Bon Nadal!

Sovint, m'agrada imaginar altres èpoques. Sobretot aquelles en què trobem les arrels del sentit de les coses que encara avui fem. I imagino el pànic, la por, la incertesa que sentirien les persones que ara fa tres mil, quatre mil o cinc mil anys vivien per les nostres terres i més al nord. Por sorgida en veient durant la tardor que el sol cada cop pujava menys; que la nit cada vegada era més llarga, més fosca i més glaçada. I que la nit eterna era una amenaça a tenir en compte contra la que calia fer alguna cosa!

Qui els podria assegurar que aquest fenomen s'invertiria com cada any el dia del solstici? El pensament màgic, esotèric i supersticiós propiciaria tot tipus de rituals màgics per fer que el solstici, per fi, arribés. Llums, focs, danses, cantades, arbres il·luminats... i els ulls posats cada dia a l'horitzó per veure si es produïa l'esperat miracle. I quina alegria sentirien un dia com avui quan observaren que, efectivament, el sol ha eixit una mica més cap al nord i ha pujat un xic més amunt...

I vet aquí que el pensament científic ha prevalgut sobre el màgic, però per què haver de treure la màgia de les nostres vides? Per què no portar el calor del sol estiuenc per avançat? Llums, calor humà i un temps breu per desitjar el millor... Tot, malgrat l'estupidesa que avui el consumisme ha revestit aquest ritual nadalenc mil·lenari.

Bon Nadal a tots, esperant que no compreu massa coses però, això sí, que la màgia ens impregne una miqueta l'existència. Perquè una mica d'incertesa davant de les seguretats sempre aporta el necessari per avançar per la bona via. No creieu?

Ja, sí, que sí...

Bé, a la meua escola no programaven, en aquells temps, amb competències, però u sap que quan arriba l'hivern fa fred i neva a les muntanyes; després d'això, la primavera durà la caloreta, el desglaç i les pluges d'abril. Després del caloròs estiu, on la gent aprofitarà per anar a la platja a pegar-se quatre banys i a lluir el cos i torrar-lo, vindrà de nou la tardor, amb les seves pluges torrencials que potser esdevinguen una gota freda. O no... Bé, i de nou tornarà a fer fred, tornarem a posar els llums de Nadals i el solstici encetarà un camí cap a la nova primavera.

Qualsevol pot fer una crònica més o menys detallada d'aquesta espiral en què estem embolicats. Ai las! Avui escoltàvem les notícies mentre fèiem el dinar i les tasques de casa. Si no han estat mitja hora parlant del fred, que en no sé quin poble ha nevat molt, que en no sé quin altre han arribat a no sé quants graus sota zero, i uns testimonis... taaan interessants!! "Hemos tirado bolas de nieve", "los niños estan encantados", "hace un frío, he tenido que coger los guantes"... Uf! Que ja ho sabem! De veres! Que quan ve l'hivern, fa fred, collons!

I és que ja se sap. Quan hi ha tensió i no se sap de què parlar millor parlar de l'oratge. El fracàs de Copenhagen, el dèficit i las "ayuditas", l'anticatalanisme, els exabruptes peperos i tantes misèries juntes poden fer-nos creure que tenim el món en mans d'uns impresentables. I és clar, no convé.

Així doncs, a fer un telenotícies amb els nostres impostos que en lloc d'informar-nos de l'actualitat, ens entretinga narrant quantes boles de neu ha llençat Miguelito el de Matalascanyas... L'altre dia em preguntava que com és que no reaccionem davant el desastre... i és clar: és obvi.

...

FONT: www.boston.com/bigpicture

Copenhagen

Respecte a la vida; sacralització del planeta. Esperança, il·lusió, acció. Tot això per una banda. Estudis científics, comptats a milers, que alerten sobre els efectes de la contaminació atmosfèrica sobre l'equilibri del fràgil planeta on vivim. Necessitats, cada cop més urgents! I un lloc per al diàleg i la discussió...

Però tot ha quedat en orris. Han guanyat els interessos econòmics. Les mentides. Perdre unes eleccions és més catastròfic que l'equilibri que fa possible la vida es mantinga. Negacionisme: en sospitosa relació amb la poderosa indústria petrolera.

En fi, que s'ha demostrat que estem en mans d'una classe política de merda que només mira els seus interessos més egoistes a curt termini. La UE només s'ha limitat a fer d'espectadora davant d'un espectacle infame protagonitzat per Xina i EEUU. Vergonya, decepció, catàstrofe. "Hauríem de...", "caldria...", "seria necessari..." són diferents formes d'encapçalar aquest "acord" no vinculant per a ningú només vàlid per tal que no se'ls caigui la cara de vergonya.

I mentrestant aquí estem nosaltres, que no reaccionem. Venent el futur del nostre planeta per uns quants euros. Que planeta no en tindrem altre! Que totes les formes de vida que desapareixeran han trigat milions d'anys en ser possibles! Que...! Pse, i què!?

Què més dóna? Ara tothom està massa ocupat comprant la Wii i la PS3 i tota la parafernàlia nadalenca. No som capaços de mirar més enllà de l'estupidesa que embolica la nostra vida.

7 parades de metro.

Gràcies a la guia de la Diputació, avui he descobert un paisatge força familiar a tan sols 7 parades de metro de casa. Quina grata sorpresa! No hi havia cap taronger ni cap camp d'arròs, però he pogut gaudir del riu, les sèquies, dels camps de bledes, carxofes, escarola, cebes, creïlles, enciams, així com de les masies i casalots centenaris que donen testimoni d'un altra forma de vida gairebé desapareguda per aquí.

Crec que avui he sentit Barcelona un tant més, com dir-ho, familiar? És difícil expressar amb paraules el que un nen com jo ha descobert, sentit i viscut quan es perdia tot sol, aventurer, entre els camps, les sèquies, la marjal i els plorons; tot sol o amb els amics, cosins, avis o pares.

Per cert, aquí va el link: la guia es pot consultar online! Només cal tenir el flash degudament actualitzat.

http://www.diba.cat/parcsn/rutespatrimoni/

Hipòtesi.

Imaginem, per uns moments, que la ciutat de Cusco, al Perú, i totes les aldees que hi ha al voltant del Machu Pikchu encara estigueren avui sota el poder de Madrid. Descendents dels inques, hereus d'una tradició mil·lenària i parlants, en la seva majoria, del quítxua, alçarien ampolles a "los de siempre" quan elevaren la veu proclamant-se diferents, i reivindicant el seu dret a decidir sobre el seu poble o nació. Nacióooon!? Sólo hay una Nación: E S P A Ñ A ! L'ocupació castellana, durant segles, hauria anat minvant la seva autonomia, la seva identitat i la seva idiosincràsia. "El 80% de los españoles cree que los territorios quechuas no son una nación", diríen les portades dels periòdics un dia com avui. I algun articulista atrevit recordaria "lo obvio": la regla del juego suprema ya lo dice, y no caben ada más allá. Según el artículo dos de nuestra sacrosanta Constitución, ésta se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Bé, tal volta me n'hagi anat massa lluny... No fa tants anys quan aquella llei franquista resava allò de: las regiones de España son muchas y variadas: Andalucía, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Murcia... y el Sáhara. Una veritat que no enganya! En què s'assemblen un ou i una castanya? No hi cabia cap dubte: un madrileny i un saharaui compartien destí en "lo universal". Ni història comú, ni llengua comú, ni tradició comú, però això sí, forman parte del mismo "pueblo".

