aNDRòMiNa: Llum, natura, Císter, llibres

In principio creavit Deus caelum et terra. Terra autem erat inanis et vacua et tenebrae super faciem abyssi et spiritus Dei ferebatur super aquas. Dixitque Deus fiat lux et facta est lux. Et vidit Deus lucem quod esset bona et divissit lucem ac tenebras apellavitque lucem diem et tenebras noctem.

Gn 1, 1-5

«Y si a la fuerza se lo arrastrara por una escarpada y empinada cuesta, sin soltarlo antes de llegar hasta la luz del sol, ¿no sufriría acaso y se irritaría por ser arrastrado y, tras llegar a la luz, tendría los ojos llenos de fulgores que le impedirían ver uno solo de los objetos que ahora decimos que son los verdaderos? [...] Finalmente, pienso, podría percibir el sol, no ya en imágenes en el agua o en otros lugares que le son extraños, sino contemplarlo como es en sí y por sí, en su propio ámbito. [...] Y si se acordara de su primera morada, del tipo de sabiduría existente allí y de sus entonces compañeros de cautiverio, ¿no piensas que se sentiría feliz del cambio y que los compadecería?

Plató, República, Llibre VII

-Moisés, Moisés!

Ell respongué:

-Sóc ací.

-No t'acostes. Lleva't les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat.

I va afegir:

-Jo sóc el Déu de ton pare, el déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob.

Moisés es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu.

Ex 3, 4-6

Al principi existia qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels hòmens. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

(...)

Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.

Jn 1, 1-5; 8, 12

En aquell moment també portaven al temple un home invàlid de naixement, que deixaven cada dia al costat de la porta anomenada Bonica, perquè demanara caritat als qui hi entraven. L'home va veure que Pere i Joan anaven a entrar al temple i els demanà caritat. Pere, juntament amb Joan, fixà els ulls en ell i li digué:

-Mira'ns!

(...)

Quan Saule arribava prop de Damasc, de sobte l'envoltà una llum fulgurant que venia del cel. Va caure a terra i sentí una veu que li deia:

-Saule, Saule, per què em persegueixes?

Ell preguntà:

-Qui ets, Senyor?

Li respongué:

-Jo sóc Jesús, a qui tu persegueixes. Alça't, entra a la ciutat, i allà et diran el que has de fer.

Els hòmens que l'acompanyaven s'havien aturat, muts d'espant; sentien la veu, però no veien ningú. Quan Saule s'alçà de terra, per més que obria els ulls, no veia res. Ells l'agarraren per la mà i el van portar fins a Damasc. Estigué tres dies sense veure-hi, i no menjava ni bevia.

Ac 3, 1-4; 9, 3-9.

-Senyor, ens hem recordat que aquell impostor, quan encara vivia, va dir: "Al cap de tres dies ressuscitaré".

Mt, 27, 63

En la noche dichosa,

en secreto, que nadie me veía,

ni yo miraba cosa,

sin otra luz ni guía

sino la que en el corazón ardía.

Aquesta me guiaba

más cierto que la luz del mediodía,

adonde me esperaba

quien yo bien me sabía,

en parte donde nadie parecía.

Sant Joan de la Creu, Noche oscura

«La Ilustración es la salida del hombre de su autoculpable minoría de edad. La minoría de edad significa la incapacidad de servirse de su propio entendimiento, sin la guía de otro. Uno mismo es culpable de esta minoría de edad cuando la causa de ella no reside en la carencia de entendimiento, sino en la falta de decisión y valor para servirse por sí mismo de él sin la guía de otro. ¡Sapere aude! ¡Ten valor de servirte de tu propio entendimiento! He aquí el lema de la Ilustración.»

Kant, ¿Qué es Ilustración?

Noche, noche tranquila en la que se entretejen

cosas muy blancas, cosas rojas, de mil colores,

colores esparcidos, ahora alzados

a la oscuridad única de la única calma,

—relacióname a mi también con lo diverso

que logras y persuades. ¿Juegan acaso

todavía en exceso mis sentidos con luz?

¿Acaso seguiría destacando

mi rostro todavía de forma turbadora

de entre los objetos? Júzgalo por mis manos:

¿No reposan igual que una herramienta, que una cosa?

¿No es el anillo simple

aquí en mi mano, no se posa la luz

tan plenamente confiada sobre ellas

cual si fueran caminos que, con luz,

se ramifican lo mismo que en lo oscuro? ...

----

[...]

Yo sol el día, yo soy el rocío,

pero tú eres el árbol.

R.M. Rilke, Libro de las imágenes.

