aNDRòMiNa: Per què el romànic?

En un moment del meu darrer viatge per terres aragoneses i de La Rioja, C., una guia amb qui vaig conversar força estona, em va formular una pregunta força pertinent davant l'interès que jo hi mostrava: per què el romànic?

La veritat és que no me l'havia plantejada així mai. Fa anys que viatge resseguint llocs on es troben les joies d'aquest art: Catalunya i la Catalunya Nord, Aragó, Castella, França (Tolosa, Arles, el País de Foix...) o Alemanya (Colònia). I jo, que era un fanàtic del barroc, ara passe de llarg de moltes obres d'aquest estil i gaudisc com un infant davant d'un capitell historiat de qualsevol claustre romànic perdut per les muntanyes. I el més curiós és que, com més m'apassiona el romànic, més gaudisc també de l'art contemporani.

Rumie les raons i se m'acudeixen moltes. Ací van!

El romànic naix al caliu de la idea imperial: l'art no només té un vincle amb el darrer intent d'un imperi europeu i mediterrani, protagonitzat per la dinastia otoniana, sinó que potser per aquesta idea és un art que, malgrat que no ho semble, vol recuperar la grandesa de l'art de l'Antiguitat (d'ací el seu nom). Ara bé, en relació a això no hauríem de pensar en el Partenó o l'Apoxiòmenos de Lisip com a font d'inspiració, sinó en l'art de l'Antiguitat tardana, moltes de les manifestacions del qual encara estarien vives al voltant de l'any mil: la Porta Nigra o la basílica de Constantí a Trèveris, els relleus i escultures d'emperadors i cònsols com Constantí, Teodosi, Justinià o Flavi Fèlix., etc. De fet, existeix un evident paral·lelisme entre les representacions d'aquests personatges i les maiestas domini i els pantòcrators.

Així doncs, esdevé un primer art de caràcter europeu després de la caiguda de Roma però, paradoxalment, cristal·litza en un moment en què la idea imperial o unitària s'abandona i naix el feudalisme. Potser això faça que hi haja tants romànics com indrets o contrades visitem.

Aquest darrer tret és un dels que més m'atreuen: no és el mateix romànic el que trobem a Colònia que a Tolosa, ni són iguals les seues manifestacions a Lleida o a la Vall de Boí. Malgrat els elements unitaris que podem trobar en el romànic, el ben cert és que el podem definir per la seua diversitat que podem explicar per diferents tradicions i influències arreu dels territoris on va adoptar-se el seu llenguatge com a mitjà d'expressió.

III

Ara bé, dins de tota aquesta diversitat, convé posar la mirada en Ibèria: el romànic de la península és un estil que, si bé va venir del nord a través de les rutes de pelegrins a Santiago, fusiona els elements del nord amb l'art peninsular, tant el mossàrab, el visigòtic com, i especialment, l'islàmic. Si vos sorprén aquesta afirmació només heu de mirar els elements iconogràfics de Santa Maria d'Agramunt, el claustre de Sant Pau a Barcelona, la cúpula califal que corona el creuer de l'església de Sant Miquel d'Almazán, com a primers exemples que em venen al cap. Ara bé, durant aquest viatge també em topí amb un exemple de fusió perfecta de tots els estils, fins i tot del gòtic que ja començava a despuntar: l'ermita, hui dedicada a la Consolació, de San Vicentejo de Treviño, un comtat burgalès enclavat dins de la província d'Araba. En el seu absis trobem conjugats principis del romànic i del gòtic, de l'art antic i de l'islàmic. Si J. Corberos la qualifica com un exemple d'edifici allunyat de la funcionalitat romànica, fruit dels focs artificials que es van començar a disparar al final del romànic, jo la concep en canvi, amb la consegüent humilitat, com un exemple paradigmàtic del bell mestissatge del romànic peninsular. Mestissage que no només es donava en l'arquitectura: també en la pintura, l'escultura, la música o la literatura.

