Malgrat que enllestides en agost
Aprendre de memòria, memòria personal, saber-se de memorieta, memòria històrica, memòria de treball, memòria significativa, memòria familiar, memòria a llarg termini... La memòria és una paraula que apareix en molts contexts i d'entrada pareix que no estiguem parlant del mateix. Però si analitzem bé què és la memòria, veiem que en tots els contexts té unes característiques comunes: i és que la memòria, malgrat que puga parèixer el contrari, és externa a nosaltres, i es crea socialment, és a dir, a través de les interaccions amb els altres que són posseïdors d'una memòria històrica i col·lectiva que mediatitza la construcció de la pròpia memòria personal. Aquesta memòria col·lectiva inclou els conceptes i nocions amb què funcionem en el nostre dia a dia: colors, conceptes espacials, temporals, relacionals... He trobat en Bauman unes cites interessantíssimes que potser ajuden a entendre allò que pretenc expressar:
¿Dónde está el hogar de la memoria? ¿De dónde procede? ¿Es solo un proceso cognitivo y un sistema de códigos culturales que nos conecta con otros y con un pasado común? O ¿es algo más, tal vez una sensibilidad a algo que se convierte en nuestro lenguaje, nuestra existencia cotidiana, nuestra experiencia y episodios de nuestra vida que creemos haber comprendido plenamente? ¿Es posible que perdamos la memoria si estamos rodeados solo por personas como nosotros, que no somos un reto para nosotros mismos, nuestro pasado y aquello en que nos hemos convertido, todas las imágenes, los sonidos, las sensaciones y las palabras que han formado y constituyen nuestra identidad más mínima, silenciosa y no revelada?
[...]
¿Vive aquí la memoria cerca de nosotros? O ¿acaso vive en nosotros?... La memoria nos llega externamente. Surge del otro. Solo a nosotros nos parece que preservamos la memoria de cierto lugar. En realidad procede de otro sitio y nos protege. Necesitamos una sensación que cree, nos defina y comunique al mundo quiénes somos, pero en realidad son los otros quienes son testigos de nosotros ante el mundo. La memoria que nos salva de no-ser proviene de otro lugar. La memoria no vive aquí, vive en otra parte. … La memoria llega a nuestra existencia desde el exterior, pues es básicamente nuestro diálogo cognitivo y existencial con nuestro ser-en-el-mundo y con toda la comunidad de nuestra sensibilidad y sentimiento. Perecemos al olvidar.
La historia aparece como una alternativa significativa y silenciosamente moral a la brutalidad de la geopolítica y a la fuerza exhibida por los poderosos. La memoria se convierte en una herramienta de los pequeños y los débiles mientras que el olvido sirve a los intereses de los grandes y poderosos. [...] Cómo funciona la memoria en el mundo moderno: [...] su esencia como un esfuerzo consciente por continuar o prolongar la existencia de lo que merece existir. En el marco de la memoria organizada, Shakespeare, Van Dyck, Hals, Vermeer, Rembrandt, al interpretar, retratar o individualizar a sus contemporáneos, pasan a ser parte del proceso de una preservación consciente de la existencia de otro.
Caldria afegir a aquestes reflexions prèvies algunes notes interessants aportades per la professora Ángeles Cenarro, al curs sobre els usos de la memòria que fiu a principi d'estiu: allà es va fer menció a Halbwachs, que formulà la teoria que recordem allò que té sentit en la col·lectivitat en què vivim. És més, la memòria no seria només allò que recordem, sinó també allò que creiem recordar, allò que estem convençuts que recordem i allò que volem recordar, influint el discurs dels altres en la reconstrucció i reformulació dels records a partir de l'experiència. Per posar exemples que se m'acudeixen: recordem cert esdeveniment "x" de la nostra infància per com el vam viure o per la importància que li van donar aquells qui ens rodejaven i les vegades que l'han materialitzat dins d'un discurs ordenat? La proximitat i la significació per a la col·lectivitat en què vivim és el que fa més fàcil parlar i explicar els presidents i governants de l'Espanya del s. XX que no pas el llistat de reis gots, per posar un altre exemple. Ara bé, en els diferents tipus i procediments de la memòria queda enregistrat tot allò que necessitem per viure: des dels actes més rutinaris enregistrats a la memòria implícita (raspallar-se les dents, furgar-se el nas, etc), fins als significats del llenguatge (memòria explícita semàntica) i tot allò que ens permet establir un nexe entre allò que som avui i allò que vam ser a través de la memòria explícita episòdica o autobiogràfica (U. Eco), que s'enllaça al seu torn amb el discurs de la memòria social i col·lectiva. Tot això bastit amb els fonaments de conceptes incorporats a la memòria com igual, distint, paral·lel, secant, obtús, posterior, anterior, breu, durador, pràctic, inútil... i les valoracions morals conseqüents: just, injust, entranyable, desagradable, traumàtic, esfereïdor...
Com hem dit, no hem de recordar o incorporar tot a la memòria: ens convertiríem en Funes, que era capaç de recordar cada fulla d'arbre que havia vist caure, cada olor i cada soroll que havia escoltat per les nits, i això l'abocava a una paràlisi permanent. Tampoc hem de creure que recordem els fets "tal qual van esdevenir", sinó que ho fem a través d'un discurs social, que filtra, ordena i reformula: recordem allò que volem recordar i allò que ens fa falta recordar per justificar les nostres decisions morals i accions polítiques i col·lectives. Però no podem dubtar que la memòria és una funció cognitiva bàsica i imprescindible, sense la qual restem alienats del món que ens rodeja i no podem participar-hi. Sense una memòria a llarg termini ben consolidada no és possible tenir una memòria de treball útil i pràctica. Al mateix temps, aquesta darrera anirà enriquint l'altra. Hem de pensar, per últim, que no és debades que aquells éssers caracteritzat per l'absència total de memòria siguen els zombies: aquest tret només els permet de tenir un moviment destructiu cap a endavant, amb impossibilitat de plantejar-se res. Així doncs, als extrems de la memòria trobem dos éssers paralitzats: Funes i el zombie. Cap a quin ens decantem actualment a l'escola? Veiem-ho!
En el curs dels usos de la memòria que he anomenat es va posar esment en els mecanismes que, després de la caiguda del franquisme, es van posar en marxa per substituir una memòria per un altra, és a dir, el relat dels vencedors per un de nou que incorporara el testimoni dels vençuts. Substitució d'una memòria per un canvi col·lectiu: heus ací la relació evident entre memòria i col·lectivitat. El discurs franquista sobre els fets del '36-'39 no podia ser vàlid en un context regit per valors democràtics i de respecte als drets humans: calia substituir-lo. Havia estat vàlid per justificar unes determinades accions polítiques i decisions morals preses pels capitosts del règim, però aquestes ja no podien quedar justificades de cap manera (d'aquí la lluita de memòries: ningú vol quedar al descobert i vist com un assassí).
D'ací em va venir al cap: i quin és la memòria que transmetem ara a l'escola? Llavors me n'adoní que vist el desprestigi que la memòria té a l'escola, on ha perdut la batalla davant la "creativitat", ben mirat més que transmetre una determinada memòria o participar d'un determinat relat, el que es fa actualment des d'alguns sectors pedagògics a l'escola és destruir sistemàticament la memòria col·lectiva per una suposada "manca de sentit" per a l'alumnat i per al món actual. Es parteix de la base que memòria i creativitat són antagòniques, quan veritablement són complementàries: l'una no es dóna mai sense l'altra. Però anem a pams.
