Concert IV. Canigó.

Durant el sopar del dia anterior, a Prada, dubtava que fer durant el dilluns... Tenia previst de pujar al Canigó per les xemeneies, però després de les caminades de més de deu hores que m'havia fotut pel cap de Creus... Com faig darrerament, vaig deixar la decisió en l'aire fins veure quines sensacions tindria en alçar-me al sendemà: no es veuen les coses igual a la vesprada -cansat- que al dematí -fresc com una cosa-. Ja ho endevineu, supose. A les vuit del matí ja estava al refugi de Marialles, situat en un indret especialment bonic, a la part alta de la vall tancada que forma el riu Cadí de camí a la Tet.

L'ascensió al Canigó per les xemeneies, seguint el GR-83 fins al mateix cim, és magnífica. I ho és pel fet que el recorregut passa pels plans del Cadí, al cor mateix del massís. Des d'allà totes les muntanyes de la serralada vigilen a qui camina pels prats i les comes del paratge. El Canigó resta amagat per la mola dels Gasamir fins pràcticament la darrera pujada: quan el camí gira cap al nord apareix com una paret de pedra imponent i d'aspecte inaccessible. És un moment de desànim, perquè l'ascensió sembla costosa i dificultosa... Però quan comences a remuntar el camí, que va fent ziga-zaga fins pràcticament la carena del Puig Sec, i veus la gent que puja i abaixa per la xemeneia, el desànim es converteix de sobte en alegria. Alegria per haver assolit la meta i haver arribat, sencer, a un lloc tan màgic i tan bonic.

Perquè el pas per les xemeneies és realment commovedor. Sembla que s'estiga entrant al mateix infern, quan justament és un pas al paradís! La roca ha anat cedint a les inclemències de l'oratge i s'ha clavillat tot formant bretxes, columnes de pedra i altres formes capricioses. Durant la grimpada, la visió del a creu del Canigó sorprèn de sobte: final del camí.

Tota la Catalunya Nord a la vista. Malauradament, la plana del Rosselló restava amagada per una capa de núvols que accentuava la sensació d'estar a un paradís lluny de la terra. Vent glaçat de gregal. Durant el temps que vaig romandre allà al cim, arrecerat a una roca mirant cap al Puigmal, vaig sentir-me el que se'n diu feliç.

A Marialles

Avetosa del coll Verd

Vistes al Conflent des del Coll Verd.

Pic de la Solana de l'Ós

Entrada als Plans del Cadí. al fons, el pic del Roc Negre

Refugi lliure d'Aragó. Al fons, el Puigmal ennuvolat

Set Hòmens, Puig Rojà, Roc Negre, Tretzevents: carena sud del massís.

El Canigó fa aparició...

Plans del Cadí des de la pujada fins al cim

Arribant a la Xemeneia

Al cim: el Conflent

Prada

Vistes al Rosselló: núvols

De Bastiments a Puigmal

Vilafranca de Conflent, un vaixell enmig de la vall.

Plans del Cadí des del cim. Al fons, des del Roc Negre fins a Set Hòmens

Vistes cap al Carlit. L'Alt Conflent i pas a la Cerdanya

CAP AL CONCERT

El moment estel·lar del dia: la sesta de dues hores al llit còmode de l'hotel, guaitant el cel ple de borreguets per la finestra mentre la son m'envaïa... Després del parèntesi merescut, peguí una volta per Vernet abans d'anar cap al monestir de Sant Miquel de Cuixà.

Església de Sant Sadurní i el castell de Vernet, presidint el poble

Ferratges de la porta de l'església

I de nou, un marc com pocs altres per a un concert. Rachmaninov, del Tredici, Schumann. Obres per a quartet de cordes interpretades pel Fine Arts Quartet. Per a la interpretació del Magyar Madness de David del Tredici, compositor americà actual, foren acompanyats per Michel Lethiec, clarinetista i actual director artístic del festival. Una música amb moments molt brillants, i més amb la magnífica interpretació de Lethiec al clarinet, realment admirable. El veuria també el sendemà a Perpinyà interpretant Gershwin.

Sopar fent pícnic a un camp amb aquesta vista...

Poema de Josep Sebastià Pons a la porta del monestir. Justament
en duia una antologia a la bossa de mà!

No em cansaré mai de passejar per aquest claustre.

Ambient durant la pausa. Compositor romàntics i contemporanis
a un recinte preromànic!