Els Pallars (5): bàndols

Parlant de mescles de gent rocambolesques, això va i eren uns francesos, uns escocesos, uns catalans i un valencià que anaven a visitar el monestir de Santa Maria de Gerri, i va i els catalans marxaren perquè no volien pagar l'entrada a la guia. Deixant la broma a banda, la visita fou una mica dificultosa per a la xica que explicava l'edifici, perquè es va fer mesclant quatre llengües diferents: català, castellà, francès i anglès. La paraula que no sabia un, la sabia un altre i entre tots ens en vam eixir amb èxit. Per a què després diguen que vivim en l'aldea -Carolina Punset, la gran diputada que va anar a la sessió de Corts al Palau de la Generalitat, dixit-.

De Santa Maria de Gerri, el que fou el monestir més important del Pallars, només queda en peus l'església i quatre pedres d'algunes estances al voltant del claustre. No obstant, és interessantíssim: l'atri i l'església paguen la visita amb escreix. Durant aquesta, la guia va mostrar dues fotos datades abans de 1936. L'una, amb el retaule major, barroc, cremat pels anarquistes de la FAI en esclatar el conflicte. L'altra, del cadiratge de cor, les restes del qual vèiem al nostre voltant. El cadiratge, però, no se l'havien carregat els anarquistes ni els comunistes, sinó el soldats de l'exèrcit franquista. -Pero si eran catòlicos, Franco era católico, no? -es preguntava, estranyat, el senyor francès. 

Franco era molt catòlic, i els seus soldats... La major part dels seus soldats lluitaven en el seu bàndol per la senzilla raó que vivien en una zona d'Espanya on la insurrecció de l'exèrcit havia triomfat. Segurament, a gran part d'ells els importaven ben poc en aquell moment els sants i les santes de Déu, les nafres de Nostre Senyor Jesucrist i l'Ascensió de Maria al Cel: no per falta de creences, sinó perquè tenien fam i fred. I quan es té fam i fred, el primer en què es pensa no és en l'art, ni en Déu, ni en la pàtria, ni en la llengua. Es pensa en la panxa i en com traure's aquella sensació espantosa de mil dimonis de la pell.

I a l'església hi havia fusta, molta fusta...

I per als ulls observadors, en una de les rajoles del paviment hi ha també un detall molt curiós: el dibuix d'alguna cosa semblant a una figura humana i un nom (Maria Joseph). Hom podria pensar que a la rajola hi havia representada una sagrada família, però en realitat l'autoretrat d'una nena, segurament la filla del terrissaire. Ho confirmen les manetes estampades que hi ha, segons la guia, a dues rajoles del paviment de la sala capitular, situada al darrere del presbiteri i no visitable pel seu mal estat de conservació.

Així doncs, Gerri està ple de detalls i d'històries, de capitells enigmàtics i pedres que es desfan per al humitat. Això és el que ha quedat d'un monestir que fou riquíssim gràcies a l'explotació de les salines i al peatge que cobrava per creuar el pont que hi ha a la vora.

El pont sobre la Noguera Pallaresa fou dinamitat en vàries ocasions:
la darrera, durant la Guerra del Francès

Els lleons li estiren els cabells: Samsó

Una reproducció de la Mare de Déu de Gerri
presideix el presbiteri