Sóc conscient que és un tema complex que necessita de pàgines i pàgines de literatura que no és el meu propòsit d'elaborar, perquè hi ha d'altres que ja ho han fet i als quals podem recórrer: Fontana, Hobsbawn, Kamen i molts altres historiadors i estudiosos. Ara, convé de tant en tant, enmig del poti-poti d'idees, sentiments i paraules adulterades, posar una miqueta d'ordre per intentar entreveure la deriva que prenen els fets.
Ningú pot dubtar que la Revolució Francesa és una de les claus de volta amb què comença l'època contemporània, la que suposadament encara vivim. La Revolució i els seus ideals guarden estreta relació amb la Il·lustració i les idees d'emancipació de l'Home que naixen d'aquesta. La llibertat, la igualtat i la fraternitat seran els nous ideals contraposats a l'Antic Règim, caracteritzat per la submissió, l'arbitrarietat i la desigualtat entre les persones per raons d'origen i naixement. I amb la revolució s'empra un terme, el de "nació", entès com el grup de ciutadans iguals davant de la llei, conjunt de ciutadans la sobirania col·lectiva dels quals es plasmava en l'estat constituït. Nació prenia llavors un significat polític que el feia equivalent al poble o conjunt de ciutadans i, per ende, a l'estat. Així, trobem a les constitucions definien la República o la nació francesa com a "única i indivisible", formada per tots els "nascuts i domiciliats a França": no podia haver diferències de ciutadania per raons de religió, origen, llengua ni qualsevol altra diferència. Era el triomf de la llibertat que justament va ser combatut en nom de la llibertat (quina ironia): és una contradicció que trobem als conflictes post-revolucionaris generats per l'imperialisme militant de Napoleó, qui volent portar els ideals revolucionaris arreu d'Europa, va despertar una reacció absolutista que, en nom de la llibertat -la llibertat nacional-, va fer tornar als territoris conquerits per l'Imperi a les formes d'organització existents abans de 1789. Espanya, amb l'absolutisme restaurat per Ferran VII, no va ser-ne l'excepció.
El que no podem negar és que la Revolució Francesa és el moment en què comença a desenvolupuar-se "l'estat-nació" en l'Europa contemporània, contraposat a les fidelitats de l'Antic Règim a nobles, bisbes o reis. Un estat-nació que tendí a la uniformització lingüística, ja que el francès va esdevenir una condició per pertànyer a la nació política francesa. En Espanya, l'imaginari col·lectiu generat a la Guerra de la Independència serà un dels components emocionals que s'empraran en la construcció d'aquest estat-nació. Però el ben cert és que la formació de l'estat-nació no es produeix de la mateixa manera a tots els llocs, i en aquest procés es mesclaran ideals revolucionaris amb d'altres generats d'un nou corrent cultural: el Romanticisme. Especialment l'alemany i l'italià.
En efecte, la idea romàntica que anteriorment havien existit uns territoris cohesionats per la llengua i la història comunes, regits per uns reis mítics, magnànims i poderosos va gestar-se en uns estats alemanys on, en deixar de pertànyer al Sacre-Imperi i després de la conquesta de Napoleó, s'havia fet palesa la seva evident debilitat. I llavors aquesta idea que mitificava el passat medieval, va servir de coartada als nacionalistes alemanys en la pugna contra els impediments i reticències a la reunificació, sota el predomini prussià, per part de les múltiples ciutats-estats, territoris i bisbats que hi havia disseminats pel territori de cultura alemanya. Romanticisme i nacionalisme van anar de la mà com a reacció als ideals de la revolució francesa i a l'esperit de la Il·lustració, i el sentiment va prendre el protagonisme a la raó, tant en el culte a l'individu com a la suposada glòria nacional passada que calia reviure. Tres quarts del mateix va passar a Itàlia.
I aquest esperit "nacional-romàntic" va mesclar-se en la formació dels estats-nació europeus amb la nació política heretada de la Revolució Francesa. D'entrada, va servir per atiar la inestabilitat en l'Imperi dels Habsburg, reconvertit en l'Imperi Austro-hongarès, on l'emperador era clau en l'equilibri entre els diferents territoris governats per la noblesa i l'Església. Moltes potències tenien la vista posada en els territoris imperials (Sèrbia, Rússia, la mateixa Prússia) i el nacionalisme de caire romàntic no va servir més que per atiar la inestabilitat amb l'objectiu que el poder d'uns fos substituït pel dels altres: txecs, eslovacs, eslovens o croats no aconseguiren, després de la dissolució de l'Imperi, l'autonomia anhelada, sinó que caigueren sota la influència o el domini de Sèrbia o de Rússia després de la derrota de Viena. Hauríem de parlar també d'Irlanda, Polònia, Noruega, els estats bàltics... En cada lloc, tenim un context, uns precedents i un ideari ben diferent com a vertebrador de "la nació".
A Espanya, les constitucions liberals del segle XIX, en pugna amb l'absolutisme i l'Antic Règim, dictaminaven, a l'igual que les franceses, la indivisibilitat de la nació, entesa com la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis, en els quals residia la sobirania. Espanyols eren "todos aquellos nacidos o avecinados en los dominios de las Españas", establint-se uns criteris clars a través dels quals els estrangers podrien accedir a la nacionalitat. Però al mateix temps, començava a gestar-se la construcció d'un passat idealitzat que era la justificació ideològica d'un estat-nació que, deixant-se dur per les influències del nacionalisme alemany, havia de tenir uns orígens mítics en un passat remot: de don Pelayo a les gestes dels Reis Catòlics, es va construir l'ideari de la "nación eterna". La recent guerra contra l'invasor francès va servir com un element de cohesió i de construcció d'un relat nacional de llibertat (de la pàtria), que en la majoria de casos va ser la coartada de dictadures i polítiques uniformitzadores. Però en diferents territoris de l'estat, i prenent com a base el sentiment romàntic alemany, es va produir un procés paral·lel plasmat en els moviments d'emancipació o "reconstrucció nacional", que prenien com a ingredients la llengua "vernacla" i una història suposadament gloriosa (que com a totes les històries nacionals, es reescrivia atenent als interessos de la "nació") i que més que buscar la independència del territori de l'Estat, no estaven d'acord ni amb el centralisme ni amb el relat unificador hegemònic de tall estatal.
Hem de constatar dues coses. La primera, que la pluralitat de processos d'emancipació nacional (Irlanda, Noruega, estats bàltics, centreeuropeus...) posen en dubte la definició de nació segons la llengua o la història. El terme "nació" és un terme controvertit i que, en emprar-lo, segons el corrent ideològic o el context en què apareix, té unes o altres connotacions (molt interessant l'estudi de Hobsbawm al respecte). Existeixen diferents elements "proto-nacionals" i els diferents contextos i realitats mostren diferents idees del que és o hauria de ser "la nació". Fins i tot en el cas alemany i italià va caldre "inventar" aquesta suposada llengua nacional, que s'imposà a les antigues llengües regionals -algunes amb una tradició literària important- que ara passaven a ser dialectes. La segona, és que la nació política i la nació diem-ne "cultural" començaren a ser conceptes homònims en pugna, si bé ambdós eren principis i elements uniformitzadors. I heus aquí el dilema que arrosseguem fins als nostres dies.
Hom parla, doncs, de poble, de nació i de llibertat, i empra aquests conceptes per justificar la seva acció política, però sovint caiem en contradiccions i contrarietats de difícil solució. Uns i altres no parlen del mateix quan apel·len a la nació, a la llibertat o al poble: caldria especificar-ho en cada discurs. Si he escrit tot açò és per un fet que m'ha sobtat aquest estiu: i és que a Twitter he debatut en diverses ocasions sobre el fet que, si admetem l'existència de la nació catalana, hauríem d'estar d'acord en què "només els membres de la nació catalana decidiren el seu futur". Fins aquí, podríem estar d'acord en termes generals: un referèndum per decidir l'estatus de Catalunya dins o fora d'Espanya hauria de preguntar als catalans. Ara bé, la meva alarma venia quan això no s'entenia del tot així: no formaven part de la "nació catalana" els "nascuts i arrelats a Catalunya", sinó aquells que són fidels a un "esperit nacional" prèviament definit (per actors interessats) i fidels a "la llengua" que dona identitat i vertebra el país. La resta, sovint, se'ls ven com a colons, botiflers, traïdors, no adaptats, renegats o que odien la realitat del país perquè "no la fan seva". I per tant, no tindrien dret a decidir el futur de la "nació". En altres paraules, quan preguntava que qui formava part de la nació catalana, se'm responia que si preguntava això, no creia en la seva existència. No vaig aconseguir que em clarificaren qui era català i qui no i en base a què hauriem d'acotar la catalanitat.
I si aquesta idea no és reaccionària, que vinga Déu i ho jutge. Jo veig clarament que ho és: trenca el principi d'igualtat i llibertats individuals, i supedita la ciutadania a una afiliació de caire emocional i simbòlica que en cap cas hauria de ser-ne un requisit. En el supòsit d'atorgar la ciutadania per raons d'adscripció sentimental a una determinada idea de "nació", l'acció política de l'individu només es veu legitimada si reforça, justifica i fa realitat aquest ideari o ideologia nacional, sent la resta d'opcions i visions mancades de legitimació. L'individu ha de servir i ser sacrificat als interessos de la "nació", del contrari no està legitimat per formar-ne part. La nació esdevé l'excusa per negar els drets de ciutadania als qui no pensen com nosaltres: en altres paraules, per trencar la "nació política" i la igualtat de tots els ciutadans. I el més alarmant era com veia aplaudides aquestes idees per multitud de gent acrítica. Evidentment, la meua crítica era vista com a què jo negava l'existència de "la nació catalana", i per tant, no tenia cap credibilitat. De seguida era posat al sac de traïdors, colons, botiflers i espanyolistes opressors. Perquè "segons a qui donaves o no la raó, et definies". I, per descomptat, ja em parlaven com pertanyent a no sé quin grup: "els teus... mira que diuen els teus...". Qui eren "els meus"?
Els fets estan agafant, doncs, un caire preocupant, pel retrocés que s'està produint en tots els camps. Quan anomenes aquests fets hi ha qui diu que "això és una minoria". Però jo no puc evitar veure-ho en boca d'uns polítics que contínuament banalitzen els termes de llibertat, nació, ciutadania, democràcia, o repressió. Parlen en boca del poble, però quin poble? Què entenen per poble? Es pretén fer veure també que democràcia o bé és sinònim de votar, o bé de respecte a la llei. I sí, democràcia són referèndums i eleccions, lleis i codis penals, però també un estat de dret, drets humans, separació de poders, bé comú... i consens! És una paraula oblidada. Jo comence a tindre les meues reserves sobre la idoneïtat d'un referèndum en el context actual: de què serviria? Per a què una meitat s'imposara a l'altra per un percentatge exigu de vots? Jo pense que el referèndum s'hauria de plantejar a llarg termini, amb un mínim de garanties i reconeixement intern i internacional, després d'un procés polític de busca de consens, i de tenir clares -que no les tenim- les conseqüències d'una i altra opció a triar.
Però què difícil és treballar pel consens quan qualsevol pas per aconseguir-lo, des d'una i altra part, és vist com a una traïció i un atac a la democràcia i a "la nació". Primerament, perquè cadascú sembla haver-se construït una para-realitat a la mida de la seva ideologia. La realitat s'ha de cenyir als nostres desitjos i, en cas contrari, s'ha d'obviar i ser substituïda per una altra que sí que confirme les nostres opcions. Es magnifiquen els fets que interessen al mateix temps que se silencien d'altres. I és que ni tan sols la realitat pot posar límits a l'individu que anhela la "llibertat". Som sords a les raons dels altres -feixistes tots-, i molt més sords són els nostres polítics, narcisistes i necessitats de culte, que només saben pensar en termes de "cicles polítics" i rèdits electorals i que són presoners del seu propi discurs a una i altra banda de l'Ebre.
Quina pena.
Una altra fita important de la nostra història recent va ser la Revolució Russa: la celebració del seu centenari va ser ofegat pels crits d'independència. I és que el ben cert és que, entre Espanya i la República Catalana proclamada i no implementada, la realitat és que els pobres ens hem quedat orfes i sols. Orfes d'ideals, sols davant d'uns agents econòmics voraços que ens exprimeixen i vulneren cada dia més els nostres drets. Els polítics ineptes no paren de dir-nos que hem de confiar en ells mentre no aturen les seues polítiques que només beneficien a uns pocs. Per a uns, hem de tenir una confiança cega en què de cop i volta, la República desitjada ens portarà a la justícia, quan justament els qui ens estan menant han estat partícips de les polítiques que aquests darrers quaranta anys ens han abocat a la més injusta desigualtat. I si no tenim fe en la República, resulta que l'altra opció és un estat que ja costa saber realment què és: en el pitjor dels cassos, opressor, del qual Catalunya pateix una repressió "com pocs pobles han patit al món", segons s'ha escoltat dir; en el millor, un estat en què eixir de la inèrcia del "y tu más", de la servitud als grans poders econòmics i de la ideologia "nacional" cada vegada és més i més difícil. I que a més està ple de vicis de dubtós gust democràtic heretats de la Transició que ja va sent hora que deixe de ser un mite.
Quin panorama! I davant d'aquest, hem d'estimar la nació? Quina nació? Jo només m'estimaré aquella que veja lliure, igualitària, fraternal i justa. La resta de nacions comencen a fer-me més aviat por. I que no corra ningú a vendre'm idees i ideologies, que no podré evitar passar-les pel filtre dels fets!