El discurs pedagògic ens diu que hem de preparar l'alumnat per al món que els ha tocat viure: "hem de preparar per a la vida" és un mantra que es repeteix una i altra vegada. Es dóna per descomptat que el sistema i el món que ens ha tocat viure és indefugible, que no se'n pot plantejar un altre. Només ens queda rendir-nos als seus postulats i alimentar els seus engranatges. Així, hem de preparar els jóvens per a la vida en un món que la pròpia idea "estar preparat" és quelcom buit i desprovist de sentit (Bauman). El mercat ens exigeix un canvi constant, una actualització constant sense el qual no és possible el benefici: vivim en una "cultura de l'ara", en una "cultura ràpida" en què un producte -tot és actualment un producte, fins i tot les idees i les persones- és substituït ràpidament per un altre. El propi temps ja no és comprés com quelcom lineal o cíclic, sinó més aviat puntillista: vivim "moments" que han de ser sempre "intensos", cosa que s'aconsegueix únicament amb el consum de l'última moda, l'últim producte, l'última tendència.
Aquest és el discurs que hi ha a sota d'aquest "preparar per a la vida" que denigra la memòria, doncs és quelcom que no serveix, més aviat entorpeix, a aquest propòsit del mercat. Al contrari, hem de ser creatius per estar sempre creant quelcom nou que, acte seguit, quedarà desfasat i enterrat per una nova cosa. Això té conseqüències ben nefastes per a l'infant: privat de tot discurs de memòria, privat de les eines bàsiques que li caldria incorporar a la seua memòria a llarg termini -que s'aboquen a la "Xarxa", on aquestes eines es mesclen i es confonen amb un munt d'escombraries milions de vegades més gran-, només li queda seguir aquesta lògica de mercat, de viure l'ara intensament i de canvi ràpid i constant. La mateixa escola tendeix a convertir-se en una institució que ofereix un cúmul d'experiències apressades que ens obliga o anima a oblidar el que hem après o podríem aprendre i que ens ofereix poques possibilitats d'incorporar-ho a la memòria i de conservar-ho en el record. Sense adonar-nos, ens sumem a la cultura del canvi constant, del fer constantment, descartant la pausa, la reflexió i la memorització.
Així, l'individu queda reduït als seus impulsos, i és la pròpia lògica del mercat la que s'encarrega de construir aquests impulsos i necessitats de consum constant. Vivir en un mundo tejido solo a partir de los propios deseos; de tus deseos y mis deseos, de nuestros deseos (nosotros: compradores, consumidores, usuarios y beneficiarios de la tecnología). Res més enllà: el discurs imperant ho prepara tot per a la castració mental dels futurs ciutadans, els quals es converteixen en autèntics zombies sense memòria. Al perdre la seua memòria, la gent és incapaç de plantejar qualsevol qüestionament crític de sí mateixos i del món circumdant. Perden la sensibilitat moral i política bàsica i queden desproveïts de la sensació de lloc, llar, memòria i pertinença. (La cita i el plantejament els prenc de Bauman).
A més a més, com he assenyalat en altres reflexions de juliol, s'afegeix la cultura "emprenedora", en què és l'individu el propi responsable del seu èxit o fracàs al marge del sistema, que queda exempt de qualsevol responsabilitat: és significatiu que la depressió siga la lacra de la nostra societat.
I a qui interessa això? No fa falta dir-ho, ha quedat ben patent. Ara bé, només he pretès que cal sempre mirar entre bambolines els postulats ideològics que s'amaguen darrere de les afirmacions grandiloqüents i els grans discursos pedagògics. Cal saber qui els fomenta i què se'n deriva com a conseqüència.
No es pot deixar de banda la memòria. I no estic parlant d'incorporar allò que no és significatiu a la memòria, ans del contrari: d'incorporar a la memòria allò que és significatiu, però abans ens queda la tasca de tornar a donar-li significat. I això és el més difícil, perquè hui en dia tot allò que no és "pràctic", que no participa d'aquesta espiral del mercat, ha perdut valor i queda denigrat. Però no per això ens deixa de ser necessari, i ara més que mai: perquè és l'única eina que tenim per qüestionar el món que ens en volta -i a nosaltres mateixos-, i tornar a actuar de políticament i moral de forma justificada amb uns principis compartits per tots.
No ens toca preparar l'alumnat per a la vida. El món que ens ha tocat viure ens vol convertits en zombies i presoners de la seua pròpia lògica funesta. Ens pertoca, més aviat, la tasca feixuga de preparar als alumnes per poder canviar la vida a la que la globalització els aboca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada