El rellotge de pèndol que hi ha a la imatge, que donava amb rigor les campanades a cada hora i avisava, com impacient, de les mitges hores, es va parar un dia que, per descuit, l’ama de la casa no va col·locar els contrapesos al lloc. L’ama de la casa era la meva àvia i el descuit es degué, segurament, a l’esforç que ja li costava travessar el pis fins a la paret on penjava el rellotge: mantenir-lo en marxa i puntual havia deixat de ser una prioritat. Una prioritat que s’havia mantingut durant vora mitja centúria. I aquest fet anunciava ja la fi d’un temps que tenia un transcórrer propi.
Per a mi ha estat el temps de la infància. Les campanades m’avisaven sempre que els visitava, amb presses perquè havia quedat amb no sé qui o amb no sé quin altre, que ja havia d’acomiadar-me. Marcaven cada nit xafogosa d’estiu durant els molts estius que vaig passar a aquella casa quan els pares emigraven a França a treballar a la campanya de la fruita: Valence, la Camarga. Eren esperades durant aquelles hores llargues de sesta en què encara no es podia eixir al balcó de tant calent com estava després de pegar-li el sol durant tot el matí... i semblaven no arribar-hi mai! Anunciaven l’hora de llevar-se, de dinar, del passeig nocturn, del gelat... I els diumenges, l’hora en què calia estar a la vora del telèfon. M’avisaven que ja havia arribat el matí en què pressentia que tornarien els pares, a inicis de setembre. Poc després, en irrompre la tardor, sonaven totes les hores juntes, una darrera l’altra: era el dia del canvi d’hora i calia fer donar a les manilles 11 voltes senceres. Era el dia de la bacanal de temps, que esdevenia mentre conversava amb l’àvia i l’avi anava per casa maniobrant rellotges. El rellotge era ignorat, però, durant les llargues tardes de diumenge dels hiverns, que passàvem davant d’una baralla de cartes després d'un bon passeig entre tarongers. Un café amb llet ben calentet no hi faltava mai!
Aquest estiu, durant les esperes, he intentat posar-lo en marxa. El rellotge, però, no s’ha deixat, ressentit potser per l’abandó, rebel, o potser assenyat, perquè el temps que marcava ha passat, sembla haver deixat d’existir, i potser l’objecte n’és conscient d’alguna manera. Aquest estiu he arribat a la conclusió que deixem de ser infants quan moren els nostres avis. Ells són el refugi sempre comprensiu que ens ha acollit durant la infància, com ara, en el temps de la nostra aparent edat adulta, hem estat nosaltres, els néts, aquest refugi de confidències, satisfaccions i gratitud. En la majoria dels casos.
El rellotge s’ha parat, però en una altra casa, amb una altra ama, hi ha altres rellotges que encara fan fugir el temps... Perquè, sortosament, encara no he deixat de ser infant, tot i que l’aturada d’aquest rellotge ha convertit gran part de mi en un mer record.
Però allò que es recorda, encara viu. Malgrat la rebel·lia del pèndol i els contrapesos que s’han negat a funcionar. És com si el temps fora absorbit pel cor, com si aquest fos un gran forat negre, i la seva essència es mantingués perpètuament en la memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada