Tornem a Àreu: just a la façana de l'església. Allà hi ha l'escultura de ferro forjat -de les tantes que hi ha repartides per la Vall Ferrera- que més m'agradà. El seu títol: Forjant el temps. Unes mans treballen al damunt d'una enclusa, d'on va eixint una línia del temps que, enrotllant-se en espiral, forma l'esfera de diferents rellotges superposats. L'escultor recull ací la concepció cíclica del temps pròpia del paganisme i que podem observar a la natura al llarg d'un any.
Contemplant l'escultura vaig caure en una cosa: mentre anava d'un lloc a un altre dels Pallars, en moltes ocasions havia vist paratges ancorats en el passat, on gairebé res no havia canviat en gairebé mil anys. Un dels moments en què tinguí aquesta sensació va ser a Escalarre, on vaig seguir un camí de ferradura que acabava justment al pont romànic de Borito: el camí i el pont havien romàs igual durant un mil·lenni i jo havia trepitjat el camí que havien fet milers de persones i bèsties de càrrega durant tot aquell temps!
Però hi ha alguns altres paratges que et permeten saltar d'un nivell de l'espiral del temps a l'altre tot recorrent pocs quilòmetres. Dues valls: la vall de Tor i la Coma del Burg. La vall secundària de Baiasca. I un perell d'indrets: l'ermita de la Mare de Déu de la Roca d'Escart i la de la Mare de Déu d'Arboló, a Gerri.
COMA DEL BURG
Quan n'he parlat als companys del CEC durant l'ascensió a Amitges, ningú no en sabia res d'aquest lloc. És una vall desconeguda ancorada encara en l'Edat Mitjana: si no fóra per la pista asfaltada que duu fins a Farrera, podríem creure que hem viatjat en el temps.
 |
| A Tírvia es conserven unes interessants esteles funeràries al seu cementeri |
 |
| Burg |
 |
| Alguns raconets de Burg |
 |
| L'arc obert baix del campanar dóna accès al nucli de Farrera |
La Coma del Burg s'obre al sud de la Vall Ferrera i de la Vall de Tor, i s'hi accedeix per una pista forestal des de Tírvia. Són tres els pobles que ens hi trobem: Burg, Farrera i les Bordes de Burg, situades ja al capdamunt de la vall, totalment solitàries. Un altre caminal ens pot dur als llocs de Montescaldo, Gloreita, Mallolís i Alendo, situats al vessant sud de la vall.
Arribí a les Bordes de Burg justament quan començava el capvespre. Cal dir que hi pugí caminant: la pista era realment intransitable amb un turisme. Una esplèndida posta de sol en un paratge totalment solitari, on aprofití per sopar observat per tres vaques tafaneres que hi havia a l'altre costat d'una tanca.
 |
| Bordes de Burg |
LA VALL DE TOR
A la vall de Tor d'accedeix des d'Alins. La pista forestal remunta el curs de la Noguera de Tor, que en molts indrets passa gairebé encaixonat entre les parets de roca de la muntanya. He de dir que vaig remuntar la vall dues vegades, perquè la primera d'elles no trobí el poble de Tor: en realitat, vaig començar a caminar pel bosc fins a la coma de la Mà Morta. El paisatge era tan bonic que ja m'hi estava bé. El dia següent, això sí, vaig tornar per veure el poble. Aprofití per dinar a la vora de la Noguera després de prendre un bany fugaç: tal era la gelor de l'aigua!
El primer poble que trobem a la vall és Norís. Nom que deriva de la mateixa arrel ibero-basca de Núria i Andorra. Dos veïns -hauria de dir els dos veïns?- enraonaven a un dels carrerons: si no fóra per ells, Noris m'haguera paregut un poble fantasma, tal és el seu estat d'abandó i decadència. Moltes de les seues cases ja són enrunades. Ara, l'absis de l'església de Sant Serni és un dels millor conservats de les valls pallareses, decorat amb arcuacions llombardes.
 |
| Sant Serni de Norís |
 |
| Al Pic del Port Negre s'apreciava el telefèric que hi puja des d'Andorra |
A Tor s'accedeix per una pista privada, en bastant mal estat: millor fer-la a peu. No és cap handicap: el paratge és preciós. Arribats al poble, sorprèn de trobar-se un bar amb una ombrel·la de Coca-cola quan s'ha tingut la sensació de tornar a l'Alta Edat Mitjana...
El bosc de Tor és un indret un tant inquietant, per les històries fosques que hi té al darrere. La muntanya fou comprada per les famílies que habitaven el llogaret. En arribar la moda del turisme d'esquí, algunes d'elles volgueren treure profit de la ubicació del llogaret, mentre que d'altres eren partidàries de mantenir l'indret com estava i continuar dedicant-se a les activitats tradicionals: la ramaderia i l'explotació del bosc. La sang va arribar al riu: anys de litigis amb tres assassinats pel mig, segons explica la guia de viatges! Però siga com siga, la màgia de la muntanya de Tor es manté intacta, coronada amb l'ombrel·la de Coca-cola.
 |
| Noguera de Tor: privilegi del caminant! |
 |
| Sant Pere de Tor cau a trossos. |
 |
| Castell de Tor (restes) |
VALL DE BAIASCA
La vall de Baiasca se situa al marge dret de la Noguera Pallaresa, en el tram que transcorre entre Escaló i Llavorsí. L'encant d'aquesta vall rau en el fet que, a l'església de Baiasca, situada a dalt d'un cingle de la capçalera de la vall, s'hi conserven les úniques pintures romàniques que encara estan al seu lloc original de tot el Pirineu català (exceptuant les de Sant Martí de Fenollar, al Rosselló). No vaig poder visitar-les, però: l'església està en obres fins a finals de mes (previsió...). No obstant això, crec que fer un ull a aquesta vall secundària paga molt la pena. Hi ha un munt de rutes que s'hi poden fer pel bosc de Baiasca.
Hi tornaré. Tinc ganes de veure aquesta relíquia romànica!
 |
| Vista des de l'habitació de l'hotel: Llavorsí. Baiasca pertany a aquest municipi actualment. |
 |
| Carreró de Llavorsí |
 |
| Arestui, de camí a Baiasca. |
 |
| Baiasca, presidida per l'església de Sant Serni |
 |
| No sé si passaria la ITV encara... La derra vegada que ho feu, l'any 1992. |
LA MARE DE DÉU DE LA ROCA, A ESCART
Un dels llocs més solitaris i bonics dels que he visitat. Des de l'ermita només s'escolten els sorolls de la natura, trencats per algun cotxe que passa per la carretera -quina carretera!-que recorre la part baixa de la vall fins al poblet d'Escart. Molt recomanable.
 |
| Baiasca des del pont romànic |
 |
| L'ermita penja literalment de la roca. |
 |
| Escart al vespre. S'hi aprecia la carretera i el camí que puja a l'ermita. |
LA MARE DE DÉU D'ARBOLÓ
A aquesta ermita s'accedeix creuant un pont penjant sobre la Noguera Pallaresa, situat a l'altura del túnel d'Arboló. Al costat mateix de la capella, hi ha una soca buida: diuen que si hi poses bé el peu, a l'any ja estàs feliçment casat/da. És un favor que la Mare de Déu et concedeix per visitar-la. Qui sap. El posí per si de cas!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada