aNDRòMiNa: Concerts I i II. Rumb a Jóncols, mogut per Josep Pla.

Davant la Tomaskirche de Leipzig

Si fa uns anys vaig recórrer alguns llocs on havia treballat o visitat J.S. Bach (el qual és, si no se n'havíeu adonat, el meu compositor predilecte), enguany ho estic fent a través de la magnífica biografia que John Eliot Gardiner ha publicat del mestre. Interessantíssima: si de la vida de Bach només tenim notícies professionals, a través de les seues obres i el context en què foren composades Gardiner es capaç de deduir els motius, la concepció de la música, les creences, els maldecaps i la manera de treballar del compositor alemany. A més a més, estic descobrint algunes obres que fins ara m'havien resultat indiferents entre la seua vastíssima obra!

Enguany ha estat Bach també el motiu que m'ha dut de nou al Festival Pau Casals de Prada de Conflent, que celebra el seu 65è aniversari. I ho ha fet obrint la programació amb un concert a Sant Pere de Prada amb el mateix programa que Pau Casals va preparar el 1950 i amb què va trencar el seu silenci als escenaris. Qui podria perdre's aqueixa cita?

Però el meu periple musical d'estiu no ha començat a Prada. Barcelona ha estat escenari durant aquesta darrera quinzena de juliol del Festival BACHcelona. El Palau de la Música ha dut un dels millors directors i intèrprets de la música de Bach: Ton Koopman, dirigint l'Amsterdam Baroque Orchestra. Dels dos concerts, poguí assistir al del divendres passat, en què s'interpretà l'Ofrena Musical. Difícil de descriure'n les sensacions... Admiració i, al moviment final del Concert per a dos clavicèmbals en do menor (BWV 1062), també emoció...

Koopman. Font: web del Palau de la Música

RUMB AL CAP DE CREUS

Aprofitant, doncs, que pujava cap a la Catalunya Nord i, assabentat de casualitat que per aquestes mateixes dates s'està celebrant el Festival de Música de Sant Pere de Rodes, vaig fer parada al Cap de Creus. Tenia moltes ganes de recórrer alguns dels seus racons... Especialment, la badia de Jóncols, tan deliciosament descrita per Josep Pla. Així doncs, dissabte passat, després de veure l'eixida de sol des la platja del Bogatell (casualitats!), aní rumb a Roses, on ja hi era pocs minuts després de les huit del matí amb la intenció de seguir el camí de ronda fins al cap de Norfeu i la badia de Jóncols. El dia no era gaire clar: humitat, xafogor, grisos al cel que no aconseguien, però, matar els colors vius del Mediterrani en aquests indrets magnífics.

Una eixida de sol ataronjada i nuvolada: mal temps!

El Montgrí des de la platja de Roses

Alguna cosa ha quedat de l'antic Roses després del boom turístic.

Casa Mallol, una de les poques construccions de Roses que paga la pena
parar-se a contemplar.

Empuriabrava des del port

Cúpula de l'església de Santa Maria

Anant cap a Canyelles Petites

Far de Roses

Corbs de mar (cormorán)

Castell de la Trinitat, rodejat d'edificacions horroroses!

Arribant a la Punta Falconera... Quins blaus!

I quins verds!

Primera perspectiva del cap de Norfeu des de la Punta Falconera

Cala del Lledó

Cala de la Murtra

Cala Rostella, sens dubte, la millor d'aquesta zona. Fons marí espectacular.

Cala Montjoi, on és el famós restaurant del Bulli.

No es rendeix contra la tramuntana!

Racons de la badia de Montjoi

Badia de Montjoi des de la torre del cap de Norfeu

Torre de Norfeu

Montgrí des del cap Norfeu

Arribant a l'extrem del cap Norfeu

Extrem oriental del cap

Cap de Begur i les illes Medes

El viatge de Cadaqués a Roses potser no és tan pesat com el de sentit invers. (...) Ara, el viatge, si es fa per gust, és magnífic. La Cruïlla s'ha de conèixer si es vol tenir una lleugera idea d'aquest país. El camí ofereix visions panoràmiques esplèndides. El dia que es faci la carretera Roses-Cadaqués pel litoral -cosa que probablement no veurem- la gent hi sentirà la fascinació per la bellesa.

