aNDRòMiNa: Gaudir d'un passeig

Poc després de penjar aquesta imatge a l'estat de Whatsapp, una bona amiga em va preguntar, a propòsit de la fotografia, si estava de viatge per Escòcia. La pregunta em va sorprendre moltíssim, ja que mai m'hagués imaginat que un absis romànic pirinenc pogués relacionar-se amb els paisatges dels Highlands o amb les fites turístiques de la Gran Bretanya.

En realitat, mentre baixava d'Ordesa de camí a Abay, vaig anar passejant-me pels poblets del Serrablo (comarca històrica que es correspon en gran part amb l'actual comarca de l'Alt Gàllego). Tenia tota la vesprada per fer-ho. Fins feia unes hores ho desconeixia tot sobre aquestos indrets, però, gràcies a la recomanació llegida a un dels llibres de capçalera que tinc sobre l'art romànic, vaig fer parada a Lasieso per fer-hi un descans i veure'n l'església. Allà llegí un panell explicatiu sobre la ruta de les esglésies del Serrablo i sobre els trets que les feien interessants: va ser un bon pretext per canviar de plans!

Aquests trets, però, no les fan interessants només: també les envolten d'un halo de misteri. En efecte, no es tenen notícies escrites sobre el moment de la seua construcció. I a això se suma el fet que les característiques formals i estilístiques de les esglésies de la contrada fan difícil relacionar-les amb una influència determinada o a un moment concret dels temps medievals, ja que en elles s'observen lesenes i arcuacions típiques del romànic llombard, però també elements decoratius únics, com els frisos decorats amb cilindres de pedra col·locats a mode de "rotllos". Per a fer més gran l'embolic, compten també amb elements islàmics, visigòtics i mossàrabs, com inscripcions, arcs de ferradura, finestres trigèmines, etc. Així, mentre que hi ha investigadors que les cataloguen dins del romànic del segle XII, influenciat per l'art llombard (tot i incloure elements autòctons de la zona), hi ha estudiosos que asseguren que es tracta de les esglésies de les petites comunitats mossàrabs que encara existien a la zona pels voltants el segle IX o X, abans de l'assentament definitiu dels cristians en les valls altes del curs del Gàllego. Si aquesta teoria és certa, les esglésies del Serrablo serien edificis mil·lenaris.

Siga com siga, el ben cert és que no em passejava entre fites turístiques... En canvi, si hagués estat a Escòcia, el meu camí hagués esdevingut entre llocs que algú, prèviament, hauria decidit que eren una fita turística imprescindible i en lloc d'un badoc seria un turista més. Si a Orós, Oliván o Laderre em passejava després de deixar el cotxe, saludava a qui anava trobant-me, comentava això o allò a gent que trobava asseguda a un banc, etc., a Escòcia, segurament, el meu trajecte hauria estat fet al marge de les activitats de la gent d'allà. I encara més: allà on anara em trobaria desenes o centenars de turistes més, mentre que pel Serrablo no em vaig trobar ningú. L'únic foraster era jo; a certs pobles, no vaig veure ni un sol veí.

Així doncs, a Escòcia hauria entrat en espais estereotipats, pintats per la literatura de viatges amb un determinat color local, construïts a mode d'atracció dins d'un circuit que tindria una única finalitat: que gaste els meus diners en tal o qual producte (turístic). No estic dient, però, que no tinga ganes d'anar a Escòcia o que no la trobe interessant: només que en cas d'anar-hi crec que intentaria evitar tot això encara que em perdés alguna fita imprescindible...

I crec que passejos com els que vaig realitzar aquell dia pel Serrablo, tot baixant d'Ordesa, m'ajuden en l'aprenentatge de com fer-ho. I ara que hi reflexione, crec que el Serrablo, tot i no ser cap fita turística i, consegüentment, no interessar ningú, ofereix molt més que el que podria oferir un viatge turístic: en realitat, es difícil trobar un espai tan idoni per adonar-se i viure les formes de la diversitat cultural que ha donat forma a aquelles valls, aquelles esglésies i aquells pobles pirinencs. Allà, com a Escòcia, a Sicília o a Tailàndia, podia gojar del que Rodolphe Christin (Mundo en venta) anomena universalitat de la naturalesa humana, que es plasma una i altra vegada en el mestissatge i l'encreuament de camins, idees, creences, actituds i costums que donen forma a cada lloc al llarg del temps.

Comptat i debatut, el lloc no és el centre del viatge, sinó la consciència desperta i un sentiment de gaudi que naix d'aprendre coses noves allà on arribes. M'encantà passejar-hi per aqueixos pobles!

LLINÀS DE BROTO.

Encara al Sobrarb, va entrar dins del passeig.

Església de Sant Miquel: la seva torre és l'únic
que perviu d'una construcció militar anterior.

Massa afluència no té (per sort?)

Rodes i símbols solars, pervivències de
temps immemorials

En lloc de Sant Llorenç, sembla algú que
va a torrar carn (i no a torrar-se!) :D

LASIESO.

Allà hi ha l'església de Sant Pere. Lasieso va ser el primer lloc on fiu un breu descans després del viatge des de València: silenci i natura!

La construcció original és la nau nord amb la torre. L'actual
nau principal és ja romànica "sense misteri".

Eix axial del Pirineu

SANT BARTOMEU DE GAVÍN.

Segurament era la parròquia d'un antic llogaret desaparegut.

ORÓS BAIX

Església de Santa Eulàlia. Guarda moltes semblances amb el romànic llombard, però, pel que sembla, és una construcció anterior a l'arribada d'aquest estil.

OLIVÁN

Església de Sant Martí: és una de les construccions més desfigurades per les ampliacions realitzades al segle XVII. Paga la pena, però, passejar pel poble: casalots, escuts i paisatge.

SANT JOAN DE BUSA

Situada al bell mig d'un prat, aquesta és potser la construcció més interessant, pels elements islàmics que conté: inscripcions en àrab, arcs de ferradura... Hem de pensar que és molt possible que els mossàrabs de la contrada parlaren àrab, per la qual cosa no és d'estranyar que l'empraren a la construcció, la qual és interessant perquè no arribà a acabar-se i ha romàs durant segles sense alteracions.