aNDRòMiNa: Buscaran els culpables en els altres... Pels segles dels segles (4)

De nou la llum inundà l’habitació on dormia a les cinc de matí... I com estar-se al llit, si tenia Viena a fora per descobrir? No eren les sis i mitja encara quan vaig agafar el tramvia 44 rumb a la Schottentor: pels voltants de la plaça, la Universitat, el Burgtheater, l’església Votiva i uns carrers, els del centre, deserts encara. En unes hores, però, ja estarien ben atapeïts de gent i de turistes –que, segons diuen, també són gent o almenys ho pareixen -. I ves per on que, passejant per ací i per allà fins trobar-me amb la catedral, vaig topar-me amb el Café Central: què bonic! Tocava fer-se un cafè a un lloc freqüentat pels intel·lectuals vienesos a principis del segle XX –entre ells, Trotsky durant el seu exili vienès-. Els meus passos em dugueren també a l’església de Sant Pere, amb la primera cúpula barroca de la ciutat i una decoració exuberant... Allà un organista assajava per al concert que tindria lloc aqueix vespre. El ben cert és que, si bé Praga me l’havia estudiada fil per randa, a Viena vaig deixar-me dur una mica per la improvisació i per la sorpresa, si bé tenia alguns llocs de visita obligada...

I, com podeu endevinar, tres d’aquests llocs eren les esglésies recollides a Por los siglos de los siglos... La primera, la catedral de Sant Esteve, plena de detalls, tresors artístics i símbols que cal saber llegir i interpretar: em va donar per tot el matí. La visita no només inclou les naus del temple, sinó també l’ascensió a les torres –la de campanes i l’Steffl, la torre més alta de tot Àustria- i la visita a les catacumbes. Allà descansen les vísceres i els cors dels Habsburg, i s’hi poden contemplar els recintes on eren soterrats els vienesos al segle XVIII. Primerament, els taüts eren col·locats a unes grans cambres, amuntegats en diversos nivells. La que, després del tancament del cementeri havia quedat encara per omplir, es mantenia en l’estat en què es va quedar llavors: els taüts amuntegats, molts d’ells trencats o podrits, de manera que deixaven a la vista els cossos. Quan aquestes cambres s’omplien del tot, els presoners eren duts a les catacumbes amb la missió de buidar-les i netejar els ossos, que posteriorment es dipositaven a unes cambres més petites que tenien la funció d’ossera (també es visiten). Sota l’altar major, hi ha unes galeries on descansen els cossos dels bisbes i arquebisbes de Viena i un petit museu d’elements decoratius de la catedral que han estat substituïts per rèpliques al llarg dels segles.

La visita a les catacumbes no va ser, però, gaire agradable. El fet que el lloc fora tètric i macabre no té res a veure amb aquesta percepció, sinó que es deu als meus companys de visita. Un matrimoni –espanyol, per a més inri- i una xiqueta d’uns quatre anys... malcriada a més no poder. La xiqueta buscava desesperadament un límit, i els pares només feien que somriure-li i dir-li amors mentre ella cridava com una boja. Com que els pares li reien la gràcia –li demanaven “que no cridava” entre somriures i carícies-, ella cridava cada cop més fort, i els pares ben pagats. Jo n’estava indignat. La xiqueta palpava tot amb les mans: reixes, el terra, el lloc on descansaven els ossos, i després es posava les mans a la boca. Els pares li demanaven que no se les posara –amb un somriure d’orella a orella i mostres d’afecte variades-, que... I ella se les estacava fins a la gola. Els pares somreien i li demanaven que, per favor... I ella cridava més fort encara i es provocava arcades amb les mans plenes de merda.

