aNDRòMiNa: Un passeig per Numància amb la Mariona

El reforçament de la murada de Sekaida (Segeda) per part de la tribu celtibera dels bel·les va ser el pretext que els romans, en la seua expansió per la península, utilitzaren per donar per trencats els tractats de pau anteriors. Atacaren, doncs, la ciutat. Els bel·les van fugir cames ajudeu-me i es van refugiar en Numància, una de les ciutats dels arevacs, aliats seus. I va començar el pitjor malson per als romans: la ciutat se'ls va resistir durant decennis. Ara bé, les causes d'aquestes derrotes hem de buscar-les, més que en el poder dels celtibers, en els problemes organitzatius d'un exèrcit romà que encara no estava preparat per fer la guerra lluny de casa.

Així, el 153 aC es va produir la primera derrota de l'exèrcit romà, conduït llavors per Fulvi Nobilior. Sembla ser que, al principi de la batalla, els elefants que els romans duien amb ells van fer estralls entre els arevacs i els bel·les, que van haver de refugiar-se darrere de les muralles de la ciutat assetjada. Però pel que conten les fonts, una pedra tirada des de la muralla va caure-li a un dels elefants i aquest es va encabritar i va fer que s'encabritaren les altres bèsties, de manera que els propis elefants van esclafar les cohorts romanes. Se succeirien uns anys en què s'alternarien períodes de calma i successives derrotes per als romans.

Fins que una vegada reformat el calendari i millorada l'organització de l'exèrcit, Roma va enviar un dels Escipions, l'Africà el Menor. Aquest va anar per faena. Primerament va arrasar les collites dels pobles veïns, que proveïen la ciutat de Numància. Seguidament, va establir fins un total de set campaments als turons que rodegen la ciutat, de manera que tots els accessos a aquesta quedaven tancats. Llavors només calgué esperar-ne a la rendició: els numantins moririen de fam o caurien en mans de Roma.

Diuen les fonts que abans de consentir la rendició els propis numantins van incendiar la ciutat i es van suïcidar en massa. Segurament això forma part del mite: l'Africà el Menor s'asseguraria que allà no quedava ningú, ni tan sols un bri d'herba, que poguera alçar-se contra l'autoritat de Roma. Posteriorment l'indret fou oferit a una tribu enemiga dels arevacs, els pelèndons, que van reconstruir la ciutat. Novament va ser arrasada durant les Guerrers Sertorianes (igual que València), ja que es declarà partidària de Sertori: Pompeu no tingué mirament en aplicar la política de terra cremada.

El més curiós de tot és que en les reconstruccions successives es van respectar les tradicions celtiberes. En efecte, les seues tècniques constructives i urbanístiques s'adaptaven a les inclemències climàtiques de l'indret, especialment als vents, al fred hivernal i la calor estiuenca, per la qual cosa Numància és també un exemple del marcat caràcter de mestissatge cultural que va caracteritzar els romans: veien, copiaven i milloraven. Només a l'època flàvia apareixen uns habitatges semblants a la domus romana que ens és familiar, i ho fan en la part de la urbs més a recer dels vents.

La visita guiada paga moltíssim la pena, i cal acompanyar-la sí o sí amb la del Museo Numantino de Sòria. Les ruïnes i els objectes conservats permeten fer-se una idea del que era la vida dels celtibers, tant abans com després de la conquesta romana, i permeten conèixer molts trets de la seua cultura i creences.

AIXÒ SÍ, SI NO TENIU UNA MARIONA A CASA

Ai, la Mariona. Què us en diré? És una xiqueta meravellosa que, pel que es veu, a la seua escola també és «el centre». La Mariona va anar a Numància acompanyada de sa mare, sa germaneta i son avi. Avi que estava, per cert, interessadíssim en les magnífiques explicacions de la guia i se'l veia especialment emocionat d'estar allà. Però Mariona havia decidit que no, que no visitarien el jaciment, i va començar a fer la vida impossible a l'avi, a la mare, a la germana i a tots els que estàvem allà. Finalment la mare va cedir i van marxar.

Em direu: Mariona és una xiqueta, pobrissona! No. Jo entenc que un xiquet xicotet puga cansar-se en un lloc on no entén ben bé què es fa o què s'hi diu. Però a la Mariona ni era tan xiqueta (tenia l'edat en què, diem-ne, aviat començarien a eixir-li pèls en la vulveta), ni li donà temps a cansar-se: va donar la llanda des del primer minut i va quedar clar que ella no volia ni li interessava estar allà i, per tant, la resta de la família havia de cedir a la seua voluntat. Sa mare, il·lusa, li digué: —Va, Mariona, si és superinteressant tot això, ho estudiaràs a l'escola! (Aguante el riure, si espera això de l'escola: la Mariona li ho deixà clar, que a l'escola no «parlaven» d'eixes coses [to despectiu]. No cal que vos diga que era catalana i feia pinta d'alumna-nova-vint-i-u).

Jo veig ací un dels perills de «posar el xiquet en el centre». N'hi ha molts. Creem sers dictatorials, a la voluntat dels quals ens hem de rendir contínuament. Aquesta voluntat dictatorial va unida a un menyspreu per tot allò que no entra dins dels «interessos del nen», menyspreu, incapacitat d'atenció, sensibilitat anul·lada. Però és que, si ens endinsem en el nivell moral, la Mariona està construint un sistema de valors que gira al voltant del que ella sent o deixa de sentir, vol o deixa de voler. El que pensen o senten els altres importa una sobirana merda: en aquest cas, l'avi es va quedar ben xafat. Però en un futur, això degenera en el nihilisme: és que ningú veu la relació entre l'actitud de la Mariona i la dels joves que, per acabar una nit de festa, van a «divertir-se» arreant-li una pallissa a un captaire?

I no, no tots els xiquets hem estat educats igual. Jo recorde situacions semblants de la meua infància. Recorde, per exemple, que els dissabtes per la vesprada la meua àvia visitava la seua amiga T. Aquesta tenia un corral molt bonic on m'agradava molt jugar: hi havia un gosset, plantes, una font... Però de vegades T. ens acollia a la saleta: allí estàvem la meua cosina i jo, assegudets sense dir ni mu, respectant la conversa de les dues amigues. Ni se'ns ocorria demanar d'anar al corral, ni molt menys exigir-ho, si no se'ns oferia per l'amfitriona. I si per una d'aquelles ens acollia al corral, no jugàvem fins que no se'ns dia. I jugar volia dir asseure's al costat de la font, mirar les plantetes o acaronar al gos. Poc més! Què haguera fet la Mariona? Se la imagineu? La diferència entre l'educació que rebérem la meua cosina i jo i la que suposadament rep la Mariona és una: el respecte!

D'una cosa n'estic segur: els romans no imitarien ni copiarien aquest model de criança new age. Perquè poc és el que ens passa davant de la que ens espera en un futur no tan llunyà.