aNDRòMiNa: Aquí no hay nada: man sieht nur, was man weiß

24 d’agost del 2018

Aquí no hay nada: man sieht nur, was man weiß

Quan vaig veure aquest eslògan publicitari a una revista a l’avió de tornada, vaig recordar el matrimoni que, al palau Mirabell de Salzburg, afirmava una mica decebut: -No hay nada. Vaya, aquí no hay nada... Solo el salón ése...-. Com que aqueix matí el palau romania tancat, a migdia vaig tornar a travessar la ciutat justament per veure “eso que no era nada”: un dels primers exemples de l’esperit rococó a Àustria i Europa. I és que si paga la pena visitar el palau Mirabell, actual seu de l’ajuntament de Salzburg, és justament per l’escala de marbre, decorada amb escultures d’àngels que juguen sobre volutes: cada àngel té una postura i una actitud diferent. Totes, però, s’allunyen de la seriositat i la gravetat del barroc, i prenen un aire més aviat desenfadat i desimbolt que és el que marcarà la decoració rococó. Potser que el caràcter greu i sublim del Romanticisme siga una reacció a aquesta actitud dels àngels del rococó, que semblen cansats d’haver de posar greus i consternats en les escenografies barroques, tan religioses com profanes. Un truc per distingir el barroc del rococó pots ser aquest: mentre que els angelots del barroc miren seriosos l’espectador i assenyalen allò transcendental que es representa darrere d’ells –la glòria de la monarquia, el martiri d’un sant o la glòria celestial-, l’angelot rococó sembla desentendre’s del que s’hi representa i juga amb el vestit o a posar-se el barret del sant que anuncia, greu, el seu missatge tan i tan important, com si la cosa no anara amb ell. A Mirabell, doncs, el centre és l’escala i el seu passamans amb els seus putti, que semblen espectadors que jutgen, divertits i irònics, els visitants.

La decepció del matrimoni del palau Mirabell em va fer pensar en quantes coses no m’estaria perdent, al viatge i a la vida, justament per desconeixement. Perquè si havia llegit les paraules que José Pijoán dedica a l’escala del palau de Salzburg a la Summa Artis, ben de segur que havia passat pel costat de moltes coses sobre les quals no havia parat atenció per desconeixement. I això fa molta pena, no creieu? Perquè només podem veure o reconèixer allò que sabem, i només podem estimar allò que coneixem. I per això deteste tant les teories pseudopedagògiques que, per posar aparentment el “xiquet” al centre de l’educació, posen el coneixement en un segon terme per posar-hi no el xiquet, com afirmen, sinó el model de persona que un sistema econòmic tan injust i pervers com el nostre demanda: ignorant, manipulable, que accepte com a inevitable el que el sistema li posa al davant i que veja imprescindibles i necessaris els productes que el mercat li oferix.

Salzburg és espectacular! És a només dues hores en tren de Viena –viatge que ja paga la pena per sí sol- i ofereix al visitant un bon grapat de sorpreses: el pis on va nàixer Mozart i la casa on va viure la seva família durant molts anys, el castell, les catacumbes i el cementeri de Sant Pere, el carrer comercial de la Getreidegasse i un munt de places i racons... És tan bonica que, de camí a l’estació, encara vaig tindre ànim, cansat com estava, de pujar les escales cap al mirador dels caputxins per tenir una última, i inoblidable, vista sobre la ciutat i el riu. Ah! També recordaré sempre com se’m van saltar les llàgrimes a les catacumbes: l’entrada només val 2 euros... Acostumat com estava fins al moment de pagar 12, 15 o 20 euros per una entrada a qualsevol lloc, no vaig poder evitar emocionar-me... És el que té ser pobret!

RUMB A SALZBURG: DE NOU AL TREN!