En arribar d'Amitges, el cos em demanava menjar de calent després de més de deu hores d'esforç físic: aní, doncs, cap al restaurant de Llavorsí que quedava a l'altra banda del riu. Mentre esperava el sopar, em fixí amb els companys de terrassa. La majoria parlava a crits, com és costum en aquest país. D'una banda, uns valencians: Pinedo amunt, Riba-roja avall, els proveïdors, el Saler, bla bla bla. Molt a prop, uns barcelonins de l'extraradi: pues si vas a la Maquinista, bla bla bla, porque eso en Heron-City... Un matrimoni que pareixia de la zona sopava tranquil·lament. No se'ls escoltava parlar: quin goig!
Ja acabant el primer plat van fer aparició tres joves que portaven samarretes escrites en hebreu. Crec que aparegueren per acabar de completar la mescla de gents perfecta. En un primer moment, creguí curiós que aquests tres jóvens, que tindrien vint-i-pocs, estigueren fent turisme pel Pallars Sobirà. Però tot fent la passejada de després de sopar, vaig veure un dels senyals que el Museu-Camí de la Llibertat de Sort ha col·locat arreu de la vall per fer memòria d'un dels grups d'exiliats que, durant les guerres del segle XX, van passar pel Pallars: el dels jueus que fugien de l'extermini nazi.
Llavors vaig pensar que potser ells eren descendents d'un d'aquells jueus que havien aconseguit salvar la vida creuant la frontera per la Vall de Cardós, i que havien vingut a conèixer l'indret per on havia passat l'avi o l'àvia abans d'embarcar rumb a algun país on la seua vida no estigués amenaçada...
Si això és així, la memòria i la història serveixen, també, per unir-nos i buscar punts en comú entre tots nosaltres. I també es comprova que salvar una vida implica possibilitar-ne moltes d'altres. Si aquells jóvens eren allà era gràcies a moltes casualitats, un immens afany de sobreviure i l'ajuda de molta gent.
D'altra banda... Per què hi ha valencians a tot arreu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada