Els Pallars (18): ha vingut gent estrangera, molta!

Sant Pau, Sant Joan Evangelista i Sant Bartomeu
encara fixen la mirada en el visitant.

L'any passat fiu dos promeses quan escrivia sobre el meu viatge a terres pallareses: la primera, de visitar les Valls d'Àneu a finals d'agost de l'any passat, la incomplí; la segona, de tornar a Baiasca, l'he complida -per fi- durant aquests dies. Calia tornar-hi: a Baiasca es conserven les úniques pintures romàniques que han romàs en el seu lloc original al sud dels Pirineus. Les van descobrir per casualitat als anys setanta: havien estat allà vora nou-cents anys, no s'havien mogut... Només calia guaitar rera el retaule per veure-les!

És poc probable que la gent del poble no coneguera que hi eren... Hi eren, però igual tenia: no sabien què eren ni tenien idea del valor artístic o històric que pogueren tindre. Quedaven allà, en l'absis convertit en sagristia durant la reforma barroca de l'església. Algun visitant, amb un mínim de coneixement, les devia veure allà, darrere del retaule, i des de llavors, segons la veïna que guarda la clau de l'església, "no ha parat de vindre gent de tots los puestos", fins i tot "ha vingut molta gent estrangera, molta, d'Holanda i altres puestos, la de gent que ha vingut". I ho explica mentre avisa els visitants dels perills d'ensopegar o de caure escales avall: l'absis és doble i encara es pot baixar a l'inferior. (Quina funció devia tindre?).

És una sort que haja anat tanta gent i que els veïns se n'hagen adonat del valor d'allò que tenien, malgrat que una època va passar de moda i va ser amagat darrere d'un retaule barroc -que no és dels de pitjor qualitat dels que hi ha per aquelles contrades-. La pèrdua de funció, la indiferència i el temps s'han encarregat de deteriorar-les i fer-ne desaparèixer la major part. Però la sensibilitat de qui les va descobrir i dels visitants que amb el pretext de els pintures visiten Baiasca han salvat el que n'ha quedat de què aquesta dona, que ara en parla tan pagada i orgullosa, no les tapara sota una capa de pintura Bruguer. Era, certament, un destí ben probable.

L'any passat em vaig passar uns dies recorrent les valls pallareses. Vaig gaudir com un xiquet: són tants els racons, els tresors i els paratges naturals que atresora aquesta part dels Pirineus! Recorde especialment la Vall de Cardós, bellíssima i on es pot llegir la història del darrer mil·lenni. El Pic d'Amitges, Sant Maurici i la Pica d'Estats... Enguany he recorregut per fi les Valls d'Àneu, que tenia pendents. Tant aquesta com les altres no són tan turístiques i concorregudes com les veïnes de Boí i d'Aran. Això ha estat una sort per a mi, ja que molts indrets encara tenen un caràcter i un sabor ben genuí: sembla que ens hi hàgem traslladat a l'Edat Mitjana!

Però això té una altra cara: els seus tresors artístics no estan tan posats en valor com el patrimoni aranès o el de Boí, declarat Patrimoni de la Humanitat. I com que no se'ls valora tant, falten recursos per restaurar-los degudament, estudiar-los i fer les degudes excavacions per entendre'ls una mica més. Ara bé, puc confirmar que les esglésies, castells i pobles de les Valls d'Àneu, de Cardós o Ferrera no tenen res a envejar-los-hi! 

Ara, si m'han de donar a triar entre l'ambient que es respira als llogarets del Pallars i els del turisme  de muntanya massiu, preferisc que les coses es queden com estan. Enguany hi he gaudit novament com un xiquet. Crec que aquesta part del Pirineu és el meu medi: m'hi he sentit feliç i pagat de tot el que he après, descobert i gaudit.

Església de Sant Serni de Baiasca, al capdamunt del poble

Detall del retaule barroc

Darrere del retaule s'amaga el tresor més preuat de
l'església. Per poder contemplar les pintures
l'altar ha estat traslladat uns metres més avant.

Mestre de Pedret, mitjans del XII. Una llàstima
que ens haja arribat tan poc del conjunt! 

Detall del pantocràtor rodejat d'àngels i serafins.

Joan i Bartomeu: l'un advertint, l'altre beneint.

L'entorn de Baiasca és de gran bellesa.