L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

22 d’agost del 2023

La ruta curta: cascades del Puente Ra

 


I

Durant aquests dies he aprofitat per acabar la lectura de les Meditacions de Marc Aureli. Haig de confessar que és un llibre que m'ha costat i que he abandonat vàries vegades: no per difícil, sinó pel rebuig que em generaven alguns passatges. En efecte, en la cerca de l'ataràxia, Marc Aureli s'excedeix potser en l'ús de la racionalitat tot descartant l'emoció, com si aquesta no pogués conduir-nos al benestar. La seua lògica ens parla d'un viure segons la nostra natura, sense que se'ns explique quina és exactament aquesta; també d'un viure que rebutja el plany, la tristesa, el dubte o la por, com si aquests sentiments pogueren ser defugits d'una manera definitiva. Sincerament, no ho crec assenyat: de vegades, fins i tot, cau en paranys semblants als de l'anomenada psicologia positiva.

II

En un altre ordre de les coses, una de les virtuts de les Meditacions és que no cau en dogmatismes: sempre es presenta la realitat com a fruit de diferents possibilitats. Ara bé, inconscientment o conscient l'antic emperador ha optat per una de les disjuntives, i això el fa caure en algunes contradiccions.

Una de les disjuntives que planteja davant la que m'he parat més estona és aquesta:

El impulso de la naturaleza del universo se dirige a la creación del mundo: o bien todo lo que ocurre sucede según una consecuencia, o bien es irracional lo más soberano, aquello hacia lo que dirige su propio impulso el principi rector del mundo. Te dará mucha calma acordarte de eso (Meditacions, Llibre VII, 75).

Em pare a pensar i crec que, fa temps, prenc la segona postura: el principi més sobirà és un principi irracional que mena a ninguna part. Aquest principi sempre serà incognoscible, ens romandrà amagat; la raó, en el seu afany de buscar causes primeres, sempre acabarà errant en el seu propòsit, ja que possiblement no ha una «causa primera» que explique res. Marc Aureli, en canvi, sembla optar per la primera de les opcions: més endavant ens interpel·la a acceptar la mort perquè "si això succeeix d'aquesta manera, has de saber llavors que, si hauria d'haver estat d'un altre mode, [els déus] ho haurien fet així" (Llibre XII, 5). S'entesta, doncs, en buscar una causa de la qual emana la conseqüència que hem de morir, en lloc de començar a acceptar la mort des del pànic, la por, la rebel·lia i l'amor incondicional a la vida que se'ns ha oferit com a regal. 

Però unes línies més endavant torna a la disjuntiva: o bé hi ha una necessitat predeterminada i un ordre inviolable, o una providència favorable o un desordre d'atzar sense direcció. I després de dilucidar que és contraproduent anar contra la necessitat i que potser hauríem de fer-nos «dignes» de la providència divina, afegeix: si el que hi ha és un desordre que no s'adreça enlloc, accepta-ho, en tal marasme tens en tu una intel·ligència que guia.

Té raó: però jo afegiria a la intel·ligència moltes altres maneres d'aprehendre la realitat, com són la intuïció, la voluntat o el desig.

III

Abans de començar la ruta cap a les cascades del Puente Ra, al bell cor de la Serra Cebollera, entre al santuari de la Verge de Lomos de Orios, on he deixat el cotxe. Una bella imatge del segle XIV, que conserva encara tots els trets del romànic, presideix el santuari barroc. A la poca estona entren un matrimoni d'ancians: han recorregut el camí infame de muntanya fins el santuari per seure's davant de la imatge.

La dona comença a sospirar i a exclamar com de bonica se la veu. Com de guapa és ella. Ni tan sols es fixa en el Fill... El sentiment que expressa la dona és del tot irracional. Però crec que si es fixa en la mare més que no pas en el fill és perquè malgrat desconèixer si el món respon a una causa o no, si s'encamina a una meta o en canvi és només un caos sense cap objectiu, sempre hi ha la possibilitat d'un nou començar.

Nàixer, renàixer, recomençar: el mite d'Isis encara desperta sentiments profunds de veneració a la vida.

IV

Des del santuari, un camí baixa cap al fons de la vall del Puente Ra: les pinedes de seguida deixen pas a la humitat i la penombra de les fagedes vora el rierol. Un paratge bellíssim ideal per acabar una jornada on la calor, novament, s'ha fet de notar.


Santuari de Lomos de Orios
Imatge, s. XIV
Començant la ruta
Arribant a la màgia de la fageda
Cascades de Puente Ra
Tornada, capvespre
El sol encara llepa les carenes quan arribe
novament al cotxe