 |
| Font: http://www.apod.cat/meteorit-i-via-lactia_sobre-els-alps |
També a la Universitat d'Estiu de Gandia decidí de fer un segon curs, en esta ocasió sobre ciència. En concret, astrobiologia. Interessantíssim! Vaig aprendre com es detecten els exoplanetes (ja se'n coneixen més de cinc mil!), com es pot arribar a saber si tenen atmosfera i de quins gasos està composta, com es defineixen les zones d'habitabilitat on buscar possibles planetes que allotgen vida o com s'envien missatges de ràdio i com s'interpreten els que arriben per dilucidar si han estat emesos de forma intencionada. A més a més, una ponent va parlar de com havia aparegut el tema dels extraterrestres i la vida fora de la Terra al cinema i quines pors reflectien o amagaven els diferents films i períodes.
El curiós va ser, però, que el curs va començar amb una classe... d'història! El tema de la pluralitat dels mons ha estat recurrent en la nostra història malgrat que durant el domini de l'Escolàstica i la filosofia aristotèlica va estar en voga una cosmovisió en què la pluralitat dels mons no tenia cabuda. La idea que no habitem sols l'univers va estar molt present ja des dels temps dels filòsofs físics (Tales, Anaximandre, Anaxímenes) fins a Percival Lowel (s. XX), passant per Parmènides, els atomistes (Demòcrit, Leucip), Epicur, Heràclides Pòntic, Lucreci, Nicolau de Cusa, Giordano Bruno, Fontenelle, Huygens, Copèrnic, Lammarion, Kant, Schiaparelli...
Haig de confessar que la ponència que més m'agrada va ser la de la científica Ester Lázaro (fins i tot ja me n'he comprat i llegit el llibre). No només per l'interès dels aspectes científics que va tractar, sinó per com va saber establir vincles entre la ciència, l'ètica i els somnis, potser sense adonar-se'n. En efecte, no només va començar apel·lant a les consideracions ètiques que ens hauríem de plantejar abans de cercar vida fora de la terra (per a què; què en farem, d'aquest descobriment; quines repercussions pot tenir en la nostra vida; quin sentit té buscar vida fora mentre destruïm la vida terrestre, etc.), sinó que en un moment determinat va explicar que s'havia dedicat a la branca de l'astrobiologia perquè era un camp en què podíem somiar moltíssim...
Vaig recordar, llavors, Markus Gabriel: aquests somnis que parlava Lázaro no "són" a l'univers. Segons el filòsof, existeix un error acientífic comú de confondre les coses en sí amb les coses de l'univers i tenir tot allò fora d'aquesta realitat física com una al·lucinació induïda bioquímicament. Però el ben cert és que la realitat, o el món, és molt més que l'univers: no trobarem allà ni els valors de la borsa, ni els plantejaments de l'ètica, ni els nostres gustos, ni els unicornis, ni les llegendes, ni cap interpretació d'un obra de Kokoschka. ni la batalla de Lepant ni els somnis que ens mouen a actuar. La cosmovisió científica del món suggereix, incorrectament, que el sentit de l'existència humana pot ser passat per alt perquè ha d'haver una estructura privilegiada dels fets substancialment idèntica amb l'univers i, efectivament, l'univers no planteja la qüestió del sentit; és la gent, o els seus fets, qui ho fa. L'univers, al capdavall, només seria l'àmbit objectual del qual s'ocupen les ciències naturals, però no s'hi inclou en ell tota realitat.
Comptat i debatut, vaig gaudir molt el curs perquè em va semblar que molts d'aquests plantejaments estaven presents d'una o altra manera. Segons Evelyn Underhill, a Mysticism, allà on l'artista intueix i el filòsof argumenta, el místic experimenta. Cabria afegir: el científic només descriu una parcel·la paradoxalment minúscula de la nostra realitat: l'univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada