aNDRòMiNa: Caure en el compte

Un de tants voltors que em sobrevolaven: sóc abellible!

Salt de Rotlà des del castell de Montearagón

En l'àrdua tasca de començar a endinsar-se en un nou univers poètic comptem amb l'ajuda inestimable dels pròlegs i estudis preliminars. Cert és, però, que aquests poden induir a fer un determinat tipus de lectura, que de vegades té a veure més amb les expectatives de qui l'elabora i el lloc on col·loca l'obra del poeta que es té entre mans que no pas amb l'obra en sí. Ho he pogut comprovar en aquests darrers anys amb Rilke: tinc gairebé totes les traduccions al castellà i al català de les Duineser Elegien, i a cada edició se'n diu una cosa d'aquests poemes sublims.

Ara bé, com déiem, de vegades l'ajuda és necessària, ja que sense unes determinades coordenades no acabem de situar-nos ben bé en aquest univers nou. Ara em passa amb Paul Celan, que de moment estic llegint sense voler entendre res: comprove, però, que cada poema de Rosa de ningú, per on he volgut començar, deixa una impressió que a poc a poc comença a traduir-se en significats.

Recomane l'estudi introductori «Pau Celan troba Walter Benjamin», inclòs a la breu antologia de poemes traduïts per Antoni Pous (Pau Celan i Walter Benjamin. Poemes de Paul Celan traduïts per Antoni Pous. Edicions Reremús). En aquest estudi, s'assenyala un poema que potser esdevé una porta d'accés a aquest univers de Celan: Psalm. Segons Mailat, en ell es desvetlla una clau d'interpretació que connecta Celan amb Benjamin, i és la relació del llenguatge amb el silenci, «una relació de transgressió que provoca una relació entre llenguatge i arbre, entre la parla i la força vegetal», amb paraules de Mailat. Sovint es diu que Celan beu de l'experiència de l'Holocaust, però en realitat la seua font no siga el que existeix ni l'època post-Auschwitz, sinó les ferides llavors infligides als vius, als supervivents, a la Terra. En sintonia amb Benjamin, no es tracta de recuperar una data, una efemèride, sinó d'apoderar-se d'un record i convertir-lo en contraparaula, donar-li una forma a través d'un acte de llibertat que trenca el fil narrat pels vencedors.

Ara bé, en Psalm apareix l'arbre, les arrels que tornen a florir, de l'amor sense destinatari, la reconstitució de la figura humana després de la barbàrie com en una floració... Si ens adonem, en aquests pocs versos no només conflueixen Celan i Benjamin, sinó que també irromp Rilke amb força... La intertextualitat entre els poetes i pensadors del segle XX és tan apassionant com difícil de desentortolligar!

Però, com diu Mailat, «llegir implica esforç. Has d'afrontar la teva pròpia fragilitat, les teves mancances, has de cavar, buscar, estar acompanyat, acceptar que no ho entens tot de cop, amb la mirada distreta. Aquesta exploració és una forma d'amor per la llengua, el nostre bé més preuat i vulnerable». Jo afegiria: acceptar que no ho entens tot de cop o que tal volta no ho entendràs mai! Però tant s'hi val...

El cas és que durant el meu darrer viatge un dels poetes que m'acompanyà fou Josep Carner i el seu poema Nabí. El continue considerant el poema més bell i profund escrit en català, per la quantitat de lectures i significats superposats que li podem donar; també per la seua perfecció formal. L'he llegit un munt de vegades i tot i així continua sorprenent-me; cada vegada que hi torne caic en el compte de l'existència de noves relacions, de noves metàfores, de nous significats. I en concret, vull parlar d'un que fins ara no havia entès, tot i que culmina la reflexió de l'estudi preliminar de Gabriel Ferrater que obri l'edició que tinc de l'obra.

Sovint es diu que la història de Jonàs prefigura la resurrecció de Crist: tres dies dins la balena com tres dies dins del sepulcre. El cant X de Nabí sembla lloar el pas a una vida nova, a la resurrecció promesa per Déu: ...pols de la pols de la primera argila/ que ens encomanes la caducitat./ I anem a tu en rengleres, Adam, darrera teu, pel camí vell.../ (...) I contra l'acaballa tenim una promesa/ de Déu, a cada gènera represa,/ més alta en Abraham que no pas en Noé. (...) La mort serà vençuda en sos estatges/ i esdevindran herois les cendres que consum/ i la sang renaixent es farà llum/ i el cos serà venjat de sos ultratges—. Alhora, però, deixa clar que tota cosa, tret de Déu, és fugissera.

Car tota cosa, tret de Déu, és fugissera.
¿Qui dirà mai ses menes d'eternes resplendors
en parla foraster
i amb llavi farfallós?
Adéu, però, grans grapes de càstig i avarícia!
Morir per a la nova naixó, clara delícia!
Només amor esdevindrà l'home rebel.
Car ultrapassaràs del Pare la justícia,
oh maternal condícia
del brossat, de les pomes i la mel!

Aquest final és, per a mi, enigmàtic i paradoxal. Però tot açò que escrit només volia donar compte d'un fet: que he caigut en què volia dir Ferrater en posar Nabí en relació amb un dels poemes que Carner escriu en l'exili, Dedicació. Alguns fragments:

Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
(...)
En món encara no palès,
res com no puc, m'és tot permès.
Só del futur que lleva.
L'esdevenir roda sens treva:
vull que s'acuiti el seu trepit
i retre, en ell l'ànima meva
al que ultrapassa el meu desig.
I aquesta sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.

El que fa ací, com a Nabí d'una manera més complexa, és optar per una manera d'encarar la vida i oferir-ne un símbol. Nabí, doncs, no parla (només) de Jonàs, de Déu, de la fugida, dels savis hiperboris, del perdó o l'esperança de resurrecció, sinó que a través d'aquests elements el poeta construeix un símbol poètic, que segons Ferrater, defuig qualsevol mena de racionalització que pretenga ser alguna cosa més que això, un pur símbol. Podem entendre què és Jonàs per al poeta: el que ens ofereix no és la seua veu, sinó una peripècia, una vida, un mite que esdevé només una metàfora. El Jonàs autèntic escapa dels seus intents personals d'interpretació; contràriament, és un Jonàs simbòlic que condensa una manera de viure. Jonàs és aquesta «guspira anònima de llum» que el poeta aspira a convertir-se després de la mort, «enllà de la pols abandonada». Una lluerna que guie allò que potser podrà venir, cosa que ens interpel·la a viure alçant el cap per albirar allò que guaita més enllà del present, «ultrapassant el propi desig».

III

Segur que quan torne a llegir Nabí açò em sonara a xinès i hi veuré una altra cosa...

Tornant al lloc que presente, durant el meu segon periple per la Plana d'Osca el Salt de Rotlà anava deixant-se veure en la llunyania, a mode de contrafort d'unes muntanyes, les de la Serra de Guara, que tanquen la plana pel nord. Com que encara quedaven un parell d'hores de llum, vaig decidir optar per una de les possibilitats que tenia contemplades: acabar allà el dia.

L'ascensió a la Penya de Sant Miquel (mirant el Salt, a l'esquerra) és una mica aèria, per dir-ho d'una manera subtil, però paga molt la pena: el silenci, el paisatge, el moment de lectura. Però encara més: des d'allà es poden contemplar desenes de voltors que fan niu en les seues parets tot sobrevolant majestuosament el paratge.

Quina passada!