aNDRòMiNa: Els Pallars (23): la vall d'Unarre sota la pluja.

15 d’agost del 2016

Els Pallars (23): la vall d'Unarre sota la pluja.

La tornada, a punt de petar

Si en un primer moment vaig veure desbaratats els meus plans de remuntar la vall de Gerber, la pluja que havia començat durant la visita a Santa Maria d'Àneu em va obrir la perspectiva d'una tarda esplèndida recorrent racons dels diferents poblets de la vall d'Unarre cosa que, ben mirat, no pintava malament. I no m'equivocava.

Al poc de començar, la tronada va donar un respir a la vall. Vent gelat i humit, les olors, la llum tan especial que apareix en aquests moments i els resultants colors intensos de verds, ocres i marrons feien de l'entorn un paradís. Comencí el meu passeig a Escalarre, el poble més baix de la vall que està a tocar de Santa Maria. Allà, després de recórrer els carrerons del poble, vaig dinar davant de l'església de Sant Martí. Curiosament, fou el primer lloc on he escoltat parlar basc: un grup de famílies d'aquelles terres van passar pel camí que duu a la Guingueta. I dic curiosament perquè l'ibero-basc, tal com demostren els topònims de la zona, era la llengua dels habitants de la vall abans de la romanització.

En acabant, em dirigí cap al poble més apartat, Llavorre, tot passant per Burgo que queda, literalment, penjat de la muntanya. A Llavorre viu una senda que començava just a l'altre costat del barranc Bellero. Un cartell indicava només "Sant Roc"... i allà que fiu cap. No es tractava de passejar?

De sobte em trobí un dels camins més bonics que he vist mai. El trajecte transcorria entre boscos de verds intensos i clars, de bedolls, freixes, carrasques i pins. Ací i allà algun bancal acabat de segar i alguna font. A mitjan, el barranc d'Escrita en un espai a l'ombria de la muntanya, un paratge humit i ple de falgueres. En definitiva, un bosc d'ensomni d'aquells en què hom espera que se li aparega una fada o un donyet en qualsevol moment...

La nuvolada anava creixent, la llum disminuint, els colors augmentant en intensitat. Al final del camí aparegué la construcció dedicada al sant, senzilla i mig abandonada. Restava oberta: algú havia rebentat la porta. En lloc d'entrar, però, vaig anar a la part de darrere, des d'on es contemplen unes vistes espectaculars sobre les Valls d'Àneu, des d'Escaló fins a la Bonaigua i la vall d'Alós. I va ser quan vaig veure un fenomen que no havia vist mai: des de la tramuntana, una cortina blanquinosa s'apropà a tota velocitat, des dels cims de les muntanyes fins al lloc on era. Era la pluja. Pluja que va caure copiosament durant hores... Què fer? La capella era oberta i entrí: era el refugi ideal.

Un parell d'hores escoltant ploure i tronar i respirant aquelles olors... Quina manera més bonica de desconnectar i estar amb u mateix! Crec que ha estat el moment més màgic de l'estiu: què haguera fet d'haver estat tancat l'ermitori? Potser havia romàs obert esperant-me per resguardar-me? Qui sap!

Quan semblà que amainava, vaig desfer el camí. No plovia, però el vent s'encarregava de fer caure l'aigua acumulada als arbres. Una vegada al cotxe, xop i ple de fang, vaig tenir temps d'anar cap a l'altre costat de la vall: Gavàs i Cerbi. Cada poble guardava una sopresa. Al primer, la Roseta de Gavàs, una formatgeria on venen formatge artesà de les cabres que pasturen pels voltants. A Cerbi, trobí el poble millor cuidat de la contrada: cada carrer era exquisit. Un veí em convidà a comprar-m'hi una casa: voluntat que allò no fos abandonat com havia passat a altres indrets de la vall.

Tornant al cotxe, les campanes de Sant Serni tocant vespres, el so escampant-se per la vall. Encara fiu parada a Unarre, que havia estat el centre de la vall i que tenia pensat de visitar el dia següent.

La temperatura mínima d'aquella nit va baixar dels cinc graus.