Aparegué llavors, a migdia, un enorme panorama dins del qual es veien, tocades per a boira, a l'horitzó, les muntanyes de Begur i la Gavarra, de color d'ala de mosca; més ençà, les Medes, les muntanyes de Santa Caterina de Torroella i l'ample rodal, meravellós de l'Empordà, amb les cintes platejades dels rius (el Fluvià i la Muga) i els estanys de Castelló, d'una blancor lívida; davant de la plana, tancada a ponent, per les convulsions de les Garrotxes, s'obria el golf de Roses, immens, d'una prodigiosa curvatura, com un llac adormit; a primer terme, el vessant queia ràpid i brusc sobre el mar i moria en granits rosats i grisos del Norfeu, en la incurvació de Jóncols, en els pins de la Falconera. El panorama era fascinador, però produïa, com totes les coes vagues, una certa malenconia.

En efecte, des de la Cruïlla vora la qual s'alça la torre Norfeu, es contempla un magnífic panorama: qui el pot descriure millor que Josep Pla? En algun altre passatge de les seues Altres històries de mar, parla de la badia de Jóncols com un lloc ideal per viure: llàstima que dels olivars que anomena queden només alguns bancals arruïnats i quatre oliveres deixades de la mà de Déu... Només queda alguna vinya i algun camp d'oliveres d'algú que s'entossudeix a lluitar contra la barbaritat del model basat en el turisme.

La incurvació de Jóncols que anomena Josep Pla. Paradís.

Alzina solitària entre bancals abandonats

Cala Jóncols

Una vinya i un camp d'oliveres, restes d'un paisatge desaparegut

Jóncols

Carretera de Roses a Cadaqués: interior de la zona de la Punta Falconera

Com que la carretera -més aviat pista forestal- que uneix Roses i Cadaqués, contra el pronòstic de Pla, sí que l'hem arribat a veure, faig la tornada deixant el camí de ronda i prenent aquest altre camí. Com que va més amunt, les panoràmiques que ofereix són espectaculars. Arribe a Roses i encara tinc temps de fer un volt per la Ciutadella, indret on va estar la ciutat des de la seua fundació pels grecs fins l'Edat Moderna.

Entrada de Mar, renaixentista

Detall arquitectònic d'una casa romana

Mercuri, s. II d.C.

Vista de l'antiga vila medieval de Roses

Absis de l'antiga església de Santa Maria

EL CONCERT

Pocs llocs de la nostra geografia tenen una màgia com la que té l'indret on s'alça el monestir de Sant Pere de Rodes. Un goig estar-hi novament. I poques esglésies romàniques trobarem tan belles al país! Un escenari únic i al mateix temps curiós de veure'l combinar amb músiques de tots els temps: des de Bach, Mozart i romàntics com Brahms o Liszt, fins a els compositors del segle XX i XXI com Sarasate i el japonés Akira Ifukube.

Compartisc el que Diego Ramon ens va dir una vegada en un assaig del Cor Cabanilles: que el millor moment d'una audició musical en directe és la reverberació que deixa l'última nota en el recinte on s'ha escoltat. Són els segons en què el cervell avalua les impressions, emocions, sensacions i sentiments que li ha despertat allò que ha escoltat i vivenciat. Llàstima que moltes vegades el públic, amb els seus aplaudiments precipitats, el trenque: tinguí sort que a Sant Pere no fos així. Fou a la segona obra, Les Jeux d'Eaux à la Villa d'Este, que me n'adoní que Liszt deixava una impressió força diferent a la que havia deixat Mozart en aquest marc tan especial en què s'interpretaven. Com si les pedres vibraren també amb les ones que les travessaven! I haig de dir que fou justament aquesta obra del compositor romàntic la que possiblement deixà una impressió o una marca més profunda en elles... i el ratpenat que ens acompanyava volant per la nau del temple. Què devia estar sentint?

Per cert, les intèrprets, la pianista Atsuko Kawakami i la violinista Sumiko Tajihi, sublims. Vaig gaudir moltíssim de la seua interpretació!

OPTANT PEL SILENCI

Tornant a l'hostal vaig apagar l'aparell de música del cotxe. Vaig decidir que l'únic moment del dia que escoltaria música seria durant els concerts als quals tenia previst assistir. Corria el risc, en cas contrari, de quedar embafat. Així doncs, el rum-rum del motor m'acompanyaria ací i allà per les valls pirinenques.