aNDRòMiNa: El menyspreu injustificat de l'art del segle XIX

Burgtheater, al Ring de Viena

L’art del segle XIX és un art que pateix certa esquizofrènia per part de la gent: la veneració que hom sent per la torre Eiffel, la basílica del Sagrat Cor, l’arc de triomf de l’Etoile i els grans bulevards parisencs, les cases del Parlament de Westminster o el Parlament de Budapest, l’antiga estació Orsay de París, els castells neogòtics de Lluís II de Baviera (Neuschwainstein o Hohenschwangau) o la catedral de Colònia, símbols tots ells de llurs col·lectivitats, contrasta amb el menyspreu generalitzat que es materialitza en enderrocs de vestigis semblants en pro de la modernitat i, la major part de vegades, per interessos urbanístics. Encapçale aquest post amb dues bestieses comeses aquests darrers anys: l’enderroc de l’església de Sant Jaume d’Abbeville, al·legant que era cara restaurar-la i que era un edifici que no aportava “res de nou” (motiu que ocultava, segurament, alguns interessos urbanístics) i l’enderroc de l’anomenada “catedral d’Immerath”, neoromànica, enderrocada per ampliar una mina de lignit: el carbó és una font d’energia altament contaminant i en vies de desaparició, però els interessos econòmics que hi ha darrere no han impedit la barrabassada. Però de destruccions les podem trobar arreu: al meu poble, Algemesí, també podem veure el contrast que fan que els edificis magnífics del XIX i principis del XX que han quedat als carrers importants amb les grans masses gegantines de ciment i rajols de bany que van ser la moda dels anys setanta que van substituir els casalots modernistes, eclèctics o historicistes.

I és que al mateix temps que ens lamentem per la desaparició de vestigis artístics de l’època clàssica, medieval o renaixentista, o de les Set Meravelles del Món, restem impassibles moltes vegades a la desaparició dels edificis i vestigis artístics d’un segle tan apassionant com polifacètic: el segle de l’urbanisme de les grans ciutats (l’Eixample de Barcelona, els bulevards de París o la construcció de magnífics barris obrers de nova planta), el segle dels primers gratacels, del neogòtic, de l’historicisme, de l’ús del ferro i de la volta de rajol cuit als grans edificis públics nord-americans (Guastavino!) o del modernisme... Moviment artístic aquest últim que també fou menyspreat en el seu moment a casa nostra, menyspreu que comportà la destrucció de nombrosos tresors artístics en defensa del “bon gust”. La major part de grans ciutats europees cobren el seu aspecte actual durant aquesta centúria de la qual parlem, cosa que sovint oblidem.

I és el cas de Viena: durant els primers anys del regnat de Francesc Josep I van ser enderrocades les muralles i es va formar un espai urbà d’avingudes i espais oberts conegut com el “Ring”. Tot ell, amb edificis que són una mostra encara viva del gran ventall de tendències del segle XIX, a les quals l’espai i l’ambient creat pels parcs i les esplanades dona certa unitat: hi són presents l’estil Secession (modernisme), el neomanierisme de la Universitat, el neorenaixentista de l’Òpera, l’academicisme de la Musikverein, el tardo-clacissisme de tall neogrec del Parlament austríac, i molts d’altres edificis eclèctics com els que trobem a l’esplanada dels museus o als voltants del Hofburg. També, com no, hi ha espai per al neogòtic: l’església Votiva, manada construir per l’emperador, amb fons recollits pel seu germà, com agraïment per haver sobreviscut a un atemptat. Com a França, Espanya i Alemanya, l’interés que al llarg del segle XIX va despertar novament l’art gòtic, reduït fins llavors a vestigis arqueològics, va anar lligat al despertar de l’esperit romàntic, ja que era un art que representava un moment de la humanitat que es pretenia emular, que es veia en molts casos lligat a l’origen de la nova pàtria o estat-nació que s’estava construint configurant arran de la Revolució Francesa. Testimonis d’aquesta lectura del passat eren aquestes esglésies enderrocades: la seua progressiva desaparició esborra a poc a poc la mentalitat que va marcar tota una època...

L’església Votiva em va sorprendre molt. Podem descriure-la com una miniatura de l’edifici coetani en què el seu arquitecte, von Ferstel, s’inspirà: la catedral de Colònia. A molts sorprèn que aquest darrer edifici s’haja d’incloure com una obra del XIX; i de fet, ha de ser així, perquè les obres de la catedral foren interrompudes al segle XIV deixant acabat només el cor i els basaments de les columnes de la nau: la resta, és obra dels romàntics. De fet, el XIX ha deixat empremta en la major part de grans catedrals europees: la de Barcelona és un clar exemple, però també Notre-Dame de París, Amiens, Bremen i moltes altres van ser finalitzades o restaurades amb el gust del XIX. Hauríem de fer esment a les restauracions de Violet-le-Duc, en què l’arquitecte clavava cullerada i reconstruïa allò que volia conforme li convenia.

Neogòtica és també la Catedral Nova de Linz: immensa! És el temple més gran d’Àustria i diuen que pot donar cabuda a més de 20.000 persones. L’agulla de la torre occidental, però, no va poder superar l’altura de la torre de Sant Esteve de Viena: en el moment de la seua construcció, ningun edifici de l’imperi podia superar aquell en altura. Quan vaig visitar la Catedral Nova vaig tindre la sort que l’organista preparava un concert: Bach omplia els murs i feia vibrar cada racó del temple.

I si l’església Votiva o la Catedral Nova de Linz són impressionants i són estimades per qualsevol austríac, també ho devien ser Sant Jaume d’Abbeville o la catedral d’Immerath: de fet, l’enderroc d’aquesta última es va veure envoltat de nombroses protestes en les que va participar fins i tot Green Peace. I és que és el moment en que el segle XIX potser ja no queda tan proper com ens pensem, i caldria començar a valorar degudament el seu valuós llegat abans que l’ànsia de diners acabe amb ell i hàgem de lamentar-nos que ja és massa tard...

Us deixe amb algunes fotos de la Catedral Nova de Linz, de l’església Votiva i d’alguns edificis del Ring vienès en un dia plujós...

RING