aNDRòMiNa: Logronyo

I - La collonada.

Gaudisc molt de recórrer una ciutat encara deserta i anar observant, a poc a poc, com durant una nova jornada s'hi acomplirà una llei inexorable de la nostra Història: el Progrés. El Progrés són els grans invents, les millores evolutives de la nostra espècie que li han permès el domini sobre la natura i els elements. Però el Progrés també es fa, i sobretot, a través de les formes de vida que, progressivament (valga'm la redundància) han anat incorporant els principis de la racionalitat i les millores que possibilita la tècnica per conduir a un estadi de vida superior, on podem gaudir del benestar, la justícia, de l'oci i de la vida política en base a la llibertat, la igualtat i la justícia. Adonar-se d'això mentre hom veu despertar una ciutat és, senzillament, meravellós.

Però hem de caure en el compte que aquest Progrés només pot donar-se si ens deixem guiar per la raó i acceptem els avantatges de la tècnica en tots els aspectes de la nostra vida. És això així? Malauradament, no. Malgrat que el progrés ha estat evident en línies generals, encara queden rèmores en la nostra societat que són un entrebanc clar per tal d'aconseguir els bells objectius buscats per la humanitat. En paraules de Kant, existeixen encara persones que s'obstinen en romandre en una minoria d'edat que els empresona dins de l'obscurantisme, de la superstició i, en definitiva, de la religió. Una religió que encara avui és un pilar on es sustenta l'ordre de poder dels dèspotes, la tirania sobre cossos, ànimes i ciutadans que són tractats com a súbdits. El caràcter absolut dels dogmes que alguns segueixen només fa que encara estiguen presents en la nostra societat la intolerància, l'afany de domini, la tirania sobre les ànimes i formes més o menys encobertes de racisme i classisme que ens allunyen de la igualtat, la fraternitat i la justícia.

A qui hauríem d'assenyalar? Perquè evidentment, això és culpa d'algú. Cal dir-ho sense cap tipus de mirament: els creients són els culpables, especialment com més es deixen influenciar per la classe clerical d'espantalls humans que pretenen parlar en nom de Déu, tot utilitzant el poder secular que suposadament aquest els ha atorgat per tal d'evitar que la societat progresse cap a estadis superiors, racionals i feliços... La infelicitat els dona quòrum!

Que no vos enganyen! El creient en realitat està tot ell imbuït en un estadi anterior del progrés humà, pertany a una època fosca. Això es deixa notar a la seua fisiologia i estructura cerebrals que els fa, objectivament, inferiors. En efecte, mentre que els creients mostren una configuració cerebral que els predisposa a un raonament automàtic que no fa altra cosa que supeditar la racionalitat a l'instint, els ciutadans emancipats, majors d'edat i que han superat la superstició tenen, consegüentment, més desenvolupades les xarxes cerebrals que permeten un pensament analític i deliberatiu. I això no ho dic jo! Ho diu la ciència!

Què fer? En altres èpoques proppassades la nostra societat va estar dominada per aquest obscurantisme, que va produir un endarreriment en tots els camps que mai més s'hauria de produir. El creient, doncs, no pot viure en pla d'igualtat amb la resta de ciutadans, perquè la seua manera de funcionar i les possibilitats que té d'entendre i relacionar-se amb la realitat són un risc per a tots i totes. Fixeu-vos com, després d'anys de democràcia i avenç de les idees il·lustrades i racionals, els qui es consideren creients practicants només són un exigu percentatge, tot i que d'altres encara se n'afirmen per raons que tenen a veure amb la tradició i la història recent... Això és el que hem d'impedir si volem realment una societat lliure i justa.

Un exigu 18% de persones que suposen un perill a tots els nivells, la inferioritat fisiològica de les quals ha estat més que demostrada per la ciència. Hauríem de tractar-les igual, donar-los les mateixes oportunitats d'expressar les seues idees? Clarament, el creient hauria de viure des de la vergonya la seua condició i també hauria de practicar la religió de la manera més amagada possible. Aquesta és una solució racional al problema que encara arrosseguem i que ens impedeix accedir a quotes més altes de progrés.

Així doncs, proposem: prohibir la religió, abolir les esglésies, prohibir l'expressió d'idees basades en la superstició i en una revelació aberrant. L'evidència de pràctica religiosa hauria d'estar penada per tot el que suposa.

Ara imagineu que aquest discurs fos l'imperant: l'expressés la major part de tertulians en nom del Progrés i la raó, que fos el principi que regira la vida familiar i veïnal, i que per ell funcionaren les institucions (l'exèrcit, l'escola...). Hauríem de pensar que «respectem» els creients? Perquè podríem dir: a ells els respectem, el que no podem respectar és la pràctica religiosa. Hauríem de pensar que tots aquests discursos no afectarien a la imatge amb què hom percep els practicants d'una religió i, sobretot, la imatge que aquestes persones s'elaborarien d'elles mateixes després d'haver-se quedat sense referents?

III

Haig de confessar que estic realment enutjat després d'haver llegit Al margen de la naturaleza. La persecución de la homosexualidad durante el franquismo. Leyes, terapias y condenas, del valencià Víctor Mora Gaspar. Enutjat després d'haver llegit els discursos aberrants que s'afirmaven per justificar la persecució, el foment de la por, la condemna, l'exclusió, la reclusió i empresonament i, en molts casos, la tortura i la intervenció quirúrgica, psiquiàtrica i psicològica per «curar» l'anomalia. L'Església, la ciència, l'exèrcit, les autoritats, els juristes, l'escola, el cinema (tot ridiculitzant la figura del «marica») contribuïen a una imatge negativa de l'homosexual, impregnada d'una misogínia tal que el lesbianisme era fins i tot ignorat.

El llibre és una gran guia per enfrontar-nos al present, perquè en uns temps com els nostres en què l'homofòbia torna a convertir-se en un element constitutiu d'un tipus de masculinitat que amenaça en esdevenir hegemònica, els discursos es reciclen i tornen a aparèixer. Hem d'estar-hi vigilants, perquè la conseqüència és clara: es disparen les agressions, els insults i la violència. En els últims anys, a Espanya, han mort ja un parell o tres de joves per agressions homòfobes.

Uns sembren l'odi i altres recullen els fruits de la violència. Moltes veus de l'homofòbia han tornat a alçar la veu sense vergonya, al caliu de l'auge actual de l'extrema dreta. Hi ha una institució, però, que des del franquisme ha perpetuat aquesta imatge negativa dels homosexuals: l'Església. No se'n sol parlar, però el ben cert és que la seua moral sexual es basa en un principi filosòfic no cristià ni jueu: el dualisme. Aquest concep el món regit per dos principis que prenen diferents formes: ànima i cos, llum i tenebra, el yin i el yang, cel i infern, bé i mal. Aquestes formes poden classificar-se en dos grups pe correspondència: el primer, on estarien l'ànima, la llum, el yin, el cel i el bé; el segon on s'englobarien els conceptes relacionats amb el mal, com el cos, la tenebra, l'infern... El dualisme no només va penetrar en el pensament cristià al llarg dels segles, sinó també en molts altres corrents filosòfics, com el racionalisme cartesià. Ara bé, no per haver dominat molts àmbits del pensament durant segles el podem donar per bo: segons Markus Gabriel és totalment infundat, ja que es basa en una observació molt superficial de la realitat que només distingeix entre els pensaments i allò de què tracten els pensaments. D'acord amb això, els dualistes creuen que l'esperit humà és molt diferent de la natura del cos i, consegüentment, existeix una substància pensant, esperit o ànima que no només existeix de manera independent a la realitat material, sinó que, en el cas del cristianisme influït per aquest dualisme, per guanyar la «salvació» ha d'alliberar-se de les trampes que el cos li posa.

Si hom agafa qualsevol catecisme de l'Església catòlica que tinga a mà, la cosa queda clara: el problema és el plaer. Se'ns diu que «l'acte sexual sols és lícit quan està obert a la vida i es realitza dins del matrimoni, ja que sols des del matrimoni es pot accedir a les fonts de la vida». En relació a això (empre el catecisme de Gea Escolano): «si l'home se concep sense subjecció a una llei superior al mateix home, les conseqüències que es treuen en el camp de la sexualitat i en qualsevol altre camp poden arribar a l'absurd»; «tampoc s'integra la sexualitat en actes com la masturbació, la fornicació, les activitats pornogràfiques i les pràctiques homosexuals. En estos casos, l'exercici de la sexualitat no està en funció del do, sinó que s'instrumentalitza el cos en funció del plaer» (és un goig que ja no s'incloguen la violència, el robatori, l'assassinat i l'espionatge internacional dins d'aquestes aberracions com a «íntimament relacionades amb la condició homosexual»).

El raonament eclesial, doncs, condueix sempre al mateix problema del qual arrenca: el plaer. Per això, se'ns diu que «una cosa és que tinguem comprensió amb ells [els homosexuals] i altra que es donen per bones les seues pretensions que, en definitiva, destruirien la família i la moral sexual». L'homosexual ha de privar-se de qualsevol tipus de vida sexual i afectiva plena que el puga fer feliç, ja que això el faria presoner del plaer (ja que l'acte sexual no aniria destinat cap a la procreació) i, en conseqüència, la seua ànima s'allunyaria de la salvació, viuria tot ell en pecat. (No em direu que el raonament no és acollonant).

Ara bé, en relació a la destrucció de la moral sexual, caldria afegir: de la moral sexual que prescriu l'Església. Arribaríem així a una segona qüestió clau: el poder. Si resulta que els qui parlen en nom de Déu es veieren desautoritzats, tot i que aquesta desautorització vingués de la vida mateixa, es faria palès que en realitat tenen la mateixa relació amb Déu que una puça de l'Albufera amb catedràtic de Cambridge o, el que es el mateix, les seues pretensions de poder no se sustentarien i el seu discurs es convertiria a ulls de tots en el que és: un discurs anacrònic, deshumanitzat, caspós i reaccionari.

Per altra banda, s'ha ensorrat la família amb l'aprovació del matrimoni igualitari? On és «l'absurd» que havia d'arribar segons el catecisme? No el trobem, contràriament, a les seues pàgines?

Conec gent dins de l'Església que pensa com jo. I gent que se sotmet a les directrius eclesiàstiques i que de seguida afegeixen sempre les paraules amor i respecte. Doncs no... No hi ha amor ni hi ha respecte en aquests principis morals i dogmàtics. No pots dir-me que m'estimes i em respectes quan em dius que sóc un desviat, depravat, i un malalt, que la meua sexualitat atempta contra la família i la moral i que és intrínsecament contra natura, tot donant una justificació moral i teòrica als que després m'agrediran i m'insultaran pel carrer en nom d'una normalitat buscada que m'exclou com a la persona que sóc. No pots dir-me que em respectes quan aquest discurs genera un patiment infinit en moltíssims i moltíssimes joves; tampoc tenint en compte que calles quan saps que molts d'aquests joves són obligats a anar a les teràpies més infames que els marcaran de per vida.

No, això no és respecte ni és amor. És dogmatisme, inhumanitat i una ignorància del ventall d'opcions que duu aparellada la diversitat humana que, per descomptat, no podem definir a partir d'un dogma religiós. L'homosexualitat només és un tret transversal que mostren moltes persones que són, al seu torn, diferents. Així, mai podem començar una frase amb un "els homosexuals son...". Som humans i, per tant, som diferents.

Com deia, la gent començarà en breu a omplir la vida als carrers d'un Logronyo encara desert. Però heus ací la importància dels discursos: aquests determinaran les maneres d'actuar dels uns i dels altres. Ens cal, doncs, lliurar de nou la batalla, perquè el benestar i la imatge que moltes persones es faran de sí mateixes depenen de la capacitat que tinguem de contrarestar els discursos homòfobs que, malauradament, es multipliquen.

(Els agradaria a aquests creients dogmàtics, que s'atreveixen a parlar de respecte i amor mentre ens denigren, que triomfara contra ells un discurs com el que he començat el meu escrit i que es propagara sota diferents formes des de tots els àmbits de la societat? Segurament, no.)

Per cert! Logronyo em va encantar: tranquil·la, neta, agradable i plena de sorpreses i racons preciosos.