aNDRòMiNa: Els Pallars (13): Pontífexs

El títol de Pontífex Maximus és un dels que, encara hui, té el màxim cap de la religió catòlica. Pontífex és una paraula llatina que ve de la unió de pons i facere: el constructor de ponts. Maximus: el més gran constructor de ponts. Evidentment, en un sentit religiós es fa referència als ponts que uneixen el creient amb la divinitat. Molt discutible si fins ara els qui s'atorgaven aquest títol s'han encarregat d'això mateix o més aviat de dinamitar els ponts entre els mortals. Fem una ullada, si més no, als darrers segles...

Perquè els ponts són, justament, en qualsevol conflicte bèl·lic, allò que primer es dinamita. Recordem, si no, el famós pont medieval de Móstar, a Bòsnia. Però són molts els ponts que van ensorrar-se, per exemple, en la darrera Guerra Civil. Ara bé, no solament són els ponts de pedra els que s'ensorren en un conflicte. També aquells que ens permeten unir dos punts de vista, transitar entre dues postures que no sempre són, en realitat, irreconciliables.

Crec que hui vivim uns temps dominats pels flamines. Cadascú lloa el seu déu particular, i no s'escolta la resta. La innovació trenca amb la tradició: pont ensorrat. Si ets d'una determinada ideologia, resulta aberrant que compartisques un argument del contrari: pont dinamitat. La ciència és per a molts una veritat absoluta que nega les altres: ponts inexistents.

Crec que no ens cal un Pontífex Maximus. Crec que allò important és que vagen apareixent pontifices minori, persones sense protagonisme, que vagen cosint i establint ponts entre les diferents veritats del nostre temps. Potser que siga faena nostra?

Per què parle de ponts? Justament a propòsit de la Vall de Cardós. A banda de la bellesa dels seus paisatges, la vall destaca pels seus ponts romànics, perfectament conservats, i algunes de les seues esglésies romàniques.

RECORREGUT PER LA VALL

En entrant a la vall, hom es torba amb Ribera de Cardós. Des del poble es veu penjat un dels llogarets que hi ha muntanya amunt fins a Estaon: Surri, amb la seua església dedicada a Santa Coloma. A Ribera, però, cal visitar l'església de Santa Maria. De l'època romànica conserva un magnífic campanar, un xicotet absis lateral i elements de la façana. L'església fou remodelada en l'època barroca. Malauradament, durant la Guerra Civil es va perdre tota la decoració interior. Només queden algunes talles originals, de gran qualitat.

Surri, des de Ribera de Cardós

Santa Maria de Ribera de Cardós, al matí

Reproducció d'una creu de terme,
segurament destruïda durant la Guerra Civil.

Des del búnquer

Absis conservat

Capitell del campanar

Sant Pau

Façana per la vesprada

Seguint vall amunt, trobem el pont de Cassibrós. És el més gran dels conservats a la vall: per ell pot passar un turisme. La llàstima és que a prop passe la carretera, perquè el paratge on s'hi troba és molt bonic.

Tot seguit, topem amb el poblet d'Ainet de Cardós. Des d'allà es pot fer una excursió cap a Pui de Sant Martí, un poblat fortificat abandonat que hi ha a dalt d'un turó, al sud del poble. Les ruïnes són més aviat escasses: es reduïxen a quatre parets escampades pel cim del turó, i les restes de l'església de Sant Martí. Ara bé, la perspectiva que es té de la vall des d'aqueix indret és preciosa.

Ainet de Cardós, des de Pui de Sant Martí

Entrada de la vall des de Pui

Convé desviar-se de la vall principal, cap a la dreta, rumb a Esterri de Cardós. Les milanta trucades que fiu preguntant per la clau de l'església, tant d'Esterri com de Ginestarre, pagaren la pena: són dos temples únics, oblidats, però ben restaurats i amb elements interessantíssims. Les pintures murals es guarden al MNAC, però gràcies a un pla de dinamització turística, tant Sant Pere i Sant Pau d'Esterri com Santa Maria de Ginestarre lluen hui una reproducció fidel d'aquestes.

Arròs de Cardós, amb el campanar de Sant Julià, de camí a Esterri

Campanar de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós,
des d'un carrer alt del poble. L'església queda just al seu límit,
a l'eixida del camí cap a Ginestarre

Detall del frontal d'altar (reproducció)

Pantocràtor rodejat pel Teotocos, i àngels serafins i arcàngels.

Sanefa

La nau del temple des del cor

Part del paviment és original de l'època romànica

Presbiteri

A Ginestarre vaig arribar deu anys tard... En efecte, hui hi mena un camí asfaltat. Però aquest té només un grapat d'anys. L'antic camí es va asfaltar pels efectes que tingué la pavimentació del carrer major del poble: en asfaltar-lo, l'aigua de pluja queia vessant de la muntanya avall i feia malbé el camí de terra. Finalment també el van asfaltar. Si no fóra per aquest detall, es tindria la sensació d'haver retrocedit mil anys en el temps: estic segur que Ginestarre ha canviat poquíssim durant aquest temps!

L'església és magnífica. A banda dels seus elements romànics (tres piques, la beneitera, la dels olis i la baptismal, el paviment i la reproducció de les pintures murals), Santa Maria guarda també dos dels retaules barrocs dels tres que hi arribaren a haver, així com una talla d'un Crist del s. XVI, que durant la Guerra Civil fou amagat darrere una pedra de la taula d'altar.

Santa Maria des del nord

Talla de Crist crucificat, segle XVI

Retaule barroc, a una capella lateral

Antic retaule major, amb la reproducció de la Mare de Déu de Ginestarre,
avui al Museu Diocesà d'Urgell

Mil anys han aconseguit desgastar els relleus de la pica beneitera.

Apostolat i taula d'altar

Façana meridional de l'església, amb el porxo afegit

Continuant cap a Tavascan, trobem el poble de Lladrós. Allà, davant d'una ermita dedicada a la Mare de Déu, es conserva un altre pont romànic. És un bon lloc per parar a prendre el bany i a dinar... Sobretot si el sol cau a plom!

Raconet de Lladrós

Pont i ermita de la Mare de Déu del Pont

A Lladorre, a banda del castell que ja he anomenat en altre post, ens espera el pont romànic millor conservat de la vall: el pont de Borito. S'hi arriba per un camí de ferradura que comença als afores del poble. Abans d'anar-hi, però, passegeu-hi pels seus carrerons. Són preciosos!

Lladorre des del castell. Al sud del poble, l'església de Sant Martí

Pont de Lladorre, dit també de Borito

Ja només ens queda fer un volt pels pobles d'Aineto i de Tavascan. En aquest últim, el darrer dels ponts romànics de la vall. Tavascan té un carrer ple de bars i terrassetes: és un bon lloc per fer un descans.