Avui, dia de la Constitució Espanyola, he flipat en colors quan he llegit la premsa. El 70 i escaig per cent dels espanyols estaria d'acord en suprimir la diferenciació entre "nacionalitats" i "regions" dintre de l'Estat. El 80 i escaig per cent pensa que Catalunya no és una nació. A veure! Què diu la RAE? Nación: conjunto de personas de un mismo origen u que generalmente hablan una misma lengua y que tienen una tradición común. Si Catalunya no és, doncs, una nació o nacionalitat dins de l'estat, qui ho és?

Clar, que també diu la primera accepció de la paraula que "nación es el conjunto de habitantes de un país regido por el mismo gobierno". Accepció que deriva de l'eterna confusió entre nació i estat. Si només existiren les nacions que marquen les fronteres oficials, què pobre seria el món! Eren nació els txecoslovacs? O Txecoslovàquia era un Estat format per txecs i eslovacs, que pertanyen a dues nacions diferents, avui esdevingudes estats? Quin embolic!

En què s'assembla un ou (Catalunya) i una castanya (posem-ne La Rioja)? On és el panteó reial "riojano"? On els seus Furs, la seva llengua i les seves tradicions diferents de les castellanes? On queda el reconeixement dintre d'un estat plurinacional no reconegut com el nostre, de les tradicions, llengua, història i cultura pròpies de Catalunya (diem-ne també País Valencià, Balears, Euskadi i Galícia) si s'elimina la diferència entre nacionalitats i regions? Si arribés el cas, és obvi que no tenim cabuda dintre d'Espanya!

El pitjor error de la Constitució no és altre que l'haver esborrat la marca de Castella. Sense consciència de castellà, tot queda molt obtús. La Rioja, Astúries, Múrcia, Cantàbria són regions: regions de l'antic regne de Castella. Desapareguda Castella i substituïda per "Espanya", ve la gran errada: Catalunya pot ser, o no, Espanya. Però mai ha estat, ni serà ni voldrà ser una "regió" de Castella.

Perspectiva.

Em passo els dies davant d'una pissarra que està mal encerada. Unes vegades la faig servir, unes altres és la torre vigia des d'on observe què fan i què diuen, i d'altres em serveix d'escenari per a les meves paranoies. Paranoies? Sí, és el que deuen pensar ells, els meus benvolguts alumnes.

Avui a classe d'alemany m'han fet sortir també a la pissarra. Però llavors era jo l'alumne i hi havia de corregir les conjugacions d'uns verbs irregulars. Lese, liest, liest, lesen, lest, lesen... Em trobava estrany i incòmode. Petit i... No trobe la paraula. Ara qui em mirava no eren els meus alumnes, sinó els meus companys.

I la cosa m'ha fet pensar. Tot mestre hauria de ser alumne d'alguna cosa i potser això li ajudaria a entendre algunes coses.

Crec que a partir ara em posaré darrere de la pissarra.

Avantatges de programar competencialment.

Hi ha situacions que em trobe cada dia que fan palesa la necessitat de programar competencialment des de l'escola. Quantes mancances ha creat una escola que, fins ara, no havia tingut en compte les competències bàsiques!

SITUACIÓ A

Un repartidor. Compte amb la dada: un r-e-p-a-r-t-i-d-o-r. Buscant una adreça: c/ Creu Roja 85. Estem en la vorera dels números parells, i el repartidor pregunta per l'adreça esmentada, que a sobre, és un centre de salut... Li diem que està en aquest carrer i respon: no, este número no està, he venido por la acera y este número se lo salta. Competències bàsiques!

SITUACIÓ B

Al teatre. Anem i seiem en la fila quatre. Ve una senyora histèrica discutint-me que és ella qui ha d'ocupar els seients on ens hem assegut. Comparem les entrades i en la seva posa: fila 3, seient 3, i en la meva, seient 3, fila 4. Clar, estic a la darrera fila... si la darrera és la fila 4, quina havia de ser la fila 3? Calia posar-se a discutir? Competències bàsiques!

SITUACIÓ C

A Gavà. Pague el gelat que m'acabo de comprar amb un bitllet de 20 €. La caixera, compte, c-a-i-x-e-r-a, em retorna un euro i escaig. Li comente que li he pagat amb 20, no amb 5 €... Es veu rodada, vinga treure monedes i bitllets de la caixa... I al final agafa un grapat de bitllets i monedes i m'indica que em servesca jo mateix el canvi, que ella està "liada". Per l'amor de Déu: competències bàsiques!

SITUACIÓ D

En l'escola situacions absurdes, una darrera de l'altra. Anem pel carrer, com posem saber el nom del carrer que xafem? Ni idea. Quin títol té el mapa? Ni idea (només cal girar la pàgina i llegir el títol). S'acaba el sabó... només cal demanar-ne més! Són capaços d'estar una setmana sense rentar-se les mans abans que se'ls passe pel cap. Càlcul mental: cal començar a contar d'un en un... amb 8 anys!!

I és si s'hagués programat amb competències bàsiques aquestes situacions s'evitarien, és clar! Déu n'hi do! Nombres enters, classificacions, el nostre cos, la figa sa tia amb cogombres i vinagre!! Primer, les competències bàsiques: fer la "o" amb un canut.

Em plantejo de començar a fer-me un pla de pensions. El futur pinta negre.

18 anys...

Quanta perplexitat al meu rostre quan he llegit que es comença a discutir si perllongar l'escolarització obligatòria fins els 18 anys... Què? S'imagineu una aula de sisè de ESO on hi ha 10 alumnes de 18 anys que es neguen a estudiar i a fer qualsevol cosa que els proposes? Si ja en quart de la ESO trobem greus problemes de disciplina i motivació, imaginem-nos el panorama.

Quin despropòsit! És començar la casa per la teulada. Diu el ministre d'educació que Espanya "no es pot permetre unes xifres que apunten que més del 30% dels joves abandonen els seus estudis". Però senyor ministre, com és que els joves abandonen els seus estudis i ja des dels 13-14 anys en mostren un interès nul? Estan valorats suficientment la formació i el coneixement en la nostra societat? Algunes dades:

-La diferència salarial entre un jove que ha fet un grau mitjà a l'FP i un que no té el graduat és minsa.

-Recordo sense anar més lluny que per treballar d'alguna cosa relacionada amb els meus estudis he hagut de marxar del meu poble; així, molts dels meus amics. I hi ha qui en 30 anys és llicenciat/ada i encara no té feina! En canvi, aquells companys o companyes de l'EGB que no sabien fer la "o" amb un canut tenen tots treball estable, remunerat, piso i un bon cotxe. Paga la pena estudiar tant?