En altres paraules: el romànic peninsular no abandona, malgrat tot, la mediterraneïtat. És cert que també hi ha molts gòtics (el gòtic mediterrani, sense anar més lluny, s'allunya de l'anomenat gòtic francès), però el gòtic ja és un art que abandona aquest sincretisme cultural i mira molt més al nord que no pas a un orient o a un sud que ja s'havia configurat definitivament com antagònic. Els temps del gòtic són els temps de la inquisició, dels dominics i de la cerca de la uniformitat religiosa i cultural dels regnes hispànics que culminaria amb l'expulsió dels jueus (1492) i dels moriscos (1609).

Ermita de San Vicentejo: fusió perfecta (i bellíssima!)

A més a més, el romànic encara gaudeix d'un aura esotèrica: molts dels seus símbols i moltes de les escenes representades a frisos, mènsules, timpans i capitells no han estat encara interpretades de manera convincent. Les teories i corrents interpretatius s'entremesclen amb la fantasia i el misteri.

Sota el meu punt de vista, aquest esoterisme es relaciona amb el mestissatge i encreuaments culturals enmig dels quals es construeixen les obres romàniques però, sobretot, amb el nostre capficament en voler interpretar el romànic sota paràmetres exclusivament occidentals. Està clar que si no sabem què dir davant de determinades escenes dels capitells historiats és perquè no coneixem els codis que es van emprar per il·lustrar-los. Ara bé, potser aquests codis no s'han de buscar en les Escriptures ni en la literatura donada en els comtats cristians o els regnes situats més al nord del Pirineu, sinó en la literatura islàmica del sud.

Més encara: si mig mil·lenni més tard els místics castellans donen mostres evidents de conèixer la literatura mística sufí d'autors com Sihabuddin Yahya Suhrawardi, Yalaluddin Rumi o Naym al-din al-Kubra, o de gnòstics musulmans com Ibn Arabi o Sabastari, quins llibres, poemes, imatges i cançons no circularien pels territoris cristians allà pels segles XI i XII? Si un escultor o un mestre d'obra del segle XII no va dubtar en copiar les estructures en relleu de les decoracions islàmiques o els elements arquitectònics de Còrdova o Medina Azahara, perquè ens hauria de resultar descabellat que no s'inspirara en la imatge apareguda en una cançó o un poema dels seus veïns musulmans per il·lustrar una escena a un capitell amb una finalitat moralitzant, didàctica o ecumènica?

A més de tots aquests encreuaments, cal tenir en compte un altre element interessantíssim: la pervivència en el romànic dels símbols solars i lunars i d'un coneixement acurat de l'astronomia a l'hora d'orientar degudament les construccions i crear jocs simbòlics i narratius entre la llum solar i els elements escultòrics d'un edifici. Un dels exemples més fascinats que he trobat en aquest viatge és l'església dedicada a Sant Jaume d'Agüero.

Així, les esglésies romàniques encara respecten en la seua totalitat l'orientació est-oest que en el gòtic ja començaria a abandonar-se (la catedral de València, per exemple, l'abandona per situar un lloc de pas on era l'antic mihrab de la mesquita). A més a més, trobem que els raigs solars dels solsticis i els equinoccis en molts edificis incideixen en elements concrets per tal d'escriure un relat o un missatge al llarg del cicle anual. Trobem de nou elements esotèrics que s'entremesclen amb els cultes atàvics de la humanitat i amb una manera de concebre el culte religiós lligada a la natura i als temps cíclics. Tot això ja comença a difuminar-se en temps del gòtic.

També el romànic apel·la la imaginació per completar les obres que ens han arribat: efectivament, n'han desaparegut les policromies i la major part d'elements pictòrics, i edificis que avui se'ns presenten foscos i humits van estar profusament il·luminats amb llànties d'oli. No hem d'oblidar que moltes caracteritzacions que solen fer-se de les construccions romàniques es basteixen a partir del que percebem actualment i obliden el passat: el romànic no era un art fosc, sinó ple de llum, color i vida. Tot estava pintat amb colors vius i il·luminat amb llum potent, natural o artificial. Aquesta visió del romànic com a un art que busca la tenebra i la por s'esvaeix amb una visita a Sant Serni de Tolosa o a la catedral de Jaca on, malgrat haver-se cegat la major part de finestres de la construcció original al llarg dels segles, la nau encara roman il·luminada per la llum que penetra l'alabastre de les finestres originals que hi romanen.

VII

Pel que fa a la destresa tècnica dels seus escultors i pintors, moltes vegades s'ha dit que l'escultor romànic no dominava massa les tècniques del seu ofici i per això les obres resulten tosques, deformades, caricaturesques. Qui ho afirma oblida un dels trets més atractius del romànic que el posen en relació amb l'art contemporani: el romànic és un art més expressionista que no realista. Com a tal, està totalment allunyat de la mimesi, i busca més aviat narrar, impactar, destacar, establir relacions o, senzillament, adaptar-se als espais.

I si algú dubta de la capacitat tècnica dels escultors romànics, només ha de passejar-se per San Andrés de Arroyo o la catedral de Jaca.

Malgrat l'erosió, en aquest capitell de Jaca encara
s'observen bona quantitat de textures i detalls
de difícil factura en la pedra.

Senzillament, sublim!

VIII

Per últim, caldria afegir quelcom relacionat amb tot el que hem dit anteriorment: si hom vol trobar un lloc màgic i bell, només ha de buscar una edificació romànica. La major part els temples i edificis romànics, per no dir tots, es basteixen en llocs amb una gran força tel·lúrica i, malgrat que molts han quedat rodejats dels elements de l'urbs moderna, encara pot percebre-s'hi una força o una energia especial.

El romànic, però, pertany en molts casos a un món que ha desaparegut. És per això que moltes esglésies o castells encara romanen en peu rodejats exclusivament de natura o camps (el pagus), en un entorn que hui podríem titlar de romàntic i que satisfà les necessitats d'escapar del soroll que tenim els qui estem immersos en el desficaci de la gran ciutat.

Què millor, doncs, que viatjar amb el pretext de buscar i viure durant uns instants la màgia d'aquests llocs?

(...)

Doncs, per tot això, romànic!

El viatge d'aquest estiu va començar a una gran desconeguda malgrat que sempre l'he tinguda a prop: Osca. La ciutat em va encantar: no més per la presència de les pedres de San Pedro el Viejo, amb uns magnífics capitells del taller del Mestre de San Juan de la Peña, sinó també per l'ambient dels seus carrers, els parcs, o la resta d'edificis i monuments: el retaule dels Forment que presideix el presbiteri de la catedral val només ell una visita a la ciutat. L'havia treballat amb els alumnes: l'escultor no només incorpora un retrat seu a la base del retaule, sinó també de la seua filla Úrsula. Això és una prova que permet afirmar, sense cap mena de dubte, que ella també era una treballadora activa del seu taller i que moltes de les obres artístiques que contemplem foren, en realitat, realitzades per dones que, sense ser reconegudes, treballaven en tallers i obradors junt amb els pares, marits o germans.

Per cert: visitava la ciutat de bon matí durant la ressaca de les darreres eleccions generals. Això em permeté pescar alguna conversa ací i allà sobre alguns temes d'actualitat (feminismes, Vox, etc.) en què no s'exposaven parers massa descabellats (sota el meu punt de vista). La nota d'imbecil·litat, malgrat tot, va arribar durant l'estona que em passejava pel claustre de San Pedro: —Anda, envíale una foto al de Barcelona, para que vea lo que es el reino de Aragón delante del «condado» de Barcelona—, va afirmar l'imbècil de torn. No cal comentar la ignorància sobre la història i l'art català que s'amaga darrere d'aquestes paraules.

SAN PEDRO EL VIEJO