aNDRòMiNa: Acomiadant Viena...

26 d’agost del 2018

Acomiadant Viena...

Pluja

No tenia intenció de carregar novament la motxilla de 20 kg durant hores i hores... Així doncs, havia reservat la visita al Belvedere per al meu últim matí a Viena, justament abans de moure cap a l’aeroport. El palau té una relació estreta amb l’antiga Corona d’Aragó: el príncep Eugeni de Savoia, el general dels Habsburg que s’havia fet famós per la seua victòria sobre els turcs, va construir el recinte del Belvedere amb els diners que va obtenir gràcies a les victòries a la Guerra de Successió Espanyola. L’arxiduc Carles, però, va heretar el tro de l’Imperi en morir el seu germà, cosa que va provocar un abandó dels seus aliats en la causa espanyola: un mateix Habsburg governant l’Imperi austríac i l’espanyol hauria tingut un poder tal que la corona francesa o l’anglesa haurien quedat eclipsades. La mort de l’emperador Josep I va ser fatal per a les aspiracions del bàndol austriacista del qual eren partidaris alguns sectors de les ciutats de la Corona d’Aragó.

El Belvedere és conegut per guardar l’obra més famosa de Klimt: El Bes. Però a mi em va resultar especialment interessant per la col·lecció de pintura barroca, la del període d’entreguerres i l’art posterior a 1945: Platzer, Dachaler, però també Schiele, Lautischar, Karger, Hanak o Eger-Lienz.

I aquesta va ser la fi del meu periple per Centre Europa. Tornada a Barcelona: l’avió també amb retard. Però tant donava. Tenia encara el petit bon amic que m’havia acompanyat durant tot el viatge: Handke i Una vez más para Tucídides. Amb aquest xicotet llibre vaig viure dues casualitats ben curioses a l’inici del viatge: el comencí en un aeroport en un viatge a Àustria, un llibre d’un austríac que parla de viatges... I en llegir sobre la muntanya de Santa Victòria d’Ais de Provença alcí el cap i allà estava, a un panell publicitari de l’avió, convidant-me a tornar a Provença.

Segur que era un senyal... No trigaré molt!