopies que no toquen de peus a terra: en lloc d'emotivisme, cal compromís; en lloc d'irracionalitat, cal diàleg des del raciocini; en lloc de manipulació, cal encarar-se amb la part de la veritat que hem de reconèixer en l'altre; en lloc de descrèdit, ens cal assumir responsabilitats. I nosaltres, des del dia a dia, ens toca exercir una ciutadania crítica i constructiva tenint a l'horitzó sempre la possibilitat d'estar equivocats. Perquè... No som, al capdavall, imperfectes?
disiactare solet magnum mare transtra cavernas
antemnas prorem malos tonsasque natantis,
per terrarum omnis oras fluitantia aplustra
ut videantur et indicium mortalibus edant,
infidi maris insidias virisque dolumque
ut vitare velint, neve ullo tempore credant,
subdola cum ridet placidi pellacia ponti
Pero como después de un gran naufragio
lejos suele arrojar el mar los barcos,
la proa, las entenas, gobernalles
y mástiles nadantes, y las jarcias
flotando por las costas de las tierras,
porque vean y aprendan los mortales
esta lección terrible, y huir quieran
las insidias y fuerzas del engaño
de la pérfida mar, y no la crean
cuando con engañosa calma ríe.
Lucr. II, 552-559
Potser em repetisc, però veig a tot arreu indicis que la barbàrie torna. Especialment quan hom parla del "poble" i del que suposadament "busca, anhela, afirma"; quan desacredita, desqualifica o anul·la aquell qui no és del "poble" perquè pensa diferent al que aquest suposadament diu; quan busquem que la realitat ens done el que necessitem per aguantar els nostres discursos; quan veiem de seguida la palla en l'ull aliè, però no la biga en el propi... La mar sembla riure, però en poc temps pot esdevenir un infern en què siga difícil sobreviure.
Quina pena. Confiem en què el raciocini, els arguments i el sentit de la responsabilitat ens porten al consens i a continuar navegant, cofois, en un mar en calma. Perquè les darreres tempestes a Europa van ser molt calamitoses. Potser massa: i poc que n'hem après!
perpetuo neque in aeternum sepelire salutem,
nec porro rerum genitales auctificique
motus perpetuo possunt servare creata.
sic aequo geritur certamine principiorum
ex infinito contractum tempore bellum.
nunc hic nunc illic superant vitalia rerum
et superantur item. miscetur funere vagor,
quem pueri tollunt visentis luminis oras;
nec nox ulla diem neque noctem aurora secutast,
quae non audierit mixtos vagitibus aegris
ploratus, mortis comites et funeris atri.
Así los movimientos destructores
no pueden destruir perfectamente,
ni acabar para siempre con los cuerpos;
así los movimientos creadores
no pueden darles duración eterna:
desde la eternidad viven en lucha
con el mismo poder ambos principios:
victorias y derrotas continuadas
de unos y otros alternan; juntos andan
la muerte y el vagido que levantan
los niños cuando ven la luz hermosa:
ni tras el día se siguió la noche,
ni tras la noche aurora, sin que oyesen
vagidos lastimosos confundidos
con llantos compañeros de la muerte,
y secuaces de tristes funerales.
Lucr. II, 569-580
quaerit enim rationem animus, cum summa loci sit
infinita foris haec extra moenia mundi,
quid sit ibi porro, quo prospicere usque velit mens
atque animi iactus liber quo pervolet ipse.
con la razón el ánimo examina
lo que hay del otro lado de los muros
del orbe, en los espacios infinitos,
hasta do quiera penetrar la mente,
y el espíritu libre remontarse.
Lucr. II, 144-147
 |
| Estirant cada pètal, per imperfecte, arribarem a l'espectacle horrible que acompanya a aquesta bellesa just a la dreta. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada