aNDRòMiNa: Plana d'Osca (2): transicions

Absis meridional de Foces

I - Sant Miquel de Foces

El meu segon periple per la Plana d'Osca va començar amb l'aventura de la caça de la guia de Sant Miquel de Foces. Bé, en realitat l'error va ser meu: l'error de no llegir la lletra petita al pamflet de les portes obertes que explicava que calia anar a buscar la guia a la plaça d'Ibieca abans d'accedir a l'església perduda entre els camps. Ara bé, lluny de trobar-la en un despatxet o còmodament instal·lada a una oficina de turisme, la xica esperava els visitants en el seu cotxe, per la qual cosa no vaig entendre per què no podia fer-ho a Foces... Siga com siga, la cerca va ser exitosa, i més tenint en compte tot el que vaig aprendre aquell dia: vaig estar-hi conversant pràcticament mig matí i justament ella va ser la que em va interpel·lar amb la pregunta amb què vaig començar a parlar del meu viatge: per què el romànic?

Caic en el compte que durant aquesta segona jornada la major part d'edificis i obres artístiques que paga la pena referir no es cataloguen com a romànics, tot i que no acaben de ser ben bé gòtics: per això em referisc a tots ells amb la paraula «transicions». Al capdavall, les catalogacions i etiquetes són en realitat fruit d'un afany classificatori i de comprensió d'una sèrie de fenòmens artístics que més aviat formen part d'un continuum que, al seu torn, respon a un lent canvi de mentalitats, gustos, necessitats i preferències. Potser tot això els fa encara més interessants, ja que en aquestes obres trobem certs elements i, pel que fa a l'arquitectura, un tractament de la llum propi del gòtic, però amb un esperit i un simbolisme encara imbuïts en el romànic. És el cas de Foces i la seua església perduda enmig del no res...

Què la fa especial? Moltíssimes coses! Per començar, el mite i la llegenda. Sant Miquel de Foces es troba en una cruïlla de camins ara solitaris, però força transitats en l'antiguitat i l'edat mitjana: de fet, s'hi han trobat vestigis de construccions romanes que podrien correspondre's amb un edifici de caràcter cultual. Aquesta història, però, s'interromp de sobte al segle XVII: es conta que uns bandolers van irrompre a la comanda de Foces i van assassinar a ganivetades els tretze cavallers hospitalers mentre celebraven missa. La realitat, però, sembla que fou una altra: la pesta va acabar amb la vida dels hospitalers, dels viatgers i dels malalts que s'allotjaven a l'hospital que Eiximén de Foces va fer construir als cavallers de Sant Joan de Jerusalem a canvi del control d'aqueixes terres i d'atendre pobres i malalts de la contrada.

I qui era aquest Eiximén de Foces? Doncs em va sorprendre que a través d'ell puguem establir un vincle entre aquell lloc ple de màgia i misteri i la ciutat de València, en concret amb la catedral i l'església de Sant Joan de l'Hospital. Si vos fixeu en les fotografies, la portada de Foces, per exemple, pot ser catalogada com a pertanyent al romànic lleidatà per les formes i elements decoratius (malgrat tenir un timpà ara sense decoració): això la relaciona, al seu torn, amb la porta de l'Almoïna de la catedral. Però, a més a més, el caràcter de «transició» de Sant Miquel es pot relacionar, al seu torn, amb l'arquiectura de la catedral o de l'església de l'Hospital de València que, malgrat considerar-se gòtica, escapa a tot allò que defineix en realitat aquest estil: no hi ha verticalitat, ni grans vidrieres, ni triforis, ni contraforts, ni arcbotants... Sant Miquel, la catedral o Sant Joan de l'Hospital es cataloguen dins del gòtic mediterrani, que no és més que una manera d'anomenar a un art que respon a uns objectius i unes necessitats concretes que escapen a les que es donaven al nord de França o d'Itàlia, i que pren els elements que li interessen d'acord amb aquests.

Si en escrits anteriors he explicat que els escultors i picapedrers que havien treballat a Santiago d'Agüero van desplaçar-se a Poblet a mitjan segle XII, em pregunte ara: podrien haver participat els constructors de Foces en la construcció de la nova seu valenciana o de Sant Joan de l'Hospital durant la centúria següent? Doncs caldria investigar més, però no és una teoria del tot descabellada: no només tenint en compte les similituds formals que hi trobem, sinó també, i sobretot, perquè Eiximén de Foces va ser una figura destacada, junt amb son pare, en la conquesta de la taifa valenciana i arribà a ser el primer procurador del naixent Regne de València.

Siga com siga, el ben cert és que la visita a Foces paga moltíssim la pena. Pel lloc, pel mestissatge arquitectònic, per la bellesa de tot plegat. I també perquè, malgrat els anys d'abandó i de ventades, nevades i pluges que van entrar al recinte sagrat, convertit en corral, pels finestrals oberts, es conserven de forma magnífica les pintures que decoren els sepulcres situats al creuer. Els que estan al costat de l'epístola (creuer sud) guarden el cos d'At de Foces, fill d'Eiximén, i de la seua esposa. Els que trobem al costat nord, però, guarden uns ossos desconeguts: es pensa que corresponen a Eiximén de Foces i la seua muller que, malgrat haver mort a València, van ser traslladats a Sant Miquel pel seu fill per rebre-hi sepultura, tal com havia estat la seua voluntat. El fet, però, no està documentat i no se n'han fet les comprovacions pertinents. (A tot açò, la guia explicava que encara queden descendents dels Foces: un d'ells, que viu actualment a Madrid, havia visitat l'església feia ben poc, i me'n va mostrar una fotografia. Segons explicava, era impressionant com s'havia perpetuat la fesomia dels senyors medievals: l'ampla mandíbula d'aquella persona era molt similar a la que es guardava al sepulcre al costat del qual s'havien fet la foto!).

Perduda en el no res

Rellotge monàstic: hi han assenyalades les hores canòniques

Nau i creuer

Pintures del braç meridional del creuer, pertanyents
al panteó d'At de Foces i la seua esposa

Santa Caterina

Àngel turiferari

Apostolat

L'ànima del difunt puja al cel

Les pintures del braç septentrional han patit molt
més l'efecte de la humitat i del vent...
La maiestas domini fa pensar que el personatge soterrat
ací era més important que el situat enfront: això fa pensar
que, efectivament, ací hi ha soterrat Eiximén de Foces.

Presbiteri

Conjunt pictòric meridional

Romànic... lleidatà?

Ibieca

Carrerons d'Ibieca

II - Santa Maria [de la Glòria] de Casbas

(Una veïna del poble, una iaia, ha tatxat «de la Glòria» de la nova cartelleria que explica l'edifici a la plaça: per alguna estranya raó, a la gent del poble no li agrada o no s'identifica amb aquest nom. Volen que s'anomene el cenobi com «Santa Maria de Casbas» o, simplement, «Santa Maria».)

No sabia si anar-ho o no, però C., la guia de Foces, em va animar a fer-ho: allà estava C., una amiga seua, i segur que el que m'havia de contar em resultava molt i molt interessant. Arribí a Casbas a les dotze i mitja i, efectivament, em rebé C. amb un reny cordial: — ¡Me venís a unas horas! Que esto no es una ermitita, que es un señor monasterio!—. Vaig voler eixir del dubte: tancaven a les dues. Però vaig eixir-ne vora les tres: —No pasa nada, si tú disfrutas, yo disfruto—. Com podeu veure, la C. s'entusiasmava explicant coses del monestir, del poble i de les dones que havien fet vida allà. Les seues explicacions no eren unes explicacions asèptiques fetes al turista habitual, sinó que s'entortolligaven amb el compromís que tenia amb el poble i les ganes de treballar per aquell indret i la seua gent.

Es podeu imaginar que vam parlar de multitud de temes. Ordenant-los un poc, crec que podem entendre Santa Maria, més que com l'únic monestir cistercenc d'Osca (que també), com un lloc on les dones de famílies puixants van exercir el poder i la seua influència sobre la societat de la seua època. L'edifici no s'entén sense aquesta perspectiva.

Així, podem pensar que la seua fundadora, Òria de Pallars (esposa d'Arnau Mir, comte de Pallars Jussà) va voler fundar el monestir per tal que esdevingués panteó de la dinastia comtal. Corria l'any 1172. Podem pensar-ho pel fet que existeixen vestigis que aquell primer panteó va ser força sumptuós i que va vulnerar de manera conscient la norma de sobrietat que marca la regla del Císter, sota la qual va acabar regint-se el cenobi. És clar, na Òria comptava amb el vist-i-plau del bisbe d'Osca que, al seu torn, havia estat abat de Poblet, era una dona poderosa i va rebre nombroses terres sobre les quals començà a exercir el poder feudal: i ja se sap, amb diners, torrons... i la regla del Císter a un caixó. Per fer-nos una idea del que parlem, Santa Maria fou un dels pocs indrets que Pere el Cerimoniós va fortificar a l'inici del conflicte amb Pere el Cruel de Castella (Guerra dels Dos Peres).

El monestir, doncs, va convertir-se de seguida en un lloc on les famílies més poderoses de Catalunya i Aragó enviaven les seues filles, no només per fer els vots de monja, sinó també per ser educades. Moltes d'elles ingressaven allà amb tan sols tres anys. Justament amb aquesta edat va entrar, vora mig mil·lenni més tard, Anna Francesca Abarca de Bolea, cap a l'any 1605. Aquesta dona viuria pràcticament durant tot el segle XVII al monestir, i n'arribà a ser abadessa. Però a més de religiosa, era senyora d'un vast territori i també escriptora. El seu poder era tal, que les directrius tridentines, segons les quals les monges de diferents ordres passaven a tenir prohibit eixir del recinte de clausura, no li van afectar: els inquisidors van escriure «molt fort, molt i molt fort» (dit amb paraules de la C.), però na Anna Francesca tenia clar que sense eixir de clausura no podia exercir el seu poder, accedir als cercles literaris de l'època ni portar al dia els negocis que sustentaven la vida del monestir. Així doncs, tota la força amb què l'inquisidor va escriure les noves directrius vers les dones religioses es va quedar en el paper.

Aquest poder, a més, es va deixar notar en l'arquitectura. Anna Francesca Abarca de Bolea va alçar un palau sobre les dependències medievals, de tal magnitud que fa aproximadament un segle el campanar romànic va sucumbir pel pes del palau; llavors van rebaixar-ne una altura de l'ala meridional, pel que pogués passar. L'abadessa setcentista va construir-se un oratori personal a l'església, que va revestir d'una sumptuosa decoració barroca, part de la qual ha acabat fora de les nostres fronteres després que un saberut d'Osca afirmés davant d'una de les últimes abadesses que «aquello no tenia valor» (com que no en tenia, el va vendre). Ah! I un detall que ens parla del seu poder davant de qualsevol norma o directriu és que va introduir els enterraments amb taüt: no podia ser que dones tan importants com elles acabaren els seus dies embolicades amb un sudari a una tomba anònima.

La venda del retaule té a veure amb la situació que va quedar la comunitat després de la desamortització. Les monges van intentar mantenir el seu nivell de vida com van poder: traient tot el rendiment possible a l'hort del monestir, que van conservar; llogant espais del monestir a veïns del poble per guardar el ramat, com a taller...; recol·lectant mel, formatges, embotits, melmelades, dolços... La comunitat, com sol passar en aquests temps, anà minvant fins que van quedar quatre monges, dues d'elles velles i impedides; entre elles, segons es diu, no es duien tampoc massa bé.

És evident que allò no es podia mantenir i l'any 2004, restant-hi ja només tres germanes, van tancar el monestir, posant fi a més de vuit segles del Císter a Osca. El 2007 l'ordre va vendre l'edifici a la Fundación Progea, que tenia voluntat de restaurar-lo i instal·lar-hi alguns serveis (arxius, biblioteca, etc.). No obstant això, la crisi del 2008 van truncar-ne els plans i el monestir va acabar en mans dels creditors. Només va donar temps per restaurar una ala del claustre, reparar la coberta per evitar que les goteres acabaren amb l'edificació i posar en marxa novament l'hort seguint les directrius de l'agricultura ecològica (hi arribaren a treballar trenta persones). Actualment, ha estat adquirit per una empresa d'Eixea dels Cavallers, que, a més d'obrir-hi un hotel, pretén convertir l'antic monestir en un centre interdisciplinar que incloga, entre d'altres, un centre de digitalització de fons medievals o un centre d'interpretació de la llengua aragonesa. Aquest darrer projecte, per exemple, ja ha vist la llum i es pot visitar.