Jo crec que s’ha de donar llibertat a les famílies per educar els fills com vulguen, només faltaria. Però aquesta llibertat acaba quan som els altres els qui hem de suportar la manca d’educació i de modals d’uns infants privats de límits, de qualsevol tipus d’empatia i de saber estar-se als llocs. Tant dret tenen ells de donar-li pinso per a menjar si volen a sa filla, com jo de gaudir de la meua visita i d’escoltar les explicacions del guia: si la xiqueta no té l’educació ni l’autocontrol suficient per permetre-ho, crec senzillament, per vergonya, que haurien d’haver marxat. Però no, es quedaren fins al final. Jo n’acabí fins als collons, sincerament. Era insuportable: no sé si ho era tant la xiqueta com l’actitud imbècil dels pares. Que no se n’adonaven que la criatura es suplicava un límit, un NO??? La xiqueta no volia somriures ni carícies, en aquell moment necessitava escoltar què podia i què no podia fer en aqueix lloc de manera clara i directa. No fa falta ser molt llest, i l’experiència m’ho confirma, per endevinar els problemes d’autocontrol, d’autoestima i d’atenció que en un futur tindrà aquesta criatura desgraciada. Però llavors buscaran els culpables fora: serà l’escola tradicional, o vés a saber què, el culpable dels problemes de la xiqueta, víctima, senzillament, de la manca de sentit comú dels seus pares i d’una filosofia new-age que imbecil·litza els infants a marxes forçades.

Per tot això vaig veure la llum, literalment i metafòrica, en ascendir les escales que des de la cripta porten de nou a la plaça de Sant Esteve. D’allà vaig fer via cap a Karlplatz amb la intenció de visitar una altra meravella, en aquest cas barroca: l’església de Sant Carles. L’emperador Carles VI -aquell que havia estat arxiduc i que ens havia d’haver governat respectant, suposadament, els nostres Furs- va ordenar-ne la construcció com agraïment per l’alliberament de l’epidèmia de pesta que havia assotat la ciutat, cobrant-se més de 8.000 víctimes. Tot l’edifici és un símbol de grandesa i universalitat: l’edifici conté elements que fan referència a diferents estils i èpoques –des de el pòrtic que imita un temple romà o les columnes que recorden la de Trajà, fins a elements orientals o bizantins-, i són una exaltació del poder de l’Església i de l’Imperi. La riquesa dels materials emprats, la gran qualitat tant dels frescos com de les escultures, enlluernen. Els frescos de la cúpula han estat restaurats fa poc, i un ascensor provisional permet ascendir a l’altura de les pintures per contemplar-les de prop: una passada!

L’altre temple de Viena que el meu llibre de capçalera recull com a imprescindible queda allunyat, sortosament, dels circuits turístics. Es tracta de l’església dels escolapis, la basílica menor de Maria Treu, un temple emblemàtic del barroc vienès, construït segons els plans de Hildebrand i amb frescos de Maulbertsch. Segons algunes fonts, era freqüentat per l’emperadriu Maria Teresa, hereva de Carles VI.

Entre Sant Carles i els escolapis, el Hofburg i alguns parcs, però deixe aquesta passejada per a un altre post.

VIENA ABANS QUE POSEN ELS CARRERS

El Café Central

SANT PERE

LA CATEDRAL DE SANT ESTEVE

Copiamonos! Només n'havia vistes a Santo Domingo, a València

La trona és una obra mestra, exquisidament esculpida i plena
de simbolismes de tot tipus.

Mare de Déu dels Servents, que obrà el miracle
per salvar una criada injustament acusada de robatori.

Autoretrat de Pilgram, artífex de l'edifici, a l'antiga
base de l'orgue.

DES DE LA TORRE SUD

Sant Carles

El Hofburg i l'illa dels museus

Sant Pere i l'església Votiva

Ajuntament

L'església dels escolapis Maria Treu

TORRE NORD, AMB LA GRAN CAMPANA

La campana original estava a l'Steffl, però va caure arran dels bombardejos de 1945: va ser refosa i col·locada en aquesta altra torre. Només es fa sonar en ocasions especials.