haud igitur penitus pereunt quaecumque videntur,
quando alit ex alio reficit natura nec ullam
rem gigni patitur nisi morte adiuta aliena.
luego ningunos cuerpos se aniquilan;
pues la naturaleza los rehace,
y con la muerte de unos otro engendra.
Lucr. 1, 261-263
La Surera Mare és, sens dubte, una de les fites indefugibles que hi ha al camí que mena al castell de Castro. L'arbre immens, monumental, gegantí, resta estés a terra: fa anys que és mort. No sé si va morir en cedir-ne la soca —qui sap si colpejada per un raig o, senzillament, per un colp de vent— o bé si acabà col·lapsant en podrir-se la fusta de l'arbre ja mort. M'he entristit en contemplar-la al terra, però el ben cert és que malgrat el seu destí, les seues restes encara impressionen.
Com bé recorda Lucreci, gràcies a la mort d'uns éssers és que la natura n'engendra de nous. Així, al llarg del camí, m'he trobat desenes de sureres bellíssimes; fins i tot, a l'altre costat de la muntanya on s'alçava al cel el brancam de la Surera Mare, un altre exemplar que intenta abastar la magnificiència d'aquella... Encara li queden, però, uns quants segles per aconseguir-ho!
nullam rem e nihilo gigni divinitus umquam.
quippe ita formido mortalis continet omnis,
quod multa in terris fieri caeloque tuentur,
quorum operum causas nulla ratione videre
possunt ac fieri divino numine rentur.
Por un principio suyo empezaremos:
ninguna cosa nace de la nada;
no puede hacerlo la divina esencia:
aunque reprime a todos los mortales
el miedo de manera que se inclinan
a creer producidas por los dioses
muchas cosas del cielo y de la tierra,
por no llegar a comprender sus causas.
Lucr. I, 149-154
Hui, al sofà estant, m'ha agafat un rampalló sobtat: m'abellia muntanya, natura, aire lliure. Dit i fet, tres quarts d'hora més tard ja havia aparcat a Alfondeguilla rumb al castell de Castro. El camí s'endinsa entre els contraforts meridionals de la serra d'Espadà, rodejat de cingleres vermelloses espectaculars i boscos d'ensomni. He ascendit pel barranc de Castro, per descendir en acabant per el de l'Horteta. Entre aquests dos barrancs s'alça la cinglera que protegia l'antiga fortalesa musulmana, hui una ruïna total. Es diu que en temps de la Guerra Civil la torre de l'homenatge encara romania dreta. Però la serra va ser línia de front, i el castell novament va ser emprat, com ho havia estat des de l'Antiguitat, com a punt de guaita. No s'ha aclarit ben bé si foren les tropes republicanes les que van volar la torre per impedir que delatara als aviadors la ubicació del punt de vigilància, o bé si fou l'aviació italiana qui va bombardejar-la. Siga com siga, les seues pedres ara jauen al fons del barranc.
La vista és espectacular, si bé hui estava entelada per la humitat. Des de Benicàssim fins a Cullera, de la mar als cims interiors de la serra... Silenci, bellesa i... insectes. És el que té l'estiu: les mosquetes s'emocionen. I les xitxarres. I... Calor!
vites autumno fundi suadente videmus,
si non, certa suo quia tempore semina rerum
cum confluxerunt, patefit quod cumque creatur,
dum tempestates adsunt et vivida tellus
tuto res teneras effert in luminis oras?
quod si de nihilo fierent, subito exorerentur
incerto spatio atque alienis partibus anni,
quippe ubi nulla forent primordia, quae genitali
concilio possent arceri tempore iniquo.
Además, ¿por qué causa en primavera
vemos nacer la rosa, y en estío
los frutos sazonados, y las viñas
en los días hermosos del otoño?
Sino porque a su tiempo las semillas
determinadamente se reúnen;
sale la creación si ayuda el tiempo;
la tierra vigorosa con certeza
da a luz sus tiernos hijos: si naciesen
de la nada, saldrían al momento
en tiempo incierto y estación contraria:
pues carecerían de principios
cuya unión el mal tiempo no impidiera.
Lucr. I, 174-183
 |
| Camins de ferradura amb l'empedrat antic... M'encisen! |
 |
| Curiós. Sembla un ou caigut. |
 |
| Primera vista de la fortalesa. |
 |
| Una torre rodona protegia l'albacar |
 |
| Castelló i Vila-Real |
 |
| Platja de Moncofa i Nules |
 |
| Torre de l'homenatge: basament. |
 |
| Panorama |
tempus item per se non est, sed rebus ab ipsis
consequitur sensus, transactum quid sit in aevo,
tum quae res instet, quid porro deinde sequatur;
nec per se quemquam tempus sentire fatendumst
semotum ab rerum motu placidaque quiete.
El tiempo no subsiste por sí mismo:
la existencia continua de los cuerpos
nos hace que distingan los sentidos
lo pasado, presente, y lo futuro;
ninguno siente el tiempo por sí mismo,
libre de movimiento y de reposo.
Lucr. I, 459-463
 |
| La mar, difuminada |
 |
| Entrada de la mina de Cantallops |
 |
| Als peus de la foto: Alfondeguilla. vista fins al mar. |
 |
| Vall d'Uixó en primer terme, mig amagada per les muntanyes |
ordine se suo quaeque sagaci mente locarunt
nec quos quaeque darent motus pepigere profecto
Porque seguramente los principios
de la materia no se han colocado
con orden, con razón ni inteligencia,
ni han pactado entre sí sus movimientos.
Lucr. I, 1021-1023
namque alid ex alio clarescet nec tibi caeca
nox iter eripiet, quin ultima naturai
pervideas: ita res accendent lumina rebus.
Si estos conocimientos que te ofrece
mi humilde musa, hubieres comprendido,
porque con una cosa otra se ilustra,
no te robará el paso oscura noche
sin que penetres los secretos hondos
de la naturaleza: de este modo
unas verdades esclarecen otras.
Lucr. I, 1114-1117
LUCRECIO: De la naturaleza de las cosas.
Cátedra. Barcelona, 1985.
Edición de Agustín García Calvo.
Traducción del Abate Marchena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada