Alge-news

--> Milions d'anys després de la Creació del món; molts segles després del Diluvi Universal; uns quatre mil anys després que David fóra ungit pel profeta Daniel com a Rei d'Israel; l'any dos mil set-cents seixanta de la fundació de Roma; dos mil vuit anys després del naixement de Crist, estiguent l'Univers remenat, s'escoltà una celebració festiva en la parròquia de St. Jaume d'Algemesí íntegrament en la llengua del 95% dels seus assistents: el valencià. I no es va produir cap cataclisme.

--> Una parella de nois procedents del Quebec (Canadà), antic "priest" anglicà un, company l'altre, estan visitant la Ribera, i massa sovint Algemesí, per publicar sobre els nostres costums a 3 diaris coneguts, un d'ells de bastant de renom en el món gai. L'opinió d'aquests senyors, d'aspecte estrambòtic, és que tenim rituals, litúrgies i costums força interessants, però troben que no es corresponen amb el nivell cultural real de la gent. Van suspendre les falles. Quan em passen el nom de les publicacions, ja faré per buscar-les a veure què diuen: el mundillo algemesirense visto por ojos foráneos!

--> El "picudo rojo" ja va polint-se les palmeres del terme. Tant d'enrenou amb la reforma del parc i resulta que la pèssima gestió del Govern Valencià farà que aquest insecte destruesca el nostre patrimoni arbori. Resulta que triguen mesos en retirar les palmeres infectades, i no les cremen in situ: les traslladen a Picassent, escampant alegrement la plaga. Que tremolin els milers de palmeres de la ciutat de València! I el palmerar d'Elx! 

--> Hem viscut moments d'autèntic surrealisme. Observar la gent beguda en estat sobri és un espectacle aconsellable.

--> El Casino d'Algemesí ha obert les seves portes. Un dels casinos modernistes més bonics de la comarca... convertit... ppff. M'ha defraudat.

--> I l'arbre, i els llums de Nadal, i les nadales, i les pamplines, i comprar i comprar i comprar.

--> Hi ha un col·lectiu de gent cada vegada més nombrós que sembla haver-se engolit un pal de granera, si no se l'han clavat pel... Antipàtics, amb cara d'amargats, del tot desubicats. Un es pregunta: quin serà l'origen de tanta supèrbia? Si són el més mediocre del món!

--> En fins, que el poble continua estant al seu lloc; és el mateix però jo l'he trobat molt més lleig. Però encara l'he trobat meu, que és l'important.

Bones festes!

I'll be missing.

Novetats.

Per fi m'ha arribat el CD de fotos del dia que anàrem a Montjuïc a veure la posta de sol. He posat ja l'àlbum al blog, per si voleu veure'l: junt amb aquestes fotos, les dels encants de llibres al Mercat de Sant Antoni i el dinaret que férem a casa meva.

Aquesta setmana, que m'he pres amb bastant calma, passejant allà on em duien els peus he vist llocs interessants per sopar, conversar i comprar xocolata. Recordeu-me si veniu algun cop a visitar-me, quan em pregunteu on sopar o on dinar, el restaurant japonés que he vist pel carrer Provença, o aquell altre que tenia bona pinta al carrer Escudellers, al Gòtic. I molts altres que ja aniré apuntant conforme els vagi recordant...

M'encanta Barcelona! 

112 (+1)

Ja he passat la barrera del 100 en aquest blog, i he arribat al 112, nombre de situacions difícils i d'emergència. 112 palles mentals, que diria aquell. Que a ningú li passe!

Repassant algunes entrades recordo molts dels moments, notícies i situacions que me les van inspirar. I és que crec que escriure en aquest blog s'ha convertit en un dels meus millors costums.

Avui per fi hem acabat la p...tera capsa (el regal de Nadal que els nens i nenes duran a casa). Déu n'hi do, crec que la plàstica no és el meu fort. Tal vegada siga per això (com a recompensa per haver-la acabada) que la meva sopresa l'hagi trobada en tornar a casa, a plaça Europa. Entre els gratacels que encara trepen cap amunt, la terra mullada dels parterres i jardins, el soroll de les obres i dels cotxes i enmig de l'aire fred de l'hivern que s'acosta, una mirada descaradament esquiva.

He fet bé de no desviar-la amb un salut forçat, tot i que n'he resseguit amb la mirada la figura des que l'he vista fins que s'ha anat allunyant. Un  capta quan no el volen saludar, i aprèn què hi havia darrere de certes cares aparentment amables.

Podré superar-ho, sincerament.

I tant!

Visites.

Aquesta setmana farà ja quinze mesos que habite en aquesta ciutat. I malgrat haver-me passat hores i dies sencers caminant-la, encara em queden mil i una cares per descobrir. Aquest cap de setmana la visita de Voro m'ha servit per sortir de la rutina d'Hostafrancs i reprendre aquest descobriment continu del que la ciutat és, fou i serà. Poble Sec, el Refugi 307, la simbologia de l'arquitectura del Palau de la Música, el Palau Güell, el Mercat de Santa Caterina, el claustre de la catedral un dia de santa Llúcia, el mercat de Nadal davant de la Seu, la torre Collserola, el museu de la Xocolata, Sant Agustí el Vell... Tants llocs per primer cop trepitjats!

Malgrat tot, me n'he adonat també que aquests mesos han anat fent de Barcelona la meva ciutat. I me n'he adonat ensenyant-la: ja no sols la veia amb els ulls dels amics que venien de visita, o amb els ulls d'algú que visita, sinó que jo tinc ja una perspectiva pròpia sobre moltes coses. Hi ha molts llocs que les experiències que hi he viscut han fet meus. La ciutat comença, doncs, a formar part de mi, i jo part d'ella.

No s'ho pergueu. Això ho vaig cavil·lar tornant amb bici des del Borne fins a Hostafrancs mentre plovia, escoltant Placebo a tot volum. Una experiència que no us podeu perdre (amb risc, però, que us atropellin o atropellar a algú).

Lesseps.

L'altre dia vaig llegir una opinió a l'Avui.cat sobre la reforma de la plaça de Lesseps. Es veu que és horrorosa, estèticament parlant: una explanada grisa travessada per una biga no sé com que no està pensada per a les persones. I a partir d'aquesta observació, l'autor de la crítica parlava de la decadència de Barcelona, de pessimisme, de darreres files, etc. Com si la ciutat sencera s'ensorrés en la misèria més absoluta quan, simplement, el que passa és que tal vegada la reforma de la plaça no ha estat del tot encertada. Pot ser s'haja convertit en una explanada grisa i no siga un dels racons "amables" i "íntims" que segons l'autor té la ciutat; però tot i que hagueren plantat més arbres, sincerament jo no aniria buscant una plaça per on passen milers de cotxes per tal de gaudir d'un moment de conversa o de tranquil·litat tenint al costat mil i un racons a Gràcia.

I és que la realitat és modificada sempre per l'observador per tal de corroborar la seva pròpia visió del món. Fa temps que escolte i llegesc opinions pessimistes sobre el futur de la ciutat i del conjunt de Catalunya. Aquest pessimisme, basat en mirar-se al melic de les glòries passades, no ajuda gens ni mica per a què hi hagi "glòries futures". I pense que pot ser que la nova plaça de Lesseps siga un reflex de la situació que travessa Catalunya: una època indefinida, però del tot decisiva per al futur. En què segons quines coses, els catalans correm el risc de convertir-nos en una ètnia més de les que conviuen a Catalunya. Tal vegada hauríem d'estar pensant més sobre aquests temes que no en magnificar les pifies arquitectòniques de la ciutat, que supose que sempre hauran existit.

Llegia avui també al diari una similutud amb Nova York: allà hi conviuen xinesos, russos, llatinoamericans, hindús, paquistanesos... però tots tenen l'americanitat com a un eix vertebrador i aglutinador de les diferents realitats. Un element de cohesió, que no pas d'assimilació. Què haurem de fer per tal que aquí amb la cultura catalana passi el mateix? 

No sé si el camí serà o no la independència, però si que tinc clar que el que sobra és l'espanyolisme ranci (no per això espanyolitat, si jo com a català o valencià entre en aquesta definició d'espanyol). Si permetem que la cultura castellana sigui l'emparadora i aglutinadora de les diferents cultures que en la situació actual s'apleguen i integren en la nostra realitat, el nostre futur està ben clar: desaparèixer. Per això, una línia catalanista, oberta, integradora i tolerant ha de ser l'eix per tal d'anar articulant totes les peces existents d'aquest mosaic que s'ha convertit la societat barcelonina i catalana de pocs anys ençà.

De moment el Consell d'Europa ha donat una empemta en aquesta direcció, avalant la política d'immersió lingüística a les escoles i, fins i tot, desitjant que es vagi més enllà per tal de salvaguardar la cultura i llengua autòctones davant del fenomen migratori i el desig assimilacionista i uniformador de l'espanyolisme ranci.

No són, doncs, tan dolents els temps que vivim. Més bé, una època de canvis i grans dubtes que esperem que siguen el camp de conreu d'una nova "època daurada". Què extrany, però, que a diaris com "El Mundo" o a Telemadrid no s'hagi escoltat ni pogut llegir ni una paraula del pronunciament del Consell d'Europa. ¿...?

Bé, tornant al començament, haurem d'aguantar uns anys una antiestètica plaça de Lesseps. Però fem-ho amb bona cara, que segur que així la plaça semblarà més habitable. Temps vindran en que algú decidesca plantar-hi arbres, posar-hi una font i uns quants bancs en llocs ben pensats, que tampoc costa tant fer habitable qualsevol encreuament urbà.

Laberint.

Un link a algemesi.info m'ha dut a un vídeo d'uns campaners fent un toc de vespres al campanar d'Algemesí, i d'aquí, després de veure el vídeo i, en ell, una panoràmica del carrer Muntanya per on segurament a eixes hores estava passant Rut mentre parlava amb ella per telèfon (casualitats), he vist un vídeo d'un volteig general el dia de la festa major, del primer any que no hi era. I és que una de les coses que més enyore d'Algemesí és el soroll de les campanes donant la vara a tota hora. Tot i que ací també tinc campanes per partida doble: el campanar de la seu del districte rivalitza amb el de l'església de l'Àngel Custodi en donar-nos les hores als veïns. Útil per a quan et despertes d'una migdiada perdut sense saber ni quina hora és.

I un cop al youtube (que no visitava des de fa setmanes), he recordat un vídeo d'un concert de Placebo a Paris que m'agrada molt de veure i escoltar quasi cada dia, el qual m'ha portat a veure'n de diferents, i he acabat escoltant Every You, Every Me, i m'he enrecordat que tinc desada una versió acústica que m'agradava molt. I he parat el vídeo, l'he buscada, i escoltant-la m'he emocionat.

Qui m'anava dir que a partir del vídeo de les campanes anava acabar aquí amb el cor en un puny. I és que casualitats, relacions encadenades i desajustos mentals fan que cada moment futur sigui del tot imprevisible.

No creieu?

De mòmies i xocolata.

La tarda de desídia finalment ha donat de sí. Hem aterrat al museu egipci. Té una col·lecció interessant: malgrat que el que més se'ns ven d'aquesta gent són els seus rituals funeraris, m'ha semblat després de veure l'exposició que realment no duien una vida molt diferent a la que duien els nostres avis quan es dedicaven al camp. Ara, veure una mòmia amb un cos d'algú que visqué més de 3.000 anys, del qual pots veure el rostre i llegir a què es dedicava produeix una sensació bastant inquietant. 

I què millor després de veure morts, deus i deesses oblidats i un grapat de gats momificats que anar a fer-se un bon xocolate. I és que la xocolateria també us l'haig de recomanar: Cacao Sampaka, a Consell de Cent amb 

Rambla Catalunya. El xocolate exquisit, i mesclat amb la coca de taronja que tenien... Bua! Feia temps que no tenia sensacions tan formidables, hahaha. És cert això que diuen que el xocolate pot fer-te sentir les mateixes sensacions que un bes. Crec que em 

casaré amb una tassa de xocolate azteca.

I aquesta ha estat la fi del meu pont. Bastant més productiva que no pas l'any passat: sensacions efímeres, però autèntiques. Es pot esperar alguna cosa més?

Crit de guerra.

El crit de guerra "visca la república, mort al Borbó" que l'altre dia va cridar en Joan Tardà es refereix  a aquest Borbó de la imatge: Felip Vè (qui per cert, ja està mort), i per metonímia, al conjunt de la institució monàrquica, no a una persona en concret. Quin escàndol mediàtic s'ha muntat. Resulta que després de tot el que va fer aquest senyor en el seu temps, després de conquestar i reprimir Catalunya, les Illes i el Regne de València, ara li hem de guardar les formes... A Xàtiva, ciutat entre moltes que fou cremada i destruïda per aquest monarca (canviant-li després del nom per "Ciudad de San Felipe"), tenen encara el seu retrat posat a l'inrevés com a signe de menyspreu vers la seva persona.

En efecte, entre els anys 1707 (caiguda de València), 1714 (caiguda de Barcelona) i els posteriors es van destruir i cremar ciutats dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó (que desapareixia definitivament absorbida per Castella), es van abolir lleis i institucions (Les Corts, la Generalitat, els Síndics, el Consell...), es va perseguir i matar els opositors i partidaris de l'Arxiduc d'Àustria, es va prohibir la nostra llengua al nostre propi territori i com deia Felipín al Decret de Nova Planta, tot por justo derecho de conquista.  "… He juzgado por conveniente así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todo igualmente por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo…". Uau, en todo el Universo!

Començà llavors, a banda del genocidi de les persones físiques, el genocidi de la cultura catalana i de les altres cultures peninsulars diferents de la castellana. Se n'havia lliurat Portugal que, per raons successòries i dinàstiques, quedava al marge de la nova corona absolutista que s'instaurava a Madrid. Les ordres de les autoritats castellanes eren clares:  "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" (instruccions de l'Abad Vivanco als corregidors de Catalunya). La repressió i persecució de la llengua i cultura catalanes als territoris de Mallorca, València i Catalunya continuarà al llarg dels tres segles següents, prenent un molt breu respir durant el temps de la IIa República Espanyola (que tothom sap com va acabar). A l'època franquista encara trobem escrits com el que recull el vist-i-plau d'un censor, Juan Beneyto, per tal que es puguen publicar unes converses filològiques de Pompeu Fabra:  "Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como, gracias al Movimiento se ha castellanizado (…) la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente que esta obra pueda publicarse". Del mateix caire a com es pronunciaven les autoritats de l'Estat durant els dos segles anteriors, pronunciaments tots ells ben documentats, per cert.

Aquesta història encara continua. Continua en els opositors de la normalització lingüística a Catalunya i València (PP, Ciutadans, continuadors tots ells de la maquinària de repressió i aniquilació cultural posada en marxa pels Borbons). Continua en aquells qui s'oposen a la discriminació positiva del català, que no intenta sinó donar una empenta a la llengua minorada i minoritària, en situació de desavantatge respecte al castellà per aquests tres segles de persecució i prohibicions. Amb el pretext de la "defensa dels drets individuals" no hem de perdre de vista els seus objectius reals. Continua darrere de les manipulacions d'alguns mitjans de comunicació que s'escandalitzen davant de qualsevol avanç del català (El Mundo, Telemadrid i tants altres). Continua quan el Borbó que regna s'atreveix a llegir en un discurs que "el castellano nunca fue impuesto a nadie". Continua en aquells que alimenten l'anticatalanisme a València per impedir que el valencià es normalitzi (amb el pretext que s'intenta catalanitzar tot, el que es fa es castellanitzar-ho dissimuladament, però sense miraments -com demostren les estadístiques-). 

Com deien al segle XVIII, encara s'aplica allò de posar el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. I en un règim democràtic i una Constitució que reconeix la diversitat lingüística de l'Estat, han de recórrer a altres arguments fal·laços, manipulacions i mentides que pretenen el mateix objectiu convertint la legalitat vigent en un simple ornament "democràtic", però del tot inservible per a la recuperació i dignificació de la meua llengua i cultura.

I encara pretenen que guardem les formes? "Visca la república, mort al Borbó" té un significat clar molt allunyat de la persona física de Joan Carles I. Qui vulgui que ho entengui, i qui no que es posi a llegir llibres d'història. Però el que està clar és que el rei no s'ha de sentir ofès per res més llevat d'una oposició netament republicana que, per cert, té tot el dret a existir. 

Barça-València

La meva passió pels esports de masses ha estat gairebé sempre nul·la. Haig de confessar, però, que darrerament he desenvolupat un cert gust per certs esdeveniments. Per dir-ho d'altra manera: ja no m'avorrisc veient un partit de futbol o un de bàsquet. Això sí, sempre m'ha agradat veure l'atletisme, la gimnàstica rítmica, la natació i altres esports l'esforç que impliquen els quals em sembla admirable.

Bé. Pel que fa al futbol mai no he sigut un "forofo" de cap equip. He tingut certa simpatia pel València CF, pel Vila-Real o el Levante, per això de la terreta i per l'ambient que hi ha moltes vegades que guanyen. Ara, quan juga el València contra el Barça em vénen certs records. Gent cridant, amb l'escusa del partit, aquells crits neofeixistes de "puta Barça, puta Cacalunya", "Yomus", i altres ximpleries. Com es desperta l'anticatalanisme en els panolis de torn. Només per aquestes coses que he vist de vegades, sempre tinc el desig que guanye el Barça. 

I anit ho va fer: quin espectacle! Sembla que el València enguany té dificultats per aixecar el cap. I el Barça està que es menja el món. Passat el partit, que guanyi el millor. Però quina alegria veure guanyar el Barça en aquestes ocasions, sincerament.

A València qualsevol excusa és bona per airejar l'anticatalanisme, per insultar el projecte cultural dels Països Catalans i per folkloritzar els signes d'identitat. I l'esport n'és una, d'aquestes excuses. Veges tu què hauran de veure unes coses amb altres. I quin fàstic dóna tot plegat.

Hola...Que hi ha algú?

Potser no sigui tan càndid com "El petit príncep", però aquesta història mereix posar-se a la seua alçada. Un llibre d'aparença infantil, breu, agradable, però no per això mancat de profunditat. I tant, que ho és, de profund!

Gaarder, autor de "El món de Sofia", posa en boca de dos nens, cadascun d'ells d'un planeta, una sèrie d'interrogants i de reflexions que travessen molta borumballa de la que emprem per plenar el cor i arriben fins al centre de les nostres inquietuds. Però com diu ben bé un d'ells, el múmbor del planeta Elio, allò important no són les respostes, sinó que allò que cal reverenciar són les preguntes. Una resposta sempre és el tros de camí que has deixat enrere. Només una pregunta pot assenyalar cap endavant.

Us el recomane. Passareu uns minuts d'allò més agradables. I que pot ser canviïn la vostra manera de mirar el món.

JOSTEIN GAARDER

¿Que hi ha algú?

EMPÚRIES-NARRATIVA

Barcelona-1998

Canvis.

Avui els meus alumnes m'han recordat la il·lusió, les expectatives, les frustracions i la inseguretat que poden provocar els canvis. Estiguent com estava fins el nas d'alguns comportaments, i havent-hi silenci absolut a la classe, m'he dirigit a un d'ells i li he dit: demà canviaràs de lloc i seuràs aquí. Tu aquí. Tu amb ell, tu amb aquella altra. En uns moments he canviat com es fa amb un cub d'aquests de colorins la configuració de la classe. Hauríeu d'haver vist com els ha mudat el gest. Uns de ganes que els canvis els afectaren, altres amb ressignació perquè perdien "privilegis" que el estar lluny de mi els atorgava, altres de nerviosisme absolut. Satisfacció, temor, enuig...

I és que demà començarà un nou dia en què les relacions, per uns canvis en aparença tan insignificants, seran molt diferents a les que es donaven fins avui. I m'he vist a mi mateix quan es donaven aquestes situacions en la meva escola. Jo era dels que posava cara de pànic: donada la meva timidesa "inicial", em costava fer-me a la idea de seure amb segons qui.

Confondere il bene con il pene.

Llegeixo la darrera notícia que arriba del Vaticà. [Repic de timbals]. Ara s'oposen a la despenalització universal de l'homosexualitat (proposta sortida de la Comissió Europea), implícita, però, en la Declaració Universal dels Drets Humans. Clar, que el Vaticà no ha ratificat aquesta declaració: cauria en la incoherència. Que una persona no pugui ser lapidada, apallissada, empresonada o privada d'altres drets en cap país del món pel fet de ser homosexual és una cosa dolenta per als jerarques eclesiàstics. El més absurde de tot és l'argumentació que donen: superar discriminacions, diuen, donaria lloc a noves discriminacions. !!!!

I un es pregunta quina actitud prendre davant d'aquesta notícia. Perquè no sé fins a quin punt des d'aquest lloc que ocupen poden fer aquestes declaracions tan... Com qualificar-les? Inhumanes? Desorientades? Desencertades? Abominables? Fora de lloc? Superades? Tampoc sé fins a quin punt és del tot encertada la permissivitat amb què la societat civil, i també els propis fidels, acustumen a rebre aquests lladrucs.

Estan obsessionats. El bé per a ells depén d'on els nostres instints ens diuen de posar el piu, o de refregar-nos la xona. Convertida la cúpula de poder de l'Església en un niu d'homosexuals reprimits, no tenen altra obsessió. Confondere il bene con il pene.

Malgrat ells, amb propostes com la que ara fa la Comissió Europea, el món serà cada mica un poc millor i més habitable. Confiem amb això. I un es pregunta que si aquests personatges continuen sent un entrebanc per a aconseguir aquest objectiu, si no seria bo de desallotjar el Vaticà, fotre-li quatre tones de dinamita i fer que s'enfrontessin als problemes reals de la Humanitat des de la humanitat mateixa, i no rodejats de tanta pompa, privilegis, marbres, luxes i tresors que, segons sembla, els fan perdre el nord.

Espectacles.

El dia ha estat ennuvolat, però quan hem pujat a Montjuïc, el sol, que ja estava a punt d'amagar-se a l'horitzó, s'ha deixat veure per uns moments i la ciutat sencera s'ha incendiat de llum groguenca, brillant, refulgent. Tot brillava amb una intensitat que mai no havia vist, i al fons, el Montseny i altres muntanyes nevades oferien un contrast fantàstic.

A mesura que el sol baixava, les tonalitats anaven canviant, la ciutat antiga anava essent engolida per l'ombra de la muntanya de Montjuïc, tot i que la flama en què s'havia convertit la torre Mapfre ha trigat en apagar-se força estona. Quan el sol per fi s'ha amagat, tot ha estat cobert d'ombres i d'unes tonalitats rosades, blavoses i amoratades que, juntament amb el fred, ens han recordat que l'hivern d'acosta.

Lamente la qualitat pèssima de les fotos, però crec que la meva càmera amb el fred no funciona massa bé. Ja us posaré alguns paisatges que Majo ha captat amb la seva reflex.

Ja s'ha acabat novembre. I amb desembre, l'any. Tempus fugit, que deien els romans.

No tot està perdut!

En veure aquesta imatge m'he sentit molt bé. Un sentiment mescla d'alegria, recança, orgull i sorpresa ha invadit el meu sí. La gent es manifestava per l'absurde del boicot a l'assignatura d'educació per la ciutadania. Quan la gentada arribava a la plaça de la Mare de Déu, la manifestació no havia sortit del tot de Sant Agustí, i mira que el recorregut no era curt: Xàtiva, Colom, el Parterre, la Pau i la plaça de la Reina fins el cor mateix de la ciutat.
M'alegra que la gent haja reaccionat així. Però no sé si realment el Govern Valencià es donarà per enterat de l'assumpte. No sé quina estat la reacció de la Generalitat Valenciana, però espere que no haja minimitzat la multitudinària manifestació i que no haja quailificat les persones que es manifestaven com a "radicals catalanistes" per desautoritzar-les. Perquè allà tot es fa així: si a algun moviment ciutadà se li vol llevar força, se'l titla de "catalanista" i arreando, que es gerundio. Tot menys rectificar i governar pel bé del País i la seva ciutadania.
Tenen el poder i es veuen grans. I el pitjor de tot és que han forjat mecanismes força eficaços per mantenir-lo. I si no que pregunten als directius de Canal 9... Com haurà estat reflectida la notícia en aquest mitjà de comunicació? Ains!

Ni que foren temps de postguerra...

Per comprar en els comerços del barri et donaven uns numerets. Podies anar avui per arreplegar un "premi" a una carpa situada a Creu Coberta. Jo tenia dos numerets. Iupi!

Però...

En anar a la carpa, he vist l'escaparata muntada. Pots de "fabada" asturiana, capsetes de pastilles "starlux", barres de xocolata, pots de tomaca fregida... M'han caigut els ous a terra. Era això el regal? Damunt, en arrimar-me per veure que realment era veritat el que veia, unes persones de la fila es pensaven que em volia colar, i han començat a cridar-me l'atenció...

He esgarrat els numerets i me n'he anat.

Tan greu és la crisi? Dimonis!

Ací es viu millor.

Enric Morera (Compromís - BLOC), a les Corts Valencianes, presenta una moció per assegurar que els alumnes que ara acaben la primària havent estudiat en valencià, en passar a secundària vegen garantit el seu dret a l'escolarització en aquesta llengua, i no quede en orris la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, la qual fa enguany el seu 25è aniversari. La recolzaren els altres grups, tret del PP. Diu que na Yolanda García (PP) "rechazó la moción de Morera porque incluía la posibilidad de compartir con Cataluña y Baleares el doblaje de películas de televisión para "fomentar el contacto entre los hablantes de las diversas variedades de nuestra lengua". "Con la excusa del valenciano, quiere catalanizarnos", defendió García entre el delirio de sus compañeros".
Encara estem així? Després de tants anys de fer-se el llonguis, ara que les estadístiques diuen que la llengua recula a passos de gegant a València, encara no estan contents? No s'han fet les lleis per acomplir-se? Catalanizarnos... Què voldrà dir per a ells catalanitzar-nos? Garantir els drets lingüístics dels catalonaparlants, com es fa a Catalunya? Amb aquest argument tan ignorant, populista i manipulador, no pretenen altra cosa: anar fotent els pocs àmbits d'ús que el valencià havia tornat a guanyar al País i afavorir els parlants del castellà.
Siga com siga, "por no catalanizarnos" 100.000 alumnes de primària l'any vinent no rebran les classes en català (o valencià, com vulguem dir-li). Diuen estar a favor d'un bilingüisme no imposat... Però no han tingut miraments en imposar l'anglès per boicotejar Educació per la Ciutadania. Que no ens prenguin el pèl i que diguen les coses pel seu nom: són antivalencians!
Quina creu! Espere que interpreteu el meu somriure cínic quan em pregunteu per què penso que a Catalunya es viu millor que a València. És obvi: aquí almenys es pot ser valencià. Sense complexes ni miraments. I sense haver de suplicar que s'acomplesquen els drets lingüístics dels que no parlem castellà.

Carrer de Sants.

Al començament de viure aquí, per plaça Espanya, anava al treball en metro. Cada dia m'enfilava a l'estació de Sants, línia blava fins a Collblanc. I després vingué el Bicing. Xino-xano fins a Badal primer, més tard fins a l'avinguda de Madrid, i uns minutets a peu fins a la feina.

He acabat per fer el trajecte a peu. No sé ben bé per què, però durant uns dies vaig passar de llarg l'estació de Bicing i vaig enfilar Creu Coberta amunt i carrer de Sants fins a Collblanc. Rarament he tornat a agafar la bici: li he trobat gust a això d'anar caminant, a banda que és una sort el poder anar caminant a la feina. Fora la gentada de metro, fora les bicis que no funcionen, fora les estacions plenes.

Gaudir de l'ambient atrafegat del carrer a eixes hores, les cues a les parades d'autobús, les fleques que exposen els millors dolços i salats per l'esmorzar, els plàtans gegants que ara estan de mil colors, el fred, la pluja, els cafès farcits de gent, cadascun amb el seu ambient, els nens i nenes que van al col·legi, executius, els estudiants del Joan Pelegrí, el senyor que s'espera assegut en un garatge, les repartidores de premsa gratuïta... En poc menys de mitja hora de camí pel mateix carrer, s'intueixen tres ambients totalment diferents segons per quina part passe. I amb els dies me n'he adonat que aquestes hores sempre hi som els mateixos!

És que som sers de costums!

¿¿¿¿????

Bé, que en un país que es va enfonsar en la merda (avui estic malparlat, mil disculpes) a causa del nazisme (com Alemanya) apareixin grups neonazis, és un poc xocant, però poden analitzar-se les causes i donar una explicació coherent a per què passa. Però que un jueu, habitant d'Israel, els avis del qual escaparen pels pèls d'un camp de concentració en el darrer moment, intente assaltar el museu de l'Holocaust de Jersualem per celebrar de manera insultant "l'aniversari de Hitler", i que faci anys que es dediqui a apallissar jueus ortodoxos, homosexuals, immigrants i transeünts... No em cap en el cap!!! Sóc jo que sóc massa curt o és que el món està del revés?

Alguna cosa fa orris. I no sé encertar quina.

Avui vull baixar-me del món. Que pari, sisplau, que em baixo!

Me subo al carro de los ateos!

Dice la notícia que "pese al título central del congreso -Cristo, la esperanza fiable-, los propagandistas católicos se han expresado con gran pesimismo sobre el trato que recibe su confesión en España. "Nos sentimos injustamente tratados", proclamó Alfredo Dagnino". Lo primero que me viene a la cabeza es la ingente cantidad que anualmente, este gobierno tan "enemigo de Dios" invierte en las andanzas de la santa y católica institución... y claro, uno no puede evitar una risotada y cierto cinismo que impregnará la lectura de lo que queda de la noticia.

Se sienten injústamente tratados... Pero miren! Dicen lo siguiente:

"No podemos dejar de denunciar que en la España actual no se respeta el sacrosanto derecho a la vida, ni en las inicuas leyes del aborto y de la eutanasia ni en los no menos inicuos proyectos del suicidio asistido y de la manipulación abyecta de las fuentes de la vida humana. En la España actual no se respeta como es debido a la familia y a sus valores ni el único matrimonio verdadero; no se respeta el inalienable derecho que los padres tienen a educar a sus hijos según sus propias convicciones religiosas y morales".

Afirmaciones sin pies ni cabeza, rebatibles fácilmente y inadmisibles en un estado aconfesional, de derecho y democràtico. Dan por supuesto que ellos tienen la verdad. No se conforman con poderla vivir libremente, necesitan que los demás no vivan su verdad si no coincide con la propia. Hablan de "único matrimonio verdadero", cuando en un Estado de Derecho el matrimonio es un contrato social que decide el Parlamento. Hablan de que no se respeta el sacrosanto derecho a la vida; ellos que hasta hace cuatro días aplaudían a los que firmaban sentencias de muerte, nos intentan convertir en asesinos por disentir que un embrión sea un ser humano "con pleno derecho". Hablan de "manipulación abyecta de las fuentes de la vida", cuando lo que se hace es manipular células para salvar la vida a muchos seres humanos y evitarles el sufrimiento. En definitiva, intentan imponernos su visión del mundo y su visión de lo que es un ser humano.

Lamento comunicarles que viven en una democracia, que no podemos poner en lugar preferente su visión del mundo por el hecho que emana de "Dios". A qué Dios habríamos de hacer caso? A Jehovà, Alà o a las deidades orientales? Y no esperen otro trato hablando de manera tan arrogante y egoista: ustedes no pueden ni podran volver a imponer su cosmovisión (por suerte). Tendrán, pues, que aprender a compartir, contrastar opiniones, tolerar y aceptar que hay otros puntos de vista igualmente aceptables y no menos valiosos que el suyo. Aprender a ver con otra perspectiva las cosas, y ver con cierta distancia las veces que su Iglesia se ha equivocado, sin perdonar nunca y sin corregir nunca. Aún estar a tiempo de no caer en el absurdo, porque el mundo avanza más rápido que nunca!

Suerte que junto a estas gilipolleces aparecen las buenas noticias. Aunque no soy ateo, me sumo a su iniciativa desde este blog! Como dice el slogan, es que es posible que Dios no exista, así que dejemos de preocuparnos y disfrutemos de la vida! Enfermos por pensar eso, señor Cañizares? Diría que por fin estamos aprendiendo a superarnos!

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/ateos/hacen/fuertes/elpepusoc/20081124elpepisoc_1/Tes

"La question humaine".

La pel·lícula, que he vist per la més pura casualitat (la trií un poc "a boleo"), m'ha impactat. En aparença, té una sobrecàrrega temàtica, però si l'analitzes bé el missatge que dóna és clar: la falta d'humanitat com a l'origen dels problemes i barbaritats comeses durant el segle XX i com a l'origen dels problemes actuals. L'ús del llenguatge com a eina deshumanitzadora: l'obrer, l'enemic, el jueu, "reestructuració", "expedient de regulació", "problemes conjunturals", en lloc de Amós, Hannah, comiat improcedent, atur, pobresa, pobre... Una despersonalització que ens converteix en un instrument del sistema econòmic, en un nombre, en xifres, en guanys... i que en cas de no aconseguir ser "productius", passem de seguida a la invisibilitat, al rebuig (atur), a l'oblit: Àfrica és el gran exemple. Es creen estigmes, i en poc temps, els estigmatitzats són perseguits, aniquilats, invisibilitzats: estorben.

Sembla mentida que després d'un segle tan dens, amb tantes errades, amb tantes barbaritats comeses... no hàgem aprés la lliçó. L'Holocaust és l'exponent màxim d'aquesta deshumanització. Tota la tècnica i coneixements científics del país més ric d'Europa posats al servei de la mort. Jueus, testimonis de Jehovà, homosexuals, disidents polítics, minusvàlids... portats sense miraments a les cambres de gas d'una manera eficient i ben organitzada. El nostre país, però, ja havia patit els primers assajos d'aquesta barbàrie: bombardeigs massius, assassinats, afusellaments, robatoris de nens i nenes.

Perquè... quina lectura hem de fer avui, en aquesta crisi tan anomenada, de tot el que passa? Està el sistema econòmic muntat per al nostre benestar i supervivència, o som "carnassa" del sistema, estem al seu servei? Com es justifiquen els acomiadaments massius, la deslocalització (interessada) de les multinacionals, l'explotació de la gent als països emergents on de nou ha de començar la lliuta obrera per aconseguir els guanys i la dignitat que s'ha aconseguit als països com el nostre? La contaminació, l'escalfament global, el negacionisme del canvi climàtic, els interessos (inhumans) de la indústria farmacèutica, la xenofòbia creixent...?

Al cap m'han vingut, després de veure la pel·lícula, els joves universitaris tancats a l'edifici central de la UB a pocs metres de casa meva: protesten contra el pla Bolonya. Denuncien que amb aquest pla, la Universitat es posa al servei del sistema empresarial. Només passen a ser bones les carreres que són "productives", la resta passa a un segon pla i fins i tot, desapareix de l'oferta universitària. Els estudiants només poden estudiar allò que el sistema demanda. El Coneixement passa a ser, doncs, un mer tràmit de preparació per formar part del sistema que ens absorbeix. I quines disciplines desapareixen o veuen mermada la seva presència? Les Humanitats! Filosofia, sociologia, lingüística, filologia, Història. Justament les que ajuden a donar un sentit a allò que es fa en un moment en què tanta falta fa i, com vaig sentir o llegir fa pocs dies, disciplines tan dispars com la Filosofia i la Física arriben, per vies tan diferents, a les mateixes conclusions. Qui n'ix guanyant, de tot açò? Crec que ningú. El Coneixement deixa d'estar al servei de la Humanitat per estar al servei de la Producció.

Vivim obsessionats pels números, els guanys, la producció, per "ascendir"... i en aquesta obsessió, com he escrit en altres posts, l'aparença és fonamental. Aparentar, per damunt de tot, ser útils. Deixem de banda allò que ens és imprescindible, però que malauradament no ens ajudarà a mantenir el lloc de treball (per tant, n'és igual!). I després de tot el que ha passat en la nostra història recent, oblidar-se'n o deixar d'analitzar les causes és del tot una barrabassada. Perquè estarem condemnats a repetir la mateixa història. Els signes de la repetició els veiem cada dia que passa. Però com semblen alguns de contents o de disposats a no remenar en el passat! Saben que un canvi perjudica aquesta obsessió productiva, i ells són els principals beneficiats del "sistema". Els interessos que tenen ja els sabem. Que no ens enganyen!

Un té la sensació que en realitat, tots els problemes passats, actuals i futurs són, en realitat, el mateix. Per això les lluites existents haurien d'articular-se en una sola lluita: la lluita per defensar la nostra humanitat i trobar un ordre nou.

Bé, ja sabeu, si teniu ganes de ratllades mentals, tothom a veure la pel·lícula! No trigaran en llevar-la del cartell.

Cendres.

Quan la casa crema, al cap de poc de temps només queden les brases incandescents. Fins que no s'apaguen del tot, no podrem reconstruir-la. Cremaran durant una bona temporada. Però de repent un dia u se n'adona que ja no les sent. Escorcolla, torna a posar la mà i no sent calor. Les toca i ni tan sols tenen consistència: només són cendres. Es desfan només de tocar-les, embrutant tot allò que les toca. Tant de temps de murga i ara queda quelcom tan eteri, molest i inútil!

Fe, amor i esperança. En aquest moment han cremat totes tres. Moment complicat, doncs. Caldrà tornar a buscar fites, projectes i persones que les revifen amb força. No abans, però, d'aprofitar el moment per conèixer-me, per aprendre a escoltar-me i a gaudir de mi mateix.

Mariza

Já me deixou
Foi-se logo embora
A saudade a quem chamei maldita
Já nos meus olhos não chora
Já nos meus sonhos não grita
Já me deixou
Foi-se logo embora
Minha tristeza chegou ao fim
Já me deixou mesmo agora
Saíu pela porta fora
Ao ver-te voltar para mim

Crec que mai no havia vibrat tant en un concert. La música, com a mitjà per transmetre unes vivències, uns sentiments, l'estima per la (T)terra, tristesa, alegria... Elegància. Una veu impressionant. Mestria. Mestissatge. Empatia. Humor. Sentiments desgarradors. Humilitat. Entrega i agraïment al públic. En fi, que m'ha impressionat aquesta cantant de Fado.
Fado. Música íntima i impressionant, que em destapa sentiments que amague a l'armari de les andròmines: no hi pense, però allà estan. Destí. Quantes coses serien ara diferents si haguera estat alguna vegada més constant, més atrevit, menys ressignat? Més valent. Si haguera donat un pas que feia falta sense la por o la ressignació amb què moltes vegades accepte allò que passa, com si no fóra l'actor principal de la meva vida o responsable d'aquesta?

Part del concert ens ha enfrontat a tots amb una part dura de nosaltres mateixos, però Mariza és una persona màgica: et feia passar de la llàgrima al somriure en pocs segons. I el bon sabor de boca amb què hem eixit de la sala ens durarà ben de segur setmanes senceres.

Quando me sinto só,
Como tu me deixaste,
Mais só que um vagabundo
Num banco de jardim
É quando tenho dó,
De mim e por contraste
Eu tenho ódio ao mundo
Que nos separa assim.
Quando me sinto só
Sabe-me a boca a fado
Lamento de quem chora
A sua triste mágoa
Rastejando no pó
Meu coração cansado
Lembra uma velha nora
Morrendo à sede de água.
P'ra que não façam pouco
Procuro não gritar
A quem pergunta minto
Não quero que tenham dó
Num egoísmo louco
Eu chego a desejar
Que sintas o que sinto
Quando me sinto só.

Vertigen?

Aprofitant que pujava a Montserrat per dinar amb uns amics, m'he atrevit a fer-ho amb l'aeri. Curiós. De vegades, a mig pam de terra tinc un atac de vertigen que Déu n'hi do... Avui, suspés a quasi 500 m del terra, dins la cabina, gens de por. L'explicació? Qui sap!?

Veritat que és un paratge impressionant. Tot i que diumenges estava petat de turistes i domingueros. Que també tenen el seu dret (jo era un d'ells), però molt millor visitar-lo entre setmana. I sentir cantar els nens de l'escolania. Quina meravella.

Menjar paraules.

Avui m'he ratllat, i he arribat a la conclusió que l'ànima s'alimenta de paraules: són elles les qui acaben donant forma als sentiments. I he arribat a aquesta conclusió per una cosa que he notat que em passa. Hi ha cançons que m'agraden, les escolte i bé, ni amb interès ni sense. Però de repent, no sé ben bé per què, les necessite; necessite de deborar-les vàries vegades al dia, compulsivament. Alguna raó inconscient deu d'haver. És com quan fa temps que no prens un aliment, l'has vist alguna vegada en el rebost però no t'ha cridat l'atenció, i de repent, el cos te'l demana amb insistència. I et fas un menjarot per xuclar-se els dits! Habitualment em passa amb cançons; altres vegades, amb poemes o llibres.

Allí ame a una mujer terrible
llorando por el humo siempre eterno
de aquella ciudad acorralada
por símbolos de invierno.

Allí aprendí a quitar con piel el frío
y echar luego mi cuerpo a la llovizna
en manos de la niebla pura y blanca
en calles del enigma.

Allí entre los cerros tuve amigos
que entre bombas de humo eran hermanos
allí yo tuve mas de cuatro cosas
que siempre he deseado.

Allí nuestra canción se hizo pequeña
entre la multitud desesperada
un poderoso canto de la tierra
era quien más cantaba.

Hasta allí me siguió como una sombra
el rostro del que ya no se veía
y en el odio me susurro la muerte
que ya aparecería.

Allí yo tuve un odio, una vergüenza
niños mendigos de la madrugada
y el deseo de cambiar cada puerta
por un saco de balas.

Eso no esta muerto
no me lo mataron
ni con la distancia
ni con el gris soldado.

SILVIO RODRÍGUEZ - Santiago de Chile

A quin sentiment dóna forma en aquest precís moment aquest grapat de paraules? Suggereixen tantes coses!

...

En acabant de sopar, sona la notícia. Unes nenes afganes, de Kandahar, que anaven a escola. Uns desconeguts les han atacades i els han tirat àcid a la cara. Dues d'elles han quedat cegues.

Ningú reivindica l'atac. Se sospita dels talibans, contraris a l'educació de les nenes.

Sense paraules.

Només ràbia. Ràbia contra tots els fanatismes i contra tots els dogmatismes inútils que estan destruint-nos dia a dia.

Quants fets d'aquests passarien ací si aquest tipus de "persones" tingueren la impunitat que allà tenen?

Ecumenisme, diàleg, feminisme, llibertat sexual, llibertat d'expressió, agnosticisme, democràcia, consens, tolerància, comprensió... aquesta és l'actitud que haurem de lluitar per mantindre i que és per a ells l'àcid que els podem llençar. Confiant que algun dia guanyem la barbàrie.

Merda!

Canviant d'opinió.

"Com vols que sigui la plaça Herenni? Com a resposta al compromís que l'Ajuntament va adquirir amb els ciutadans/es, et proposem que participis en el nou disseny d'aquest espai i el seu entorn. Omple aquesta butlleta amb els teus suggeriments."

Això és el que tinc des de fa uns dies a sobre l'escriptori. El motiu: reformen la placeta de darrere de casa meva, i l'Ajuntament de Barcelona em demana la meva opinió sobre què vull que hi hagi a la plaça. Desprès, hi haurà un debat a la seu del districte. I casualitat que llegia algunes opinions sobre la reforma del parc Salvador Castell del meu poble, i he dit: coi!

Crec que ja estic tan fart de l'actitud prepotent i dèspota que té el PP-Comunidad Valenciana de governar que he caigut fàcilment en la ressignació. Governen, sí, els hem de deixar governar. Però, amb quin estil governen? Aferrant-se tant com els agrada al poder, perden tota autoritat. La democràcia no és sols anar a votar cada quatre anys. És també escoltar, comptar amb l'opinió de la gent, i com no, arribar al consens: molt més important que aprofitar "les subvencions".

Per això canvie d'opinió. N'estava tip de rebre correus electrònics amb barbaritats lingüístiques, aquest tema em toca la moral. Però no haig de deixar de reivindicar des d'ací una forma de govern autènticament democràtica en els temes que afecten la vida de la gent i a les coses que la gent valora, com és el cas del nostre parc. A Barcelona trobe dia a dia exemples d'aquest tarannà: van a reformar Diagonal, i aquesta reforma també la votarem els ciutadans. Des de les coses petites, arribant als projectes més importants (i havent de comptar, també, amb moltes mancances, no ho negue) ací es compta amb la gent i es pot dir que hi ha una cultura de la participació.

És per això que sí: la reforma del parc Salvador Castell, si s'emprén, s'ha de fer consultant a la gent, perquè la mobilització existent demostra que és un tema que fereix sensibilitats. I perdoneu si us ha ofès l'expressió "merda de parc". Com a parc, no és gran cosa, certament. Però quan una "poca cosa" és la nostra, com es magnifica, hehe. Aquesta magnificació subjectiva és la que volia desfer amb aquesta expressió. Qui em coneix sap de la meva forma de parlar, i sap que no hi ha mai mala intenció ni menyspreu en aquesta.

S'aconseguirà alguna cosa? Mmm, no sé, no sé...

Un lloc bonic per viure, o sí?

http://video.thesecret.tv/windowsmedia/planetearthforever.wmv

Cliqueu l'enllaç i gaudiu, hehe. Bon regal de l'Albert i en quin bon moment: he estat vuit hores tombat a l'hospital amb un degotador de sèrum enganxat que em feia un mal!

Ja us contaré amb més calma la meva experiència en urgències... Ara estic desfet i a punt de bossar... Així doncs, bona nit!

Casos (i coses).

A quina mala hora se'm va ocòrrer de signar el manifest en contra de la remodelació del parc Salvador Castell d'Algemesí. Per als qui no el coneixeu, és una merda de parc, objectivament parlant, l'única cosa bona del qual és un palmerar adult que dóna personalitat i cert aire mediterrani a aquesta zona del meu poble. Bé, haig de reconèixer que no és el millor parc del món, però té un significat per als algemesinencs: ara pretenen convertir-lo en un d'aquests parcs "a la moderna", eliminant la major part dels elements que li donen personalitat per a fer-lo "funcional". Que ho facin. No els hem votat? No han aconseguit majoria absoluta? Estan en el seu dret, ja tornarem a jutjar d'aquí quatre anys.

Malgrat els sentiments que desperta en mi el lloc en concret, el fet que m'haja arrepentit de signar el manifest és perquè he rebut un correu contestant a l'escrit de protesta ciutadana que vaig enviar des del web creat amb aquest propòsit. Bé, no les he contades, però de faltes d'ortografia... n'hi hauria... un fum! Com pot ser que un càrrec públic electe no sigui capaç d'escriure correctament un escrit curt tan senzill? Com pot ser que no sabent, no tingui la decència de fer-lo passar per correctors lingüístics que supose hi haurà a la mateixa casa de la vila?

Aquest text l'hauran llegit moltíssimes persones. Entre elles, ben de segur, estudiants de batxillerat i de secundària. Quin exemple estem donant? No és exigible un poc de decència lingüística des de les administracions que suposadament han de vetllar per l'ús i promoció del valencià?

Bé, li he contestat amablement aquest mail. Li done la raó en algunes coses, que les té. Però no he pogut evitar de fer-li aquestes reflexions. Incapaz será este señor de enviarnos un texto en castellano de iguales características con el mismo número de faltas. ¿Por qué, entonces, se ve normal hacerlo con un texto en valenciano? No querría pensar que ese afán por colocar faltas de ortografia por doquier tiene su explicación en evitar que el texto parezca escrito en "catalán"...

Ains! Aquests rojos-catalanistes-radicals. Què tocapilotes som!

Coses (i casos).

Sovint ens preguntem: com pot ser que arribi un nen o nena a secundària sense llegir bé? Com pot ser? -Quelcom falla! - és la conclusió a què arribem. Com pot ser que hi haja nens sense gaire aptituds per a res amb el títol de secundària? Què falla? Què falla?

No ens amoïnem gaire, que la cosa que està fallant no falla solsment a l'escola. Com comentava l'altre dia, falla en tots els àmbits de la societat: no es tracta de ser, sinó d'aparentar. Mireu si no la senyora Sarah Palin, governadora d'Alaska i que aspirava a la vicepresidència dels EEUU... Volia aqueix càrrec, però en una entrevista es va fer palès que no sabia quines eren les seves funcions. !!!!!! Però no sols això. Parlava d'Àfrica com un "país", desconeixia els integrants del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (i això que només hi ha tres països a l'Amèrica del Nord... coi!). I menys mal que en pocs mesos no l'han entrevistada moltes vegades més, perquè què en sabrà ella, vist el que s'ha vist, de la situació d'Orient Pròxim, la història recent d'Europa o les complicades relacions amb Rússia? Déu n'hi do!

Això sí. Factures milionaries en roba i imatge. La consigna: calia donar a Palin "aire presidencial". Ah! I catòlica de tota la vida! En lloc de comprar-li a la pobra un atles escolar de geografia... que li feia més falta. Tal vegada llegint una mica en lloc de provar-se tanta roba hagués ajudat a que no fes declaracions tan estúpides davant certs temes... I hagués evitat caure en la temptació de practicar exorcismes! En fins, esperem que siguen falsos els rumors que diuen que es convertirà en la propera candidata republicana a la presidència d'EEUU.

Si aquesta persona ha arribat tan alt amb l'aparença, i té aspiracions per ser presidenta del país més ric del món, per què, doncs, no pot arribar un nen a secundària sense saber llegir!? Què m'ho expliquin que sóc molt curt!

Rituals.

Un gest que faig sovint: si haig de llençar pa al fem, el bese. Mai m'he plantejat realment per què ho faig: simplement ho veia fer a la meva àvia i també a la meva mare, i mira, se m'ha quedat el costum.

És un ritual que jo veig bonic. I amaga un respecte pel menjar i la valoració d'aquest com a quelcom necessari i no sempre abundós. Després de la misèria de la postguerra, quan la gent començà a viure amb certa abundància econòmica i fins i tot hi havia dies que sobrava menjar, si aquest s'havia de llençar supose que la memòria, en fer-ho, faria aparèixer en la ment aquells dies de gana i de misèria que fins feia ben poc la gent havia passat. I tal vegada per això sorgia un sentiment de respecte i veneració que es traduïa en aquest gest.

Jo, de gana i de misèria, mai no n'he passades, sortosament. Però continue i continuaré fent el gest, perquè de vegades em recorda com sóc d'afortunat que em sobre pa, que no és impossible que algun dia em falte i que jo que el tinc, el respecte i el valore.

Quins altres rituals petits farem sense adonar-nos i què hi haurà darrere d'ells?

Contradiccions.

Perdoneu que us done la vara, però brrrr. Primera contradicció: una nació democràtica que adquireix la forma d'una monarquia. A veure si ens aclarim, som súbdits o ciutadans? Perquè ambdues coses no podem ser-ho! La monarquia és l'antítesi dels principis, valors, drets i deures democràtics.

Segona contradicció: la monarquia té el paper simbòlic de representar-nos. Com la bandera, o l'himne. Bé: ens representa a tots. Pot, llavors, opinar o emetre opinions que són les d'uns i no les dels altres? Si té el paper de representar-nos a tots, no se suposa que ha de ser, per damunt de tot, neutral en el camp ideològic i polític? Almenys tenim "la sort" que el Rei ha respectat les decisions del parlament sobirà, però em remena els budells que pot perfectament no fer-ho, i llavors, què?

Tercera contradicció: la llibrertat d'expressió i la monarquia. Quan s'empra per opinar (malament) d'ella, la monarquia trau les ungles i vol posar límits a la llibertat d'expressió. Ara, però, la Reina no ha dubtat en utilitzar-la per llençar una bomba contra més de la meitat dels ciutadans de l'Estat que no pensem com ella, i ha utilitzat paraules com "homicidi" per referir-se a certs temes polèmics, i és clar, discutibles. Però... no és Reina de tots? És democràticament acceptable que la Reina (uf, quanta antítesi en una sola frase) pugui fer ús del seu dret a opinar?

La Reina no té clares moltes coses; primera: ha comparat el fet que el seu fill herete la comandància de l'exèrcit i que siga el futur cap de l'Estat amb el fet que el meu fill herete les meves propietats. Mari! Que estem parlant d'un càrrec, el més important de l'Estat, no d'un camp de tarongers! És com si jo fos president del Govern i el meu fill, per això mateix, també ho hagués de ser. O que em trec la plaça de funcionari i per això, els meus fills i nets hagin de ser també mestres funcionaris pel fet que jo ho he estat tot i que tinguin borumballa en lloc de cervell... La segona cosa que no té clara és que si ella fa ús dels seus drets per opinar, ha d'acceptar quan altri ho faça per opinar sobre la monarquia, més que li pesen aquestes opinions. I si decideix trencar la neutralitat que fins ara tenia aquesta (divina) institució, que s'atengui a les conseqüències...!

Personalment, em sembla vomitiu l'haver d'aguantar i de mantenir amb els meus impostos a gent que viu, mai millor dit, "del cuento". Hem treuen mensualment més de 500 euros del sou, i una part és per als seus dinarots, concerts, viatges, vols privats, gestions... Prou! La democràcia mai serà plena en el nostre país fins que aquestes persones es guanyin la vida com tots i desaparega aquesta (divina) institució.

Per això, em sume a la idea que tingueren fa uns anys els socarrats de posar el Borbó que els va cremar la ciutat cap per avall. Señoras, señores, dejen de tocar-nos los cojones y de dejarnos vacios los bolsillos! Simplement, per coherència.

VISCA LA REPÚBLICA!

Tenir, o no, sort.

Palma. Passejant-hi. Va ploure un aiguat de collons, però coincidí que poguí fer-me un cafè en un lloc idílic, mirant com plovia en una plaça impressionant. Es feu de seguida de nit, no vam poder veure Banyalbufar... però la tertúlia i el son breu al cotxe foren agradables i revitalitzadors. Al Torrent des Pareis, tot d'aigua... però vam poder veure nedar a nens plens de vida que ens van alegrar el moment. I l'estrella de mar!

Avui al castell de Bellver l'accés a vianants estava tancat. Pega la volta, equivocat de camí, mullat. Però com de bé ens ho hem passat bonegant i rememorant les voltes que ens hem perdut i hem culpat a Voro. I les vistes, i el bosc. Finalment a l'avió, la finestra estava cegada... La companyia, molt agradable, però. I posant-me de gairó veia igualment el paisatge de núvols: impressionant. I per l'altra finestra, l'Eixample, Sagrada Família, l'Hespèria...

Les coses són segons me les prenc. Tot té una altra cara, i si la sé veure, gaudisc molt més. Està comprovat: cal desenvolupar aquest "sisè sentit".

Mallorca? Impressionant tota ella. Cal tornar, no s'abraça amb uns pocs dies. Dels grans paisatges, als detalls. De Barceló al gòtic més pur, passant per art islàmic. De muntanyes i platges... Les fotos no me les he currades gaire, no n'estava, de motivat. Però algunes paguen la pena, hehe. Es gaudeix allà on es mira. Mirau, per exemple, la foto de baix. Hi ha un detall ben curiós de la porta del mar de la catedral: dones servint al Sant Sopar!

Pendent queda, doncs, tornar i cantar allò de... Mon cor estima un arbre, més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger... Conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que assalten la ribera com un gegant guerrer!

Psicologia.

Saturació de dades i estadis, d'autors i teories. Ja porte un dia pegant-li voltes, i m'he recordat del resum del tema de psicologia que donava Gaite: no demanem peres a la perera en flor.

Ara, això no vol dir que no reguem, adobem, podem, aclarim... Treball dur. Demà tinc entrevista amb la mare d'un nen la qual no vol que aquest cresca. Amb l'excusa d'un dèficit atencional, es veu que no li haig de produir cap tipus de frustració... Com li explicaré que aquestes són també fonamentals en el desenvolupament infantil? Que el nen no pot fer el que li vingui en gana a cada moment? Que li haig de continuar exigint en la mida de les seves possibilitats?

Ains! En definitiva: que la meva obligació és que no s'escudi en fer-se el tonto per tal de continuar essent un nen de 2 anys... que en té vuit! I és que quan s'estudia psicologia infantil, també hauriem d'estudiar la psicologia de les relacions pare-mare-fill, perquè aquesta és pot ser la clau que afavoreix o frena el desenvolupament normal d'un nen o una nena.

Vaig als llibres! No sense abans posar aquella cita que m'agradà també: Què és un mercat per a un nen? Molt senzill: un bosc de cames!

La gran merda global (i multiculti)

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Educacion/segregacionismo/elpepiopi/20081023elpepiopi_4/Tes/

La lectura d’aquest article no deixa indiferent, sobretot a un mestre, atès com encerta en molts punts de la reflexió que fa. El punt crucial: què es respira a la societat? Què viu la gent? Doncs que després d’estar tota la vida estudiant, de tenir un currículum impecable, tenen un treball de merda mal pagat (si és que el tenen) amb molta sort amb 1000 euros (jo he estat molts anys treballant com un negre per 800 després d’haver-me currat un expedient immillorable!). I junt a aquest fet, veiem com “los niños de papá” es col·loquen en els llocs de direcció, en els treballs millor pagats, de més responsabilitat (en què normalment la merda la trauran els vuit-cents-euristes).

            Les conseqüències d’aquest fet no es penseu que no s’hi veuen. Els nens i nenes que tinc sembla que els hagin explicat que no els servirà de res ser llestos, ni el fet de superar-se cada dia, sinó el fet d’anar de llestos, que és molt diferent. I jo, imbècil de mi, intentant motivar-los perquè arribin a la satisfacció i el creixement personals que implica la constància, la descoberta del món i el treball ben fet. El seu inconscient col·lectiu deu pensar: pobre mortal! Com puc motivar en aquest “caldo” en què l’escola està immersa?

            Personalment, tinc cert menyspreu vers l’escola concertada per aquest arribisme social que implica, i per la qual molta gent diu allò de “la concertada millor que la pública, perquè hi ha més nivell”. No estan parlant de qualitat d’ensenyament, de qualitat en les relacions humanes, ni de capital humà: quan afirmen això, parlen del que a l’article que us he referit anomena “capital social”. En altres paraules: enxufisme. No hi ha més nivell a l’escola, sinó que l’status socioeconòmic de les famílies que hi acudeixen és més elevat, cosa que té una repercussió en les motivacions, reforços positius i hàbits que els alumnes d’aquests col·legis tenen. Per tant, on hi ha un avantatge és en les famílies, no en l’escola per ella mateixa, i el resultat de l’educació és una síntesi de tots tres pilars imprescindibles: la família, el nen i l’escola.

            A la pública van quedant (i on treballe en tinc la prova) les famílies d’origen humil, d’status sociocultural baix, amb problemes per arribar a final de mes... I la concertada –al·legalment- posa quotes “voluntàries” que serveixen de barrera d’accés a aquestes famílies. I malgrat que en la majoria de casos podem dir que els recursos de la xarxa pública, ben optimitzats, són majors que la xarxa concertada, aquests nens tenen la mala sort que els falla un dels pilars bàsics que els hauria d’ajudar en el seu creixement: la família. Però damunt, s’hi suma que a la misèria acudeixen totes les misèries: es copien tots els models de comportaments i actituds envers la vida que es deriven del model que es denuncia. Perquè, vistos els resultats... encara podem parlar d’igualtat d’oportunitats? Com podem encara ser creïbles quan parlem d’invertir en saber i en mèrit personal, si qui tindrà èxit serà l’enxufao de torn?

            Pense que no hauríem de fer cas omís a aquestos avisos que sociòlegs, mestres i pedagogs fan del que implica aquesta segregació social a l’escola. Solucions hi ha moltes. Una radical seria engolir-se la xarxa concertada: invertir en el suficient nombre de centres públics per tal que el concert d’escoles deixe d’estar justificat. Ara, aquesta solució sembla utòpica i revolucionària, i alçaria una gran confrontació social (toparíem, en primer lloc, amb el Rouco Varela i su Iglesia).. Limitar el nombre d’immigrants per escola, i repartir-los equitativament entre ambdues xarxes (la pública i la privada) seria un criteri positiu. Però que, tenint en compte les característiques dels centres, de l’alumnat i de les famílies de cada tipus de centre, hauria d’anar acompanyat d’un gran capital humà i econòmic que afavorís l’escola pública per tal que realment pogués compensar les mancances del seu alumnat derivats de l’status de les seves famílies (baix). I que a la llarga, tal vegada farie desaparèixer aquesta segregació social a les escoles. Capital i recursos humans que haurien d’estar regits per criteris de seny i coherència per no convertir-se en una inversió inútil, i ai! Què has dit! D’això també caldria parlar-ne una llarga estona.

            El que està clar és que tot i tots formem part de la mateixa merda, i que per algun lloc cal començar a netejar. Vist aquest tema, em sembla del tot actual allò que en filosofia algú anomenava la “dimensió social del coneixement”. Avui he pensat en això quan una nena, brillant l’any passat com la que més, enguany que la família està en una situació molt dolenta, sense res pràcticament, tenia dificultats en ordenar de menor a major un conjunt de nombres. Com construeix l’alumne el seu coneixement? I curiosament, m’he topat amb l’article del Gil Calvo. Casualitats de la vida!

Algú em pot recomanar algun llibre que m’orientara en aquesta tasca?