aNDRòMiNa: Llaurar a cavall... i cagar a la via.

8 d’agost del 2021

Llaurar a cavall... i cagar a la via.

Paisatge dels voltants de Molina de Aragón

Em reconec amant dels paisatges agraris, supose que alguna cosa haurà tingut a veure una infantesa entre tarongers, marjals i melonars. L'altre dia, en passar Barraques, començaren a aparèixer les planícies cobertes per camps de blat infinits, que es perdien en l'horitzó, i jo ja estava més que emocionat i només havia acabat d'eixir del País Valencià.

Ara bé, una cosa és ser amant dels paisatges agraris i estar orgullós del passat dels llauradors, i altra caure en el costumisme o en l'estultícia. I és el que m'ha semblat que feien aquest paios:

Al final, pel que es veu, per a ser sostenible cal ser imbècil. Ho dic perquè no sé si aquests (que per cert, en la foto s'han oblidat de birbar: deu ser que cansa i llavors ja no és sostenible) han tingut en compte que en el món vivim vora 8.000.000.000 persones, açò és, huit mil milions de persones, que es diu ben prompte. I jo no sé com esperaven aquests senyors alimentar tantes boques llaurant a cavall, sense herbicides i sense transgènics.

Però clar, com «no hi ha dubte» que és una «aposta per el futur», deu ser que en el futur uns quants milers de milions de persones de tots els continents estaran condemnades a morir de gana, mentre els postmoderns new-age es fan selfis en les quadres de cavalls.

Ara, després de fer-se la selfie jo els posava a segar l'arròs a la marjal amb una corbella al mà, i els convertia en nous jornalers itinerants, a l'estil dels meus avis i rebesavis: la sega, a la Meseta; plantada de l'arròs, al delta de l'Ebre; la verema, a França; la collita de la fruita d'estiu, a Villena o a Occitània, i la d'hivern, a casa. Després d'uns quants anys així, els preguntaria si encara volen seguir llaurant a cavall.

I ja posats, els enviaria a cagar a la via perquè, del ben cert, no hi ha rés més ecològic i sostenible.