Els Pallars (3): guerres

Si hi ha una petjada visible a les valls pallareses, aquesta és la de les guerres. Si bé hi ha elements del paisatge que ens parlen de moltes guerres passades, jo n'assenyalaria quatre.

Castell i col·legiata de Mur

Castell d'Orcau

Primerament, els castells: el Pallars va ser, durant un bon grapat d'anys, una terra de frontera entre Al-Àndalus i els comptats catalans. Els cristians del nord muntanyós i pobre, cobejant els territoris fèrtils del sud, que eren un autèntic rebost, encetaren una guerra per aconseguir-les. La religió era el pretext oficial que amagava l'afany de riquesa i d'alliberar-se de la fam i la misèria.

Caín assassinant Abel, a la reproducció de les pintures
de Santa Maria de Mur

Als Pallars, però, la guerra contra el sarraí va esdevenir una guerra civil entre germans. En efecte, Sunyer I de Pallars va repartir el seu territori entre els seus dos fills a la seua mort (1.011): Guillem II es quedaria el Pallars Sobirà, mentre que el seu germà gran, Ramon III, es quedaria el Pallars Jussà, més fèrtil i amb majors possibilitats d'expansió cap al sud. De seguida van començar els litigis pels desacords amb aquesta divisió. Esclatà una guerra entre les dues branques familiars de la qual va quedar una petjada: a les pintures murals de Santa Maria de Mur, seu dels comtes del Pallars Jussà, apareix la imatge de Caín i Abel. La pintura fa referència a aquest conflicte caïnita entre els dos Pallars, que va ser l'origen del seu declivi en favor del veí comtat d'Urgell, que va aprofitar la feblesa del casal pallarès per expandir-se cap a les terres del sud.

Ajuntament de Tírvia

Imitació: l'església original es va ensorrar als anys quaranta, mentre
els paletes alçaven la nova Tírvia. Els va eixir, doncs, més faena!

I com no, la Guerra Civil. Potser la petjada més visible és la vila medieval de Tírvia, que fou pràcticament destruïda pels bombardeigs feixistes. El motiu era la seua posició estratègica, ja que des del seu emplaçament, es controla l'entrada a la Vall de Cardós i la Vall Ferrera des de la Noguera Pallaresa. Tírvia fou, junt amb Isona, una de les úniques viles del Pirineu que entraren dins del pla de reconstrucció de "regions devastades". Els racons de la Tírvia actual en donen testimoni: tot és nou, no queda res del seu llegat medieval. A més a més, la reconstrucció no va tenir en compte l'arquitectura tradicional de la zona, i recorda altres indrets peninsulars amb cases blanques i sinuosos sostres de pissarra.  

També les valls pallareses ofereixen la la lectura sobre un episodi més recent i esperpèntic, del qual fins ara no tenia notícia: el pla del General Franco, una vegada guanyada la Guerra Civil, de fortificar el Pirineu des del País Basc al Cap de Creus per si de cas els Aliats decidien envair Espanya per la frontera pirinenca. Ara bé, dels innumerables búnquers, refugis, observatoris i casernes que va voler construir, només se'n dugueren a terme una part molt xicoteta. Potser Franco pensava llavors que Espanya era alguna cosa ben cobejada pels Aliats. En comprovar que passàvem a ser un país oblidat i abandonat a la seua sort, va parar aquest pla absurd. A Ribera de Cardós, però, es pot fer una ruta molt interessant, d'una hora i mitja a peu aproximadament, que passa per les restes d'aquestes fortificacions de la Vall de Cardós. 

RUTA PELS VESTIGIS DE LA LÍNIA DE DEFENSA DEL PIRINEU,
A RIBERA DE CARDÓS

Entrada al búnquer per a la bateria

Interior

Ribera de Cardós i l'entrada de la vall, des del turó on és l'observatori

Entrada a l'observatori o punt de guàrdia 

Vistes cap a la capçalera de la vall des de l'interior del punt de guaita

Barracó per als soldats

Entrada a un refugi inacabat