-Socialment, què percep la gent? En què està basada l'economia? En la construcció i l'especulació. Els polítics, uns xoriços i uns lladres en gran part. Honradesa? Superació? O cal buscar simplement uns bons padrins? Fa falta esforçar-se en tirar endavant uns estudis superiors, amb el sacrifici que suposa per a moltes famílies, per acabar essent obrer, cambrer, caixer al carrefour o recepcionista d'un hotel?

És cert que la crisi està afectant molt més la gent que està poc formada. Però la crisi és circumstancial. Crec que s'hauria de començar per canviar dàsticament el model productiu i econòmic, i fer que a poc a poc la percepció social canviés i els coneixements i la formació es valoraren i remuneraren de forma justa i coherent. Així, aquest 30% que parla el ministre segurament es reduiria sense haver d'obligar a ningú a romandre en les escoles en contra de la seva voluntat.

I sobretot sense carregar amb l'ensenyament obligatori amb més problemes dels que ja té. Són capaços de carregar-se el poc que funciona per esborrar una bona xifra de les llistes d'aturats.

Quina barra!

Prou!

En uns moments en què la merda vessa per totes bandes, la foto ha representat per a mi un alleujament momentani. Al final, tantes notícies sobre polítics, empresaris, gent deshonrada i deshonrosa, corrupta i sense escrúpols acaben per immunitzar-nos. Però la "cosa" existeix: ahir molta gent va sumar-se a la manifestació. Esperem que siga el començament, i no la fi, d'un moviment que posi les coses en el seu lloc i que per fi fem, del nostre país, el país que volem fer.

Però el molt honorable president dels valencians continua parapetant-se darrere de la seva supèrbia i la seva cara dura. El jutge és el seu (més que) amic! En canvi, hem vist l'alcalde de Santa Coloma esposat, humiliat davant les càmeres de televisió recollint les seves coses d'un camió policial en una bossa de fem... Les pomes podrides del Gürtel no cauen mai de l'arbre, i el Millet dorm tranquil·lament a casa seva després d'haver declarat que ell res sabia del saqueig de les arques del Palau de la Música essent-ne president. Mentrestant, els xoriços de l'operació Pretòria fa dies que dormen a la garjola.

Lluny de causar-me cap mena de llàstima cap dels xoriços que han pillat "in fraganti", pense que hi ha qui roba sabent que té les espatlles ben cobertes. Vist el tracte donat a uns i altres, és igual la justícia per tothom en aquest país? Quants més Millets i Camps hi ha a la vida pública que se'n riuen de tots nosaltres plegats mentre fan caixa amb els nostres diners?

La mani un alleujament, però breu. Molta merda hi ha en aquest país de merda, i molt caldria que féssim per netejar-la. Començant potser per una bona llei de finançament municipal, que evite convertir els consistoris en immobiliàries. I potser exigint, com molt bé es va fer dissabte, dignitat a les persones que tenen en els seves mans alguns pilars bàsics del nostre quefer diari.

Realitat i percepció.

Baixada de la llibreteria. Cereria Subirà. Quantes vegades hi hauré passat per davant? Uf, moltíssimes. Sempre m'he fixat en l'escaparata. Ciris i canelobres interessants. Mil formes diferents de treballar la cera. Tan de bo tingués espai a l'habitació per ficar-hi un dels que he vist avui.

La qüestió, però, és que també moltes vegades he guaitat a dintre. Buscant altres objectes que em pugueren agradar. Però no ha estat fins avui que se m'ha aparegut l'espectacle sencer de la botiga: una bella cambra de decoració vuitcentista que m'ha sorprès. Com no l'havia vist encara? Se m'ha demostrat que moltes vegades els ulls, els sentits, només capten allò que busquem. I allò que esperem. Moltes coses se'ns escapen, fins i tot, tenint-les davant dels morros.

Resulta ser que la cereria és la botiga més antiga de Barcelona: oberta l'any 1761, va anar a parar a aquest local en enderrocar-se la part del carrer Argenteria que ocupava durant l'obertura de la Via Laietana.

Bé, feliç de la meva descoberta, he continuat carrer amunt. El gelat de merenga: deliciós. La calma que transmetien els bols tibetans; la guitarra acústica de més enllà. Les pedres velles de la catedral borroses, erosionades. Mmmm... Les runes del temple d'August! La frescoreta de la tardor a flor de pell. Les olors dels restaurants.

Passejar pel gòtic és un plaer per a tots els sentits!

Publicitat :D

Un grapat de punts de vista diferents. La conclusió se la fa l'espectador.

Recomanable!

El regal.

Bé, la gran ploguda de dijous no només va servir per tal d'evidenciar com de mal fetes estan les coses en aquest país: estacions de metro tancades, inundades, ascensors i escales mecàniques inservibles, carrers inundats i desastres varis. Crec que no volia la Natura submergir-nos en el desastre, sinó fer-nos el gran regal que vingué després: aqueix gran arc de sant Martí que va aparèixer, un cop obertes al cel les primeres clarianes, sobre Sants i l'Hospitalet. Clar, brillant, gran, impressionant.

Però quanta gent mirà al cel? A la meva classe, molt poca gent. Què li farem! Quan el vaig veure, em vaig enrecordar d'aquells personatges tan... com descriure'ls? Cursis? Aventurers? Cursis i aventurers? Els ossos amorosos, hehe. Tindria potser 5 anys quan veient la sèrie imaginava com seria la vida dalt dels núvols, tothom feliç. Jo volia viure allí! I recorde com vaig voler saber el perquè d'allò de l'arc de sant Martí: en assabentar-me'n després d'una explicació del meu pare, vaig intentar de fer-ne un amb una llanterna! Què il·lús! Com que era missió impossible, esperava amb impaciència els dies de pluja per veure si en veia un novament.

Bé, avui pocs nens i nenes imaginen com deu ser la vida allà dalt dels núvols. Entre d'altres coses perquè semblen no ser conscients que existeixen els núvols... la Lluna... les estrelles. Altres planetes, altres móns que són tot un misteri que només pot ser resolt, per ara, amb la imaginació.

Només existeixen el comandament a distància de la TV i els de la PS2. Significatiu és també que dels qui van veure el fenomen, cap d'ells ha preguntat per què passava.

I jo em pregunte: existeix encara la infància?

Allò obvi, allò obtús.

Calma; les coses s'han de prendre amb calma. I davant una cruïlla, després del dubte inicial, cal convenciment i determinació: el millor camí, i l'únic possible, és aquell que ja hem triat. No hi ha volta enrere, possibilitat alguna de desfer el camí.

És per això que és important triar bé. Què fer? Com? Cap a on? És evident, caldrà saber on anem, tindre un punt fix en la mirada. Però és clar, per saber on anem, primer cal saber on som. O no? Cal aprendre a llegir en nosaltres mateixos què volem, però no podem aconseguir-ho sense comptar amb què tenim.