Confesse que em feia molta peresa eixir de la rutina i fer quilòmetres de carretera (i molt menys, agafar un avió). Però al final em decidí. Dit i fet m'he muntat un dels "meus" viatges rars amb dos fils conductors: la natura, el Cister i els llibres. De la natura, la muntanya màgica del Moncayo; del Cister, el triangle del monestirs pràcticament dins del qual m'he mogut: Piedra, Veruela i Huerta. Dels llibres, continue amb Rilke, però ara amb el Libro de las imágenes. I per si de cas el trobava massa espés en segons quins moments, he agafat també un Nou Testament: feia temps que volia llegir els Fets dels Apòstols per esbrinar la similitud o reminiscències que té, segons he llegit, amb algunes obres clàssiques, especialment amb l'Odissea. No hi ha millor manera que fer teu un lloc com seure, mirar i llegir.

I tot ha vingut rodat. El dia que tenia pensat ascendir a la muntanya era ben inestable. Quan bufava el vent de ponent procedent de l'Atlàntic, es formaven nuvolades en aqueix vessant del Moncayo que ascendien com si foren animals fantàstics que volgueren fer cim. Quan bufava el llevant, que venia del Mediterrani per l'Ebre, tres quarts del mateix. El resultat, un paisatge que anava apareixent de forma intermitent i uns jocs de llum meravellosos, especialment durant l'eixida de sol.

I amb aquest espectacle de llum era difícil no fixar-se en els passatges dels Fets que feien referència al mirar, a poder (o no) veure. Crec que la història del pensament occidental, tant el religiós com el filosòfic i/o científic, es una reflexió al voltant dels elements que ja apareixen en els cinc primers versicles del Gènesi: la terra i el cel, la llum i la tenebra, el dia i la nit, i un Déu que no es deixa, no ens atrevim o no es pot veure. El símbol de la llum no només es refereix a allò que permet conèixer i veure, sinó també al coneixement i a Déu mateix: el sol del mite de la caverna de Plató és el Bé suprem, i Crist s'identifica ell mateix amb la llum amb una clara influència platònica. Però Déu la majoria de vegades entra per l'oïda: és Paraula, i paraula i llum s'entrelliguen i formen un camí intricat.

Però si ens fixem, tant la tradició filosòfica com la religiosa parla també de la fosca. D'una part, d'una fosca on hem d'eixir per anar cap a la llum. De l'altra, i paradoxalment, la fosca necessària per arribar a la llum. El sepulcre és, en efecte, la fosca absoluta d'on ix qui ressuscita; també Saule passa tres dies sense veure res, només pot escoltar. També Sant Joan de la Creu parlarà de la nit com a guia, en clara referència a la necessària cerca més enllà dels sentits de qui vol trobar la divinitat.

Potser el trencament més gran que es produeix amb la Il·lustració no siga una negació de la religió, sinó una negació de la tenebra: es confia plenament en els sentits i en la Raó per arribar a la Veritat, tot negant la validesa d'aquelles facultats humanes que no s'hi basen (intuïció, pertinença, sentiment). Naix, doncs, el pensament científic i s'abandonen els altres camins. Si aquest és l'únic camí possible no ho sabem, però els resultats que ha donat sí que podem jutjar-los.

Només la poesia, minoritària i desconeguda, continua pels antics camins. Rilke insisteix molt en aquesta simbologia que entrelliga tenebra i llum, terra i cel, elements que uneix amb la metàfora de l'arbre: una criatura que, com si fos ella mateixa un naixement perpetu, arrela en la terra (la fosca, l'entranya) per arribar al cel, a una llum a la qual no pot arribar sense allò que beu de la foscúria. Si seguim aquesta metàfora, potser arribem a la conclusió que nosaltres hem deixat de ser arbre: aspirem al cel, a la veritat, sense arrels. Més que un arbre, som una estaca plantada al marge d'un camp i potser per aquesta raó ens veiem abocats al nihilisme.

Altrament, aquests jocs de llum que vaig trobar en la muntanya els he trobats també en l'arquitectura. Les obres dels cistercencs no són ni gòtiques ni romàniques: tenen un llenguatge propi que busca la senzillesa i l'austeritat i, especialment, uns jocs de llum neta, diàfana, que ompli uns espais que, sota el meu punt de vista, s'inspiren en la mateixa natura. M'atreviria a dir que les sensacions que es tenen passejant per aquests edificis són similars a les que hom té en un bosc: si no, jutgeu vosaltres mateixos!

Adjunte les fotos que vaig fer en el Moncayo i els tres monestirs que he anomenat: he mesclat fotos de tots tres sense especificar de quin edifici és cada foto, però les he relacionades amb moments de la meua ascensió al cim del Moncayo en què tinguí sensacions paregudes. Algunes fotos han quedat sense parella, però generalment apareix primer la imatge o imatges arquitectòniques i la imatge de la natura que m'han inspirat. Per cert, vaig enllaçar la ruta dels tres dos mil de la serralada (Lobera, Moncayo i Moncayo de Castilla) i la ruta per les fagedes... Més de 30 km!

No em dieu que no és una meravella?!