Viatjar confirma les pitjors expectatives

Pel camp, entre Asten-Fisching i Sankt Florian... Única foto
que he fat al viatge on isc jo!

Entre a la torre del pont de la Ciutat Vella de Praga: un goril·la de més de 2 metes d’alt s’encara al xic que vigila l’entrada al soterrani. Li diu quelcom semblant a “tum”, molt enfadat; el vigilant li diu que pot parlar-li anglès i txec, però que el seu idioma no l’entén... I el goril·la, que feia una mica de paor, repetia cada cop més enfadat: “tum, tum, tum, tum!”. Al final es fa una cua, el senyor Goril·la se n’adona i desisteix. Fa un “TUM” molt enfadat i gira cua. Què n’esperava...? Bé, ell esperava “tum”. 

Pel pont de Carles em sorprenen els xinesos. Especialment elles: per fer-se una foto es deixen els cabells solts (algunes se’ls raspallen abans i tot), mouen el cap per simular que fa vent, fan una cara postissa a més no poder... Cada foto, un quart d’hora. Veig també grups on la gent va mirant exclusivament al mòbil mentre escolten una guia que parla per un micròfon: fan fotos de manera compulsiva, sense observar, ni enquadrar, ni res. Què hauran vist, a la fi del viatge? Un matí em reclamaren tres xinesos. Jo estava palplantat escoltant música a la balustrada del pont i no me n’adonava que se m’adreçaven. Al final, caic en el compte: agafe el mòbil per fer la foto que m’han demanat i... quasi em tire al riu. Doncs comencen a discutir aferrissadament en quin ordre posar-se: qui a la dreta, qui al mig, qui a l’esquerra? Les cares de ira, una vegada aclarit l’assumpte, es transformen en una radiant felicitat en qüestió de mil·lèsimes de segon... Quina capacitat de fer teatre... per una foto! 

Una nit, eixint del funicular de Petrin de tornada a la residència, em trobe amb una parella d’espanyols que miren el mòbil embadalits. Davant de la porta, una fletxa gegantina indica el camí cap a la torre mirador, però ells no se n’adonen. Quan estem quasi a la vora de l’estadi els sent enraonar i escolte que busquen la torre mirador: han agafat la direcció contrària. Els interromp i els indique el camí... -Gracias, gracias! Es que como la veíamos cerca...-. ¿La veíamos? ¿Qué veíamos? ¡Si no habéis levantado los ojos del móvil! 

-Karlu most, please? -. Com que l’anglès en accent estrany se’m fa incomprensible, em repeteixen: Karlu most, please? –Are you looking for the bridge