aNDRòMiNa: 1a jornada pirinenca: memorial... de què collons memorial? Present!

5 d’agost del 2016

1a jornada pirinenca: memorial... de què collons memorial? Present!

Feia uns mesos que m'havia assabentat de la inauguració del Memorial de Ribesaltes, i tenia ganes d'anar-hi. El memorial consisteix en una construcció semienterrada al bell mig del sector F del camp de concentració (que els francesos s'obstinen en anomenar "camps de refugiats"), un de tants sectors del que fou el camp més gran de la tràgica Europa del s. XX. Situat en un paratge inhòspit com pocs: un erm sense gaire vegetació, assotat per la tramuntana, amb temperatures extremes tant a l'estiu com a l'hivern.

Malgrat el maquillatge nominal, queden documentats tant el patiment de tants milers de persones com les seues causes. Em crida l'atenció un breu documental sobre els moviments de refugiats al llarg del segle XX: des dels grecs i armenis espentejats per les polítiques de l'Imperi Otomà de principis de segle, fins als refugiats de l'antiga Iugoslavia, la darrera vergonya del segle en territori Europeu. Entre mig, l'èxode de milions i milions de persones, que en molts casos acabà en mort. El documental acaba, però el patiment i la mort no.

I és que és molt hipòcrita el fet d'inaugurar el memorial al mateix temps que el Mediterrani es converteix en una tomba; al mateix temps que hi ha milers de persones que han hagut de fugir de la seua llar i que criden les portes d'Europa en busca d'ajuda i d'una miqueta d'esperança... I al mateix temps que els hi donem l'esquena per la por: por al terrorisme, por -especialment i sobretot- a perdre vots en les properes eleccions, d'uns electors perduts davant d'aquells que els atien el monstre -o el fantasma- de la por per obtindre rèdits electorals...

Trist per unes mirades d'abast tan curt, continuo la meua ruta fins al Conflent, el meu xicotet paradís terrenal. Com que és estiu de castells -així me l'he proposat-, decidisc visitar l'únic castell càtar que vigilava les fronteres de l'antiga Corona d'Aragó amb França que no havia visitat: el castell d'Aguilar. Pertanyent en temps remots al comte de Besalú, passà a mans dels Termes, per ser entregat definitivament a la Corona de França després de la derrota de Muret. Història i paisatge: en conec pocs de tan bonics!

I per fi a Prada. La cambra d'hotel no està preparada i aprofite per fer un volt pel poble abans de moure cap al primer dels concerts: Haydn, les meditacions sobre Les set últimes paraules de Crist. Les escolte en un entorn impressionant i paradisíac, amb vistes al Canigó: Marcèvol. Em sent feliç, amb cert remordiment pel que he vist i pensat al Memorial de Ribesaltes, però feliç. Perquè malgrat la barbàrie i el patiment, en aquest racó del Pirineu encara ha estat possible un bocí de paradís.

MEMORIAL DE RIBESALTES

Anys quaranta: el camp en ple funcionament.

Fred insuportable

Em sorprèn aquest fragment de quadern escolar: escrit de forma ben cuidada,
redactat gràcies a la MEMÒRIA d'una mestra, Mercedes Abadía-Traver.
La memòria... ME-MÒ-RI-A.