L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

14 d’agost del 2016

Els Pallars (21): Les dones i la fi d'una nissaga.


València d'Àneu ha estat durant aquesta darrera escapada al Pallars el meu centre d'operacions. Alçar-se ben matí i començar el dia passejant pels seus voltants és un plaer com pocs: per la temperatura, pels colors del paisatge, per la presència de les muntanyes i per les vistes espectaculars que s'hi tenen. Curiós: una altra València amb valencians. Ara, aquesta té nom de dona: deu el seu nom a Valença de Tost, filla del cavaller Arnau Mir de Tost, i que esdevingué comtessa de Pallars a inicis del segon mil·lenni. 

Una altra dona està relacionada també amb la fi de la nissaga dels comtes de Pallars just en aqueix indret, allà pels temps dels Reis Catòlics. Hug Roger III, darrer comte d'un Pallars Sobirà que encara havia mantingut part dels seus privilegis dins de la Corona, va alinear-se en el bàndol de la Generalitat durant la Guerra Civil Catalana: el bàndol va ser vençut pels partidaris del rei, i el comte es va refugiar en els seus dominis en acabar el conflicte fugint de les represàlies. No se n'alliberà pas: Ferran el Catòlic va ordenar al duc de Cardona que conquerís el Pallars per acabar amb el poder comtal.

La resistència va ser dura, i justament va ser protagonitzada per l'esposa del comte, el qual anà a buscar reforços a l'altre costat del Pirineu i, pel que sembla, es va retardar una mica... Caterina Albert de Cardona, comtessa de Pallars Sobirà, va resistir durant mesos l'atac del seu oncle al castell de València d'Àneu, principal plaça forta del territori pallarès. Finalment, però, es va veure obligada a capitular: el comtat fou entregat al Duc de Cardona i degradat a la categoria de marquesat.

Les peripècies posteriors del comte Hug Roger III el lliguen, per cert, amb el País Valencià: detingut anys després a Nàpols, Ferran el Catòlic li va commutar la pena de mort per una reclusió perpètua a les masmorres del castell de Xàtiva. És, doncs, un dels presoners il·lustres que va tindre la fortalesa xativina. 

Així, de bon de matí, vaig voler pujar fins a les ruïnes del castell. Primerament em vaig equivocar de camí i vaig anar a parar gairebé fins a Esterri per un camí de bast amb vistes sobre la vall: de tant de bonic el vaig seguir fins al final malgrat ser conscient que m'havia equivocat. Desfent les meues passes, vaig arribar per fi a les ruïnes. Queda molt poc del que va ser una fortalesa que, a pesar de destruccions i mutilacions, encara s'intueix imponent. Des d'allà es controla tota la vall principal, així com els passos a la vall d'Alòs i de la Bonaigua.

Una bonica manera de començar un dia: paisatge, història i bellesa.

Sant Andreu de València d'Àneu

Paller, una construcció que es va repetint al llarg del Pallars
La capella de Sant Cosme estava situada a l'entrada de l'antiga vila
closa, als peus del castell. D'aquella primera vila queden pocs vestigis.
Arribant a Esterri pel camí de bast
El pas a la Bonaigua i la vall d'Alòs
Projectils utilitzats durant el setge de la fortalesa al s. XV. Les restes
permeten endevinar encara com era aquella estança.
València des del castell.
Tenir una casa al Pallars??? Ummm... Caldrà rumiar-hi!