I aquestes divagacions no sé a sant de què se m'han ocorregut. En realitat anava a escriure sobre la música i la llibertat. Tal vegada ho haja fet, no sé. Us recomane Mein Name ist Bach. És molt bona, aquesta pel·lícula.

Els desitjos vagues, les idees vagues, la falta d'atreviment i el conformisme produeixen decisions obtuses que generen respostes indesitjades a situacions no esperades. Per què no mirar abans i de front allò obvi!?

Doneu-me la raó!

Imaginació.

Justament dimecres vaig penjar el cartell del "racó de les paraules" de la meva classe, que no pretén més que recordar-los als alumnes les vivències positives que amb i a través de les paraules anem tenint al llarg del curs. "Les paraules fan volar la imaginació", he posat. I dijous aní a veure "Inglorious Bastards", de Tarantino.

Fantàsitca, sublime. M'ha encantat. No puc parlar massa d'ella sense espatllar el final, però jo crec que acompleix dos objectius fonamentals. En primer lloc, he vist reflectit més que en cap altra pel·lícula l'absurd inherent a la violència. Pot semblar a simple vista una pel·lícula violenta, però jo crec que és una pel·lícula que fa una burla descarada de la violència (malauradament, quotidiana). Així doncs, quan més violenta era una escena, més em feia riure (seré una mica friki?).

I l'altre aspecte que considere interessant a comentar en aquesta breu ressenya té a veure amb això de la imaginació. Tal vegada hagi de corregir el cartell de la classe i matissar que també el cine fa volar la imaginació. I la imaginació no sols plasma en la nostra ment històries fantàstiques, o ens fa trobar solucions pràctiques a problemes diversos. Pot ser també, com proposa Tarantino, un instrument per treure el pitjor de nosaltres mateixos, per canalitzar les nostres ràbies i les nostres frustracions. El final està clar que no és "real". És del tot absurd, fals i desmesuradament tràgic. Però, l'hauríem de titllar per això d'irreal? Què és la realitat i per què no podem fer nostra la realitat que hem vist a la pantalla? O dit d'altra manera, per què no gaudir per uns instants d'una realitat que no ha pogut mai ser real però que desitgem que tan de bo ho hagués estat?

En fi, no sé si estaré agafant algun trastorn psiquiàtric de la personalitat. Només que us aconsello que aneu a veure-la. Gaudireu com uns cosacs!

Salut!

Transformació.

D'entrada, l'acabament de l'estiu em produeix una mica de recança. De les tardes lliures, el sol ben alt fins ben tard, llum, mar... Aquest fastig, però, quasi em fa oblidar que la tardor que avui entra és la meva estació preferida de l'any. M'impressiona la transformació que pateix la natura en aquests dies: l'esclat de colors, el vent i la pluja, els vespres taronges i morats. Fins que en quedarà ben nua una vegada comence l'hivern.

Així és que davant d'una cosa aparentment trista o dolenta tenim sempre una nova cosa a valorar, un nou espectacle, un nou repte. Crec que ho hauríem de tenir sempre present. Perquè allò que ens fa moure'ns, viure, no és realment el que tenim al voltant, sinó l'actitud que prenem davant les circumstàncies que vivim. Més que esperar o buscar alguna cosa, saber valorar i aprofitar les coses que ens anem trobant pel camí.

I ara que ve la tardor tal vegada seria més que interessant reprendre alguns dels projectes que es tenen aparcats.

Reptes... impossibles?

Escribo este papel

y lo convierto en barco,

que llegue hasta tus manos

cruzando los charcos.

Una de les coses que vaig fer durant el període de preparació del curs és posar al vestíbul de la "barraqueta" on són les classes de 3r i 4t del col·le on treballe un racó per als recordatoris. Amb un fons groc ben vistós, plastificat, vaig posar la primera fita: divendres tots menjarem fruita! Fotos a tot color de fruites suculentes ben plastificats i que cridaven bé l'atenció.

Bé, fins avui no he fet esment al cartell. Volia comprovar la curiositat dels meus alumnes. Després d'haver passat una mitjana de 15-20 vegades al dia per aquest indret on està penjat, només tres n'havien llegit el contingut, i un li sonava que hi havia una foto d'unes fruites. En quin tipus d'univers estan clavats aquests nens i nenes? No tenen cap curiositat per res? Van a l'escola en un curs nou, veuen coses noves i ni tan sols les llegeixen! Quatre paraules!

I se suposa que hem de motivar-los a assistir a les biblioteques, a llegir amb regularitat i a gaudir de la literatura. Si són uns zombis! Ben mirat, si aprenen a saber on són en cada moment serà una gran consecució. I tal vegada si sóc capaç de transmetre'ls com gaudesc jo de les paraules se'ls encenga l'espurna de la curiositat... Curiositat que els moura, de tant en tant, a obrir algun llibre. Això sí, segur que el llibre ha d'anar fins el nen, perquè si hem d'esperar el contrari pot ser morim durant l'espera.

És el que hi ha, què li farem!

Contrallums.

Quins espectacles de llum, formes, textures i colors!

El cel de Barcelona!

Programacions.

Tinc fam.

Però no em puc fer el sopar, perquè he mirat la programació i no estava previst... Propose per no morir-me de gana que elaborem un projecte sobre els sopars a nivell de claustre per potenciar la formació permanent, i que ens sincronitzem per tal de començar a fer el sopar alhora. Dos quarts de nou estaria bé: a les nou a taula. I si algú es retarda algun dia que avisi i eixe dia no se sopa i ja està. O follem tots o matem a la puta (expressió visceral valenciana, no s'amoïneu que vist el percal amb eixos pares i mares tan wapos ací follarem poc, tot i que "hemos mejorado en cuerpos"). I si la matem seria tot un detall convidar-la a sopar abans... Però clar, aquí ve el problema!

Perquè si els objectius no estan ben especificats no sé si seria millor no sopar mai, ni amb puta ni sense... I si els especifiquem, hauríem d'incloure el tast de nous aliments (endívia, escarola, iuca, llonganissa de pasqua...) Tot plegat, si no hem tastat la llonganissa de pasqua i l'hem de tastar, no sé quin dia seria millor, dimecres o divendres, o dilluns que té la "ll" de llonganissa i així podríem enllaçar-ho amb l'àrea de llengua i potenciar la transversalitat dels coneixements. Tot això hauria de quedar ben clar per no haver-hi confusions, no siga que a ca l'Albert tothom taste la llonganissa de pasqua mentre a ca la Susanna tasten el guacamole i a ca l'Édgar facin sopa andina de fulles de coca. Seria un gran desficaci i es trencaria la línia d'escola.

Aaahhh però!! No havia caigut! Es potencia alguna competència bàsica fent el sopar? Tinc els meus dubtes. Ho hauríem de discutir a les comissions. Pot ser l'assumpte ens portarà tot el curs d'enllestir-ho, però si no acabem desnutrits potser el curs que ve ja puguem fer les menjades amb normalitat, qui sap.

