Els Pallars (19): temps parat?

Quin dia era quan el rellotge del campanar d'Unarre es va parar definitivament? Qui sap: segurament deu fer més de cinquanta anys. Es va parar i ja ningú es va encarregar de reparar-lo. El campanar es va esquerdar, les campanes van amenaçar de caure i el temps va començar a engolir-se l'església, el poble i tota una forma de vida. La decadència dels pobles de muntanya i del món rural en general és tendència des de fa un bon grapat de dècades. Aquesta decadència es respira arreu, en major o menor grau, arreu dels llogarets de les Valls d'Àneu, unes valls que antigament eren ben transitades: pastors, pelegrins, segadors que venien de l'altre costat de la frontera a treballar, gent que hi anava a veremar, soldats i destacaments militars durant les diferents guerres, des de l'època medieval fins a la Guerra Civil...

Aquesta decadència, però, com tot en aquest món, ha trobat resistència. A Esterri d'Àneu, per exemple, respirem un ambient turístic: el turisme ha revifat el poble i l'ha posat novament en el mapa. La gent continua anant-hi, intercanviant serveis i productes, aprofitant allò que el poble i l'entorn ofereix per desconnectar de ciutat. D'altres pobles, però, han quedat fora d'aquesta recuperació. Malgrat tot, encara bateguen. A ritmes diferents, però bateguen: a Dorve encara hi ha uns quants casalots ben cuidats entre la ruïna que impera arreu. L'abandó total d'Àrreu contrasta amb Cerbi, on tots els carrers encara estan ben cuidats i algú s'encarrega de tocar les campanes a les hores canòniques. La majoria d'habitants, però, són gent que va a passar-hi l'estiu: allà un veí m'animà a comprar-m'hi una casa! I és que he vist que la gent s'estima els seus pobles, i es resisteixen a que el temps se'ls engolisca.

Tornant a Àrreu, anar-hi és com entrar en un univers on el temps s'ha parat per complet. D'entrada, només es pot accedir a través d'un pont romànic que travessa la Noguera Pallaresa: des del riu, pujant muntanya amunt seguint el barranc del Pinetar, hi mena un camí de ferradura. Es travessen paratges silenciosos i abandonats. Una vegada al poble, podem comprovar que la major part de casalots encara romanen en peu, però completament buits. Hi ha senyals que algú els okupa de tant en tant, segurament de forma esporàdica. Al final de l'únic carrer del lloc hi ha l'església de Sant Serni. Decadència absoluta: s'hi pot entrar. El sostre ha cedit, tot i que encara hi ha els altars, els bancs, el confessionari i el cor.

Seguint el camí, s'arriba a les Bordes d'Àrreu, també abandonades i ruïnoses. Allà, a l'altre costat del riu, hi ha l'ermita de la Mare de Déu de les Neus, que recentment ha estat restaurada. És un lloc que transmet unes energies molt especials: la gent encara hi puja cada 5 d'agost i hi fa un aplec. S'hi puja la imatge romànica, que durant la resta de l'any es guarda al poble veí de Borén. Com veieu, fins i tot Àrreu batega! Malgrat que el batec només es pot sentir una vegada a l'any, encara hi ha vida. 

Malgrat aqueix dia, el temps a Àrreu sembla parat, però en realitat no ho està gens. Ens enganya: no cessa en el seu empeny d'esborrar el record del que va ser tota una forma de vida.

Sant Martí de Borén -s.XVIII-, d'on comença l'excursió a
Àrreu, encara conserva la seua portada romànica. 

Pont romànic sobre la Noguera Pallaresa: únic accés a Àrreu

Àrreu

Sant Serni. Algú ha evitat que la campana caiguera al carrer

Les Bordes d'Àrreu

Ermita de la Mare de Déu de les Neus, a l'altre costat del barranc

El crismó sobre la porta és l'element més característic de la construcció.

Vistes d'Àrreu des de l'altre costat del barranc

Borén i el pantà. Vista espectacular sobre l'Alt Àneu per finalitzar la ruta.