De totes aquestes vicissituds n'ha quedat petjada a les diferents estances del cenobi, transformades al llarg del temps segons les necessitats i el caprici de l'abadessa de torn, i ara segons les necessitats dels nous projectes. Per cert, que també caldria parlar de la Guerra Civil: la comunitat va perdre obres d'art i, sobretot, els documents de l'arxiu. Entre ells hi havia un llibre on les monges havien narrat la vida quotidiana del monestir des dels anys de la seua fundació: la pèrdua d'aquest valuós i volgut document potser fou la que més lamentaren. Un milicià del poble va convèncer els exaltats que no cremaren el cor i va salvar alguns documents de l'arxiu: l'abadessa, en agraïment, li va regalar el frontal d'altar romànic dit «de Santa Úrsula», que per això lluu avui al MNAC.

Siga com siga, si bé aquell edifici ha estat secularment ple de riquesa i fastuositat des dels seus primers temps, avui s'observen un conjunt d'espais foscos, plens d'humitat i decadents en què encara no es pot reconèixer tot aquell luxe d'antany. A més, estan a mercè del clima: la pedra sorrenca utilitzada per a la seua construcció es desfà i això li dona un aspecte encara més acusat de decadència i abandó. Esperem que els projectes dels nous propietaris tornen la vida a un edifici del qual depèn, encara avui, la pervivència del poble mateix on s'alça.

Casbas: portades de casalots del poble

Torre de l'homenatge del monetir

Espais del monestir llogats per a diferents usos
després de la desamortització

Pati principal

Accés a l'antiga hostatgeria

Entrada a l'hort

L'entrada a clausura ha estat reproduïda al
Poble Espanyol de Barcelona

Sobre aquesta escultura les monges prometien
abandonar el segle definitivament. Havien
d'accedir al monestir vestides de núvia
amb la seva dot

Restes del palau del segle XVII construït sobre
antigues dependències medievals.

Ala restaurada del claustre

Les columnes del claustre van haver de ser
substituïdes pel seu estat ruïnós: la pedra es desfà

Tombés a l'antiga aula capitular

Si vos fixeu en la paret, podreu reconstruir l'accés
monumental a la sala capitular gòtica, dividida
actualment en espais diferents.

Com un terrosset de sucre, la pedra es va desfent

Portada romànica

Llavaner del poble. El de les monges era situat a l'altre
costat del mur: una estratègia sublim de vigilància

Església: nau i detalls

Detalls del treball de la fusta del cor: magnífic!

Cor baix

Torre campanar de la parròquia de Casbas

III- Camí de Montearagón

Quan la C. em va acomiadar vaig fer via fins al castell de Montearagón per menjar-me allà el meu entrepà (encara resta tancat al públic malgrat haver-se'n finalitzat la restauració). De camí, vaig ensopegar amb l'església de l'antic poblat desaparegut de Bascués: unes formes romàniques robustes i perfectes.

Uns moments de silenci, paisatge i pedres.

Casbas des de la llunyania. Al fons, Serra de Guara.

Església de Bascués

El crismó va ser col·locat de gairó

Salt de Rotlà

Torre albarrana

Osca des del castell

IV - Barluenga, Liesa, Arbaniés: paradís del gòtic lineal

Ja de vesprada, els meus objectius foren San Miguel de Barluenga, Santa Maria de Liesa i Santa Maria d'Arbaniés. Aquestes tres esglésies, situades a prop una de l'altra, constitueixen el santuari de l'estil pictòric anomenat «gòtic lineal», a mig camí entre la pintura romànica i la gòtica. L'estil rep el nom dels contorns definits amb què s'emmarquen les diferents representacions, que ja comencen a mostrar expressions evidents de sorpresa, alegria, patiment o dubte en contrast amb el hieratisme característic de la pintura romànica.

L'estat de conservació d'alguns frescos, com els dedicats a al vida de Santa Caterina a Liesa, és tan bo que conserven la força dels colors originals. Malauradament, comencen a estar amenaçats per la manca d'humitat i l'excessiva calor que comença a haver dins de les esglésies: el canvi climàtic potser acabe també amb un patrimoni tan valuós com aquest, únic a tot Europa.

SANT MIQUEL DE BARLUENGA