Productes

Hi ha, en efecte, algunes coses que delecten amb cert dolor el nostre cos, com és ara tombar-se al llit, i mudar del costat no cansat encara, talment l'Aquil·les d'Homer, adés jaient de ventre, adés jaient d'esquena, acomodant-se en diverses actituds, cosa que és pròpia dels malalts, que no aguanten res llarg temps i empren com a remeis els canvis. Per això s'empren viatges errívols i es recorren platges estrangeres, i adés en la mar, adés en la terra, s'experimenta sense parar la mobilitat sempre enemiga del present. «Ara anem a la Campània». Prompte aquells llocs exquisits donen enuig: «Cal veure llocs agrestos, recorrem les selves del país dels brutis i de la Lucània». Però enmig dels deserts, és menester alguna cosa amena, en la qual s'esbargeixin els ulls voluptuosos després de veure tan llargament la feresa d'aquests llocs horribles: «Anem a Tarent, i al port celebrat, i al clima dels hiverns dolços, i a la contrada prou opulenta i tot per a aquell poble antic». Massa temps les orelles han reposat d'aplaudiments i sorolls, cal ara fruir de la visió de la sang humana: «Decantem el camí vers Roma». Un viatge s'emprèn darrera l'altre, i un espectacle segueix a un altre espectacle. Com diu Lucreci:

així fuig sempre cadascú de sí mateix.

Però, ¿què se'n treu, si hom no pot escapar-se'n? Hom se segueix a si mateix i a si mateix s'amoïna com el company més desagradable. Cal, doncs, que sapiguem que el mal de què patim no és pas dels llocs, sinó nostre: som febles per suportar res, incapaços d'aguantar molt de temps el treball, el plaer, la nostra mateixa persona i qualsevol cosa.

SÈNECA: La tranquil·litat de l'esperit (II, 12-15)

L'altre dia, en llegir la notícia sobre el fet que els vols comercials i turístics estan saturant l'atmosfera a nivells insostenibles que agreugen el canvi climàtic, em van vindre al cap les paraules de Sèneca que llegí a principi d'estiu. Però a la bogeria actual no només hem d'afegir aquesta tendència que tenim a fugir de nosaltres mateixos, a tirar pilotes fora per evitar mirar endins, sinó que tot, també els viatges i allò que ofereixen, s'ha convertit en un producte. I només valorem els productes que es publiciten.

Així, no només tenim la necessitat imperiosa de viatjar sempre que podem, sinó que a més ens són imprescindibles certes destinacions. I no perquè ens interessen en sí mateixes, sinó per l'estatus que impliquen: no és el mateix comprar-se un rellotge dels "xinos" que un Rolex, tot i que ambdós ens donen l'hora, ni és el mateix viatjar a Lleida que a l'Índia. Però, pel que es veu, busquem «la felicitat» en el Rolex i a l'Índia.

Tot resta, doncs, mercantilitzat i supeditat a uns interessos econòmics i també classistes. Per això, malgrat que mai ens haja importat visitar i conèixer bé la catedral que tenim al costat, ens omplim la boca amb la visita que férem a no sé quina catedral estrangera; malgrat que mai hem visitat cap jaciment arqueològic a pocs metres de casa, visitar no sé quines ruïnes ens ompli d'orgull i si mai hem pensat d'ascendir a la muntanya que tenim al costat de casa, d'una natura exuberant, ens veiem impel·lits a pujar no sé quin cim a no sé quin país. Mireu, si no, l'absurd que passa cada tres per quatre a l'Everest, on gent que no està preparada per pujar unes escales s'entossudeix en fer cim!

Per descomptat, després del viatge toca fardar d'aquest, i ens trobem a aquella (difícil d'oblidar...) que anà a un país d'Orient i ens donava lliçons morals: "allà todos són más humanos", afirmava. Després, les dades, desmentien aquesta humanitat: un nivell alarmant de dones assassinades, xiquetes violades, criminalitat, gent empresonada per emetre opinions o per les seues creences, tràfic de persones... Clar, ací, pel que es veu, com bevem Coca-cola hem deixat de banda la nostra «humanitat».

Crec que viatjar és bo i enriquidor. Viatjar per conèixer, per canviar d'hàbits, per obrir la ment i conèixer gent nova. Però aquesta funció pot fer-la tant un viatge als racons més remots d'Indonèsia com una estada al Matarranya. Personalment, m'atrau ben poc visitar països amb desigualtats insuportables, violacions dels drets humans, amb ciutats brutes i plenes de misèria, on agafar-me de la mà de la meua parella em puga costar la vida. Segur que són ben interessants, però sota el meu punt de vista no mereixen que els visite.

El més sorprenent del fenomen turístic actual és que ja fa dos mil anys que se n'anunciaven les motivacions. Els motius de l'absurd amb una dosi de neoliberalisme.