Estic fet un embolic.

Si demà no em veieu és que m'he mort de gana.

Dos anys.

Dos anys fa ja que no acudesc a les festes a la Mare de Déu. Aquesta distància transforma la visió que en tinc d'elles, i aquest segon any que he decidit no anar-hi s'ha fet palesa un poc més aquest canvi en com me les mire. Fa uns quants anys eren per a mi el centre de moltes activitats i molts reptes. "Una cita ineludible cada setembre" deia jo al meu "fabulós" llibre. Ara la cosa ja canvia. La distància crec que dóna a tot el seu just valor: coses que creia importants dins de la Festa ara ho són menys, i altres coses que donava per suposat ara les hi valore molt més.

Mmmm, no sé si m'explico. Crec que existeix una relació clara entre treball i vivència. Quan més gran és el treball que u fa per l'efemèride, més profunda i viva, permeteu-me la redundància, n'és la vivència. I cadascú ha de ser lliure d'involucrar-se al grau que desitge. Però també ha de ser conscient del treball dels altres i que aquest treball mereix si més no, un respecte. Potser si tothom fos conscient d'això, evitaríem l'ús que moltes persones fan dels actes del 7 i 8 de setembre per al seu lluïment personal o simple divertiment. Que si bé em sembla lícit, crec que aquest hauria de ser secundari i no entorpir la marxa. Si ens deixem dur per superficialitats i per aparences, què quedarà de tot plegat quan deixe d'estar de moda?

I el que més me n'adone ara que m'he distanciat és una cosa que resulta sorprenent. I és la barreja de gent tan diferent que s'uneix per a un mateix propòsit. Feministes i capellans, gent d'església, conservadors, comunistes, ateus, creients, joves, vells i velles, autoritats i desautoritzats... tots junts es comuniquen, es respecten, es relacionen durant aquests dies, cedeixen i discuteixen, es somriuen o s'ignoren, però tots estan ahí amb l'objectiu de tirar del carro. Cadascú amb el seu criteri i amb els seus significats.

No sé ara per ara quina serà la meva relació futura amb tot això. El que sí sé és que enguany només he vist quatre o cinc fotos de la desfilada processional (no he sentit cap música). I omple veure en moltes d'elles una petjada personal. Agrada saber que si bé és cert que la Festa no m'ha deixat indiferent durant els anys en què m'hi he involucrat, tampoc ella s'ha romàs indiferent al meu treball. I això és una cosa que no tothom pot viure.

Per molts anys!

Noa

Llegeixo les notícies sobre el penós episodi viscut ahir al parc de la Ciutadella mentre la cantant israeliana Noa cantava en l'acte protocolari. I certament, m'he sentit avergonyit. Quina vaina!

Quin era el problema? Que Noa era jueva? Suposadament, al·legaven que en haver fet unes manifestacions a favor de mantenir els bombardejos a Gaza el passat gener, aquesta persona no era "amiga de la pau". Jo em pregunte si és que el fet de ser amic de la pau vol dir no equivocar-se mai. Em pregunte si alguna vegada aquests que tant criden a favor de la causa Palestina s'han posat en el lloc dels jueus de "a peu", que cada dos per tres veuen amenaçades les seves llars per coets que ara i adès són llençats des de Gaza. Jo em pregunte si aquests que ahir amb una actitud d'intolerància sense límits no permeteren que la música fluira i alimentara les ànsies de pau, no s'han parat a pensar que la pau també ha de ser per als jueus i amb els jueus. I em pregunte també que hagués passat si hagués estat una cantant palestina qui hagués estat convidada a l'acte i que en algun cop hagués fet algunes declaracions a favor de la violència de Hamàs. No sé per què, però intuesc que no s'hagueren inflat tant els ànims per part dels que ahir van alimentar la "protesta".

Em sap molt de greu que aquesta cantant s'haja endut una imatge de nosaltres que crec que s'allunya de la realitat. I em sento content al mateix temps per l'actitud de cordialitat i complicitat que va existir per part dels músics de l'orquestra àrab vers Noa. No vol dir això que entre ells no hi hagueren opinions i sentiments divergents: més lluny d'aquests, el desig de pau era el mateix i supose que era això que comptava. I s'evidencia que el pretendre ser més papistes que el Papa atrapa en una xarxa d'absurde i ridícul infinit.

Aprofito per declarar que estic a favor de la causa Palestina: crec que és de justícia que tinguen un estat propi amb capital a Jerusalem. Que no se'm malinterpreti.

Portes.

L'efecte de l'obra és un tant estrany... Sense això que sembla una porta esdevé la quietud, la infinitud, l'horitzó, la desorientació... Apareix el marc i hom pot definir l'abans i el després, fora i a dintre, amunt i avall, l'aquí i el més enllà...

Però no és acàs el mateix tot plegat?

La foto és de Lindau, hi anàrem aquest estiu.

1 de setembre

Avui fa 70 anys ja de la invasió de Polònia. Tal dia com avui sonaren les primeres bombes a prop de Danzig i tot un país com Polònia caigué en poc temps a mans dels nazis. Però la guerra no vingué per sorpresa. Va ser buscada, potenciada i alimentada els anys anteriors. Degudament assajada i esperada. Dir que va començar en 1936 no és del tot desencertat: el primer alçament feixista violent, en què totes les potències s'hi van enfrontar sota la taula malgrat que per damunt mostraven un distret somriure i deixaven fer. Deixar fer... Gran errada!

A la meva vida, però, de repent ha tornat l'estabilitat. Contradiccions sobtades. No per això em salvaré d'alguna que altra detonació...

Com serà aquest curs!?

AH1N1

OPERACIÓ PANDÈMIA (enllaç al youtbe)

ELS METGES CENSUREN L'ALARMA SOCIAL (ridícul dels mass media)

La sensació que et queda quan veus aquest vídeo és un tant estranya. No és que haja prestat especial atenció a la grip A, ni que estiga especialment espantat ni res. És una grip com una altra, un tant més forta perquè fa temps que d'aquesta cepa del virus no hi ha hagut passada i no hi ha defenses al nostre cos. Però res més. Moltes més morts hi ha per neumoníes, per la grip estacional comú o per la malària i ningú en parla. Como tampoc es parla ja de la grip aviària... Què s'ha fet d'aquest letal virus que segons ens asseguraven causaria milions de morts?

Crec que la nostra llibertat és relativa. Som com titelles. Fils que ens controlen per tot arreu. Pretendre analitzar-los tots és un desficaci. Però crec que hauríem d'intentar detectar aquells que més nossa fan i tallar-los.

I la manipulació informativa hauria d'estar tallada fa temps. Si se n'adoneu, tots els mitjans de comunicació ens estan clavant por a la suposada pandèmia... No se'n salva ni un.

En mans de qui estem? Pot existir la tranquil·litat amb aquest panorama?

Scream (interior)

La incertesa fins l'últim moment. Sense plaça als nomenaments d'estiu, en la reserva divendres passat... i sense saber res de res de què serà de mi en pocs dies.

Canvi segur de centre, d'alumnes, de companys de feina, tornar a demostrar el meu interès i les meves ganes d'aprendre, incertesa d'horaris, possible canvi de ciutat, de vivenda... i només puc fer que esperar el veredicte del nomenament telemàtic, hehe.

Això sí, davant d'aquestes situacions semble estar ben tranquil. Però només m'ho semble (fins i tot m'ho arribe a creure i tot...): però de nit, els malsons repetits (sempre sobre arribar tard no sé on) i les infinites vegades que em desperte em demostren que la cosa no s'ho val menys.

Quin ofici et fa desenvolupar més la capacitat d'adaptació a nous reptes que la de mestre i professor interí?

Segur que pocs més, hehe.

Tindré sort! (O no!) :D

Trencaclosques.

Oratge sec: però ma mare de casualitat m'havia proveït d'una crema de mans que em va ser finalment força útil. Desorientat a Augsburg: en caure el full de la guia que tenia solt, em parla de la torre que tinc davant i que les vistes des d'ella són impressionants (no hagués pujat de no haver caigut el full). Com anar a Landsberg? Gràcies al plànol que una dona em dóna a la guixeta de la mateixa torre, puc saber com s'hi va. El concert que acaba a les dotze exactes: l'hora justa per coincidir amb un nou amic...

Tot de detalls que em fan pensar que mentre vivim, no fem sinó ajuntar peces i peces que fan un gran trencacaps. Però què hi ha dibuixat... qui ho sap? Si ho sabéssim tal vegada seria més fàcil de muntar, no?

Ni tan sols sabem si serem suficientment lúcids per encertar de veure-ho!

Ultraabsurdes

El tiroteig a Tel Aviv esdevingut a un local d'ambient gai em resulta incomprensible. Bé, la veritat és que incomprensible no és la paraula... Seria una mescla d'absurde, incomprensible i injustificable. La ultraortodoxia jueva: ja ratllava l'absurde absolut amb aquelles manifestacions violentes amb què fa poc protestaven contra l'obertura d'un aparcament de cotxes públic en Jerusalem durant el Sabbat, dia de descans prescriptiu. Però sembla ser que l'espurna de l'odi va més enllà. I il·luminat per tantes i tantes manifestacions d'odi que es fan des d'aquest sector ultra, algú s'ha animat a traduir en un acte pràctic tantes paraules insidioses. Sorprèn?

Sembla ser que la falta de memòria afecta fins i tot aquells que en foren víctimes. Aquests homes marcats amb el seu dia amb l'estrella de David, han oblidat que en els camps de concentració tenien uns veïns que lluïen un triangle rosa i que eren, segons relaten els testimonis, els pitjors tractats i els que ocupaven el pitjor lloc dins l'escala dels camps de concentració nazis. Pel que sembla, aquest oblit ara els empeny a projectar en les persones homosexuals el seu odi, que en res es diferencia del que va ser predicat en Alemanya contra ells mateixos. Com s'explica això? No hauria d'haver servit l'experiència del poble jueu per convidar a la reflexió, la tolerància i a la construcció d'un món, si més no, una mica millor?

Aquests fets demostren que els nazis no eren el problema; ni els Aliats amb els seus bombardeigs; ni els soldats envalentonats d'un i d'altre bàndol impregnats d'un odi tan gran que els empenyia a fer les atrocitats més impensables amb les persones del bàndol contrari. Perquè ara aquest mecanisme de violència i odi impregna els qui fa ben poc eren víctimes. Un fenomen que espanta i que es perpetua generació rere generació en diferents protagonistes.

Des d'ací, la meva solidaritat amb les víctimes del tiroteig i amb els ferits. El desig que els pares d'alguns d'aquests ferits vencen els seus prejudicis i odis i es dignen a visitar els seus fills/es a l'hospital. I el desig que no sols l'assassí quede impune, sinó que tampoc hi queden aquells qui dia a dia prediquen l'odi contra els gais i les lesbianes.

Perquè són molts qui sembren l'odi, i no són justament ells als qui els toca patir la violència que genera..

Tan impensable és un acte com aquest al nostre país?

Ni tampoc un número.

No sóc una gallina, ni tampoc un número, tot i que a la borsa de treball tingui el 13.600 i escaig. Em dic Édgar, sóc valencià i visc a Barcelona: això no s'hauria d'oblidar per part del personal del departament.

Funcionaris que es dediquen a atendre al públic: de vegades tenen les respostes a dubtes que t'ajuden a resoldre maldecaps diversos, però altres poden esdevindre allò més desagradable que et pots trobar.

En les adjudicacions d'estiu m'he quedat sense vacant, però he vist que gent amb menys punts que jo tenia vacant en localitats que jo havia triat. Vaig anar a aclarir i a reclamar, en cas que fos necessari. Però abans, saber les raons perquè tal vegada fos tot correcte... Però ni raons ni polles, directament el full de la reclamació. Jo tenia unes preguntes i només que volia que les contestaren. Vaig patejar mig Barcelona, del departament als SSTT, dels SSTT al departament. Després de vora 5 hores de cues i suplicis, vaig dir que el que demanava (que algú em contestés els meus dubtes d'una forma entenedora) no era res de l'altre món i que d'allà no marxava fins que algú no me'ls contestés.

Passats 45 minuts, el noi del mostrador va entendre que parlava seriosament. Per fi eixí un cap (de personal, o què sé jo) i m'explicà tot degudament. Ara sé que no s'ha produit cap error, i que la reclamació que puc fer es redueix a dos centres dels quals no sé si són o no CAES.

Tan costava contestar-me des del principi allò que preguntava sense despreciar els meus neguits i fer crèixer la rancúnia i la impotència?

Hi ha qui en lloc d'atendre al públic hauria d'estar pegant segells a sobres.

És estiu.

La notícia es repeteix estiu rera estiu. Foc. Evacuacions. Mort. Pobresa. Destrucció. Acostume a ser expectadors indiferents de la destrucció de la biodiversitat i dels boscos del nostre territori: un de més... Enguany, Sogorb a València, i Horta a Tarragona, semblen ser els drames més horribles.

Un desperta al malson quan és un paratge conegut i estimat que crema. Recorde el patiment quan s'estava cremant la Serra d'Énguera, o el perill que sempre pateix la Calderona o la Serra d'Espadà. I quan l'admirable tasca dels bombers no pot evitar la tragèdia; admirable doblement quan, havent arriscat la vida, l'han perduda.

I la repugnància que u sent quan escolta a les notícies que l'efemèride és aprofitada per alguns per fer demagògia...

Són possibles estius diferents? :S

Terra i cel.

El darrer diumenge em vaig tirar a la piscina que és l'univers i el llenguatge de Joan Miró. I la veritat és que em va soprendre moltíssim la complexitat, els raonaments, la innovació i l'experimentació que s'amaga darrere de cada obra d'aquest pintor. És clar que jo sol no l'haguès pogut aprehendre: em va ser de gran ajud una miniguia de cada obra que m'acompanyà durant el passeig per la Fundació.

Home i dona damunt un munt d'excrements, Retrat d'una vaileta, el Personatge monstruós de la Sala K, el tríptic de l'Esperança del condemnat a mort, les pintures sobre paper ingres o l'Or de l'Azur foren algunes de les obres que més m'han cridat l'atenció per la seva estètica i el seu contingut. Hi hagué una, però, que si bé estèticament no m'entusiasma, em va fer pensar en uns detalls que he viscut en els meus darrers viatges a València.

Es tracta del Pagès català al clar de lluna. En aquesta obra, Miró posa el pagès en relació amb la terra amb el color vermell del seu rostre, que s'estèn pel paisatge. El cel, però, també hi apareix amb el color de la terra, de la vida, mentre que el pagès i part de la terra on s'hi està apareixen acolorits amb els colors de la nit: negre, blau fosc. Es mostra així una simbiosi que per a mi pretèn simbolitzar la relació entre la terra i el cel estrelat, entre les limitacions i les aspiracions, entre la màgia i la fecunditat. Mentre que les aspiracions són posibles gràcies al fruit del treball, són aquestes les que ens dónen ànim per continuar sacrificant-nos per aconseguir els fruits de la terra.

Darrerament, però, veig paisatges tristos. Cada vegada més, des de les finestres del tren que travessa el País Valencià des del nord fins a València, més i més camps abandonats. Més i més ciment. Estem en procés de perdre un vincle important: el vincle que ens lliga a la terra. Per a mí, imprescindible per bastir una cosmovisió amb "peus en terra", en què puguem ser vistos com a part del tot que és Gaia. Es podrà donar una necessària consciència ecològica una vegada desaparegui aquest vincle en la nostra societat?

Masculinitats i violència.

Voldria lloar el treball que avui he acabat de devorar. "Chicos son, hombres serán", de la jueva d'origen alemany Myriam Miedzian fa una anàlisi interessantíssima de la construcció que encara avui es fa del rol masculí entorn d'uns valors que preparen i predisposen a la violència. Què estem fent avui amb la infància? Quins valors transmetem i a quins camins aboquem a nens i nenes? Estem formant persones completes?

Qui s'ha salvat pels pèls de l'Holocaust no pot restar indiferent al fet de la violència. Ni tampoc nosaltres, sobretot pares, mares i mestres, hauríem d'estar-hi. Miedzian fa una reflexió molt bona sobre com es construeix el rol masculí en la nostra societat, prenent la perspectiva tant dels individus, com entre les relacions històriques entre comunitats, basades en la guerra. Després fa una reflexió sobre els programes educatius, la televisió, les joguines i altres aspectes on la violència està present de manera estructural.

Dóna també veu als retractors de les seves propostes i reflexions. A propòsit del joc bèl·lic i violent, parafraseja a Bettelheim, que ens ve a dir que tot i deixant que els nens, en els seus jocs, repeteisquen l'etern conflicte entre el bé i el mal d'una forma primitiva i acrítica, podem esperar malgrat tot que en un fuur es convertisquen en "adults objectius" dotats d'una intel·ligència suficient capaç de controlar les seves accions i de l'empatia suficient per comprendre tant el costat dels indis com el dels vaquers, dels bons i dels dolents... I ella es pregunta:

¿Dónde están esos adultos maduros, objetivos y empáticos?

No entre los cosacos, cuyos ataques contra los judíos aterrorizaron a mi padre y su familia cuando él era niño. Creían que tenían a Dios y la razón de su lado y se deedicaron a limpiar Rusia y Polonia de infieles despreciables. No entre los nazis alemanes que enviaron a mis tíos y primos - algunos de ellos bebés- a las cámaras de gas. Creían que estaban sirviendo a la causa más alta de purificar la raza aria de gusanos judíos. No están entre los bienintencionados jóvenes norteamericanos que fueron voluntarios a Vietnam porque, como John Floyd o Ron Kovic, creían ser los buenos, tipo John Wayne, mientras los comunistas eran los malos. La descripción que hace Bettelheim del desarrollo infantil hacia la racionalidad y la integridad moral a través del juego bélico me suena a manual de entrenamiento para futuros soldados.

El testimoni no pot ser més esfereïdor. Malgrat que potser avui encara vivim uns temps farcits de conductes que ens poden portar al pessimisme, no se m'oblida que la darrera guerra inútil i injustificada que Occident va empendre, contra l'Iraq, va ser resposta per milions i milions de persones que van sortir al carrer negant-se a l'atac i cridant consignes de pau.

Hem encetat doncs un camí cap a la deconstrucció de la masculinitat i la dissociació d'aquesta amb la conducta violenta. De posar en ell lloc que es mereixen els valors femenins dintre de la personalitat de totes les persones. I els mestres tenim molt a fer en aquest procés que ben segur serà llarg, però espero que imparable.

Sostre de vidre

Vols dir? ...

Així doncs, Édgar és... (silenci còmplice, somriure victoriós).

Sí, Édgar és... això.

Édgar "ho"és.

He vist les teues fotos al Facebook! Què boniques... ! I escolta, la bandera eixa...

Com és això...? Què és...? (somriure de "t'he pillao").

A veure. Molt orgullós està aquest país de tantes lleis progressistes. Tothom té el progressisme a la boca i és super tolerant i super liberal i respecta sempre les opcions dels altres. Però al mateix temps, la riseta i el tabú continuen sortint davant la diferència. Llavors, a què juguem? I ara que miro aquestes situacions, em fa ràbia de no haver-hi eixit al pas d'una manera totalment tallant i evidenciadora de la idiotesa i el rebuig.

La gent (genèric que ocupa familiars, amics, companys de feina, persones amb qui et trobes al dia a dia) encara tracta el fet que jo sigui gai com un tabú. Per què no acabar la frase? On és la naturalitat? Es continua esquivant la paraula: Édgar és MARICÓN. Òstia. MARICÓN! I què? Sí, sé que maricón és despectiu, però tinc dret a usar-la per evidenciar que "encara" és despectiu; dir gai, però, encara costa. Risetes, pronoms, rodejos, silencis. PPPfffff. Fins i tot qui vol mostrar que t'accepta no deixa d'actuar amb un cert paternalisme.

La diferència conviu amb tothom. Ser gai o lesbiana pot passar-li a un company o companya de feina, però també a un fill o a una filla, germà o germana, amistat, o fins i tot, a un pare o a una mare. Perquè la diferència és allò normal. Som rossos, morens, castanys, alts, baixos, pigatosos, pèl-roigs, tenim els peus plans, còncaus...I què? També som gais, negres, dones, lesbianes, nens, nenes, adolescents, joves, vells i velles... I si afegim els nostres trets culturals i ideològics, podem fer infinites combinacions amb agnòstics, ateus, cristians, catòlics, jueus, musulmans, comunistes, liberals, socialdemòcrates... blablablalba

L'estrany a aquestes hores són les actituds que trobem. Es deixa veure que allò masculí, allò referent als blancs, als catòlics i als europeus i gent "de bé" continua sent la norma. La resta és veu com una desviació, més o menys acceptada, però al cap i a la fi una desviació. Per això crec que a partir d'ara, quan detecte un rodeig hauré de ser clar. I perdoneu si us molesta que sigui explícit, però és que arriba un moment que em perdo d'allò més.

Sóc maricon. I què?

Gaudi-dències.

Ha estat, si més no, curiós. Darrerament tinc costum de portar un llibre sempre amb mi per si trobe algun racó digne d'estona de lectura. I per al passeig pel Palau de Pedralbes he agafat el de Gaudí (d'entre la mitja dotzena que tinc començats...). Bé, després de la visita al museu de ceràmica, he passejat pels jardins: una passada. Als seus racons la calor s'esvaïa, tot de fonts i amb una pèrgola ben ombrívola amb una atmosfera especial. He acabat doncs, el llibre: evidentment, el racó era digne de lectura.

Quina ha estat la meva sorpresa quan en sortir dels jardins el Palau, he vist un panell que explicava que l'autor de la font on havia begut i de la pèrgola que m'havia donat ombra era Gaudí. Quina gaudí-dència! Gaudí llegit en Gaudí. De tornada a casa he buscat un bicing. I per casualitat he passat per la porta de la finca Miralles, de Gaudí, que feia temps volia veure...

Així doncs, el missatge és clar: Édgar, has d'anar a veure l'interior de Sagrada Família. Així doncs, he arribat a casa i quina sopresa agradable l'assabentar-se que no cal fer cua per aconseguir l'entrada... I aquest fet era el que em donava més mandra per anar-hi...

Així doncs, allà que hi aniré!

De finals (aparentment) feliços.

Comença l'estiu amb el primer bany a la mar, el dinar de comiat del col·legi, projectes nous, el festival Grec (menuda pasta...), el viatget a Baviera, les nits a València... Però sobretot escric tot açò per expressar la joia que m'ha donat el comiat que m'han fet els alumnes.

Crec que malgrat tota l'energia que m'han xuclat els trobaré a faltar. Aquestes 24 personetes m'han acompanyat gairebé cada dia durant dos anys i crec que d'una manera o altra hauré d'omplir aquest buit. Supose que amb nous alumnes l'any proper. Però els haig d'agrair com m'han acomiadat. Certament, la rotllana per expressar els sentiments que despertava la fi de curs va ser un fracàs. Crec que ha estat un error no haver-la fet cada setmana: s'oblida sovint que això d'expressar què sent un és una de les assignatures més difícils. Però tot i així, tots han tingut una manera o altra d'agrair la part positiva que han vist en mi: un gest, un somriure, un regal, fins i tot els més dramàtics m'han emocionat amb les seves llàgrimes. Ara que llegeix-ho allò que m'han escrit, crec que encara que l'hagi gambat més d'una vegada, han sabut captar que la intenció cap a ells era bona.

Bé, els hi desitjo el millor, lamentant no poder acompanyar-los fins a la fi del cicle. El camí que els espera no és gens fàcil, i si molts no canvien algunes actituds que ja han aprehès del seu voltant (quanta merda que hi ha!) acabaran ben malament. Però espere que en algun d'ells arribi a germinar alguna de les llavors que he intentat plantar en el seu cor. Amb més o menys èxit...

De mates i llengua sempre estaran a temps d'aprendre!

La cadena.

Ahir vaig pujar al Cosmocaixa (amb bici... mai més!). Mentre esperava alguna anul·lació per a l'espectacle del planetari que volia veure, vaig seure al costat d'un aparell que consistia en una roda de bicicleta dalt d'una barra de ferro vertical a la qual feia girar un dinamo, i de la que penjava una cadena fins al terra que fregava amb un raspall. Si bellugaves la cadena suament, aquesta oscilava i feia diferents trajectòries fins que la inèrcia la tornava on estava al començament. Un cartell ho advertia: no es tracta d'estirar la cadena o trepitjar el raspall, pot espatllar-se la màquina. Només amb tocar-la suament canviarà la trajectòria.

Doncs bé, famílies que sortien. D'entrada, què bonic veure que hi ha famílies que porten els fills al Cosmocaixa. És clar: ja volgués jo que als meus alumnes els hi dugueren una vegada en la seva vida. Però el fet d'estar al costat de la màquina em va permetre observar alguns fets que considero alarmants.

Per exemple. Primera família: pare, mare, quatre fills dels 3 al 7-8 anys. El nen gran anava xisclant d'una forma desagradable, imitant animals. Res no importava que hi hagués gent, com jo, que s'hi dedicava a llegir o a esperar en silenci. Ell a cridar i a molestar. Cap indicació dels pares. Les dues nenes es posaren a estirar com a boges de la cadena, cadascuna d'un costat. La mare veié el cartell, però no va fer ni menció per reprendre els fills. El nen continuava cridant. El pare, mentrestant, anava cedint a tot el que la nena de 3 anys li exigia: si pujar al carro, si baixar, si fes això, si vull allò. Finalment vaig pegar un bufit i la mare va tenir la dignitat de dir-los que canviaren de lloc per fer l'escama que feien... "Venga, que hay gente que intenta leer"...

Passaren tres o quatre famílies, i en totes els nens van fer el que els hi va donar al gana amb la cadena. Ningú va ser censurat ni représ pels seus responsables. El cas més alarmant, però, el viu amb dos germans, un d'uns 4 anys i altre de l'edat dels meus alumnes. El més gran s'hi acostà i començà a terpitjar el raspall. El seu germà vingué de seguida i com un boig es repenja de la cadena, vinga el crit. La màquina començà a trontollar. Ve la mare, i s'agenolla i intenta explicar-li al petit com va la màquina: aquest li fa un gest de despreci i surt per la porta del cosmocaixa com un esperitat. El gran para de trepitjar el raspall, s'escolta la mare amb respecte però després es repenja igualment de la cadena, fent trontollar la màquina: fa just el contrari del que la mare li demana, en els seus morros, i aquesta ni s'immuta.

És clar que el temps lliure cal passar-lo amb els fills. Cal estar amb ells, però sobretot, no s'han d'oblidar les obligacions: cal continuar educant-los! Clar, després tothom s'esglaia quan es veuen els resultats acadèmics i l'índex de fracàs escolar. La violència a les aules i la manca d'autosuperació i esforç. I és que les famílies són fàbriques de petits dictadors mimats!

Com a mestre haig de reconèixer que el meu col·lectiu té una part de responsabilitat, però no la té tota. Crec que es releguen a l'escola massa càrregues: les famílies s'espolsen les pròpies. I si resulta que no volies enfrontar els capricis del teu fill per no haver de tenir brega amb ell, llavors la qüestió és clara: tenir fills no és, per sort, obligat.