I
Si en el darrer post vaig concloure que potser no hi ha llocs imprescindibles en un viatge, ací em contradiré de manera conscient: Sant Joan de la Penya n'és un, d'aquests llocs. El matí que vaig dedicar-li va acabar al castell de Bolea, però va tenir unes primeres hores dedicades a Santa Creu de la Serós i als monestirs nou i vell de Sant Joan que vaig fruir moltíssim.
I em preguntàreu que què te a veure Sant Joan de la Penya amb les obres de Kirchner (Cinc dones al carrer) i de Kokoschka (El boig furiós) amb què he obert el post... Doncs moltíssim: si l'escultor de Jaca demostrava la voluntat de creació d'un cànon que el posava en relació amb l'art antic, l'anomenat Mestre de Sant Joan de la Penya deforma conscientment la realitat d'allò que representa i converteix les escenes en una amalgama de línies, textures, formes i colors (perduts), fet que, si tenim en compte la mestria demostrada per altres escultors en altres edificis i obres, no té res a veure amb una manca de perícia o aptitud per a l'escultura. Tal com els pintors expressionistes van tenir la necessitat d'anar més enllà de la mimesi o representació objectiva de la realitat i posarien el llenguatge pictòric al servei de l'expressió de la naturalesa humana, els sentiments o el món interior (més que no pas la "impressió" del món exterior sobre els sentits), el Mestre de Sant Joan fa una cosa semblant sense que puguem esbrinar exactament per què ho fa. Però, ai las! No ho sabem, però podem fer-hi conjectures: l'autonomia de les obres d'art com a tals, que transcendeixen la seua funció inicial, ens dona via lliure per a elaborar conjectures, idees, teories en què plasmar els nostres somnis, dubtes, pors i incerteses.
Així, contemplar els capitells de Sant Joan ens desperta l'estímul de la curiositat, del voler saber què mogué a crear el que tenim davant. Al marge que puguem elaborar-ne una teoria més o menys satisfactòria, el ben cert és que per damunt de la indiferència que la natura i el temps mostren sobre les obres humanes, les necessitats d'expressar allò ocult, silenciat, menyspreat o ignorat tornen a aflorar en el món de l'art i la comunicació humanes. Indiferència de la natura i del temps? I tant! La natura esborra els missatges: el monestir vell va patir incendis, saquejos, erosió... La major part de capitells s'han perdut o han estat danyats; com ells, moltes obres romàniques es dissolen com un terrosset de sucre assotades per la humitat, el vent i la pluja. Però aqueixa voluntat de creació que ignora la realitat objectiva i vol anar més enllà continua viva encara avui: al capdavall, per què hauríem de ser fidels a una natura per a la qual som indiferents?
Aquesta voluntat transgressora és justament la principal semblança que veig entre Kirchner, Kokoschka, Dix, Grosz o Kollwitz i el Mestre de Sant Joan, més enllà de les característiques formals de les seues obres. Aquestes, però, també van patir un destí semblant: tant el romànic com l'Expressionisme van ser considerats aberrants i van voler ser esborrats. En efecte, la voluntat destructora que els nazis mostraven cap al que anomenaven «art degenerat» s'assembla a la que, després de Trento, van patir moltes obres mestres romàniques per part d'uns intransigents dirigents eclesiàstics que no les veien dignes per aquesta mateixa «degeneració» (Autun o Vézelay en són exemple d'aquesta actitud, que per sort no va aniquilar les obres del tot).
II
A Santa Cruz de la Serós va fer vida la comunitat de benedictines que es va traslladar definitivament a Jaca allà pel segle XVI. El monestir va ser un lloc elegit per les famílies poderoses, fins i tot la reialesa, per enviar les seues filles: és per això que el recinte va esdevenir el que es podria anomenar un monestir-palau. Aqueixes cambres palatines es van situar als cossos que avui semblen el campanar i el cimbori de l'església, però que en realitat no són perceptibles des de l'interior del temple i tenen un accés amagat. Això fa de Santa Creu un edifici romànic únic, estilísticament influenciat pel que trobem a la catedral de Jaca (un exemple és el timpà de la portada occidental).
A pocs metres del monestir l'esglesieta de Sant Caprasi juga a crear un joc d'asimetries amb els seus elements decoratius que, per aquesta raó, escapen de la seua font d'inspiració llombarda.
III
Sant Joan és un lloc impressionant i únic, la història del qual està íntimament emparentada amb València: fou un dels primers llocs on es va guardar la relíquia del Sant Calze, en què, segons la tradició, Crist va beure el vi durant el Sant Sopar. Ara bé, que ningú espere trobar res grandiós: el monestir vell no és cap gran edifici, ni un prodigi arquitectònic. La seua grandesa es troba, paradoxalment, en els petits capitells esculpits del claustre que mostren, com hem dit, un expressionisme que pot relacionar-los amb les avantguardes del segle XX: podríem afirmar, fins i tot, que resulten extemporanis!
El fet d'arribar el primer em va permetre gaudir d'uns minuts de solitud entre els seus murs: mentre la gent rebia les explicacions pertinents i es preparava les audioguies, jo ja bambava per la cambra dels concilis, l'església superior i el claustre. M'encantaren aqueixos instants!
IV
En baixar del monestir vell hi ha un mirador on cal fer parada obligada: les vistes abracen pràcticament tot el Pirineu aragonès i les valls jacetanes que, des de temps immemorials, els diferents habitants que les poblaren van creue idònies per construir uns recintes sagrats que ens han arribat plens de màgia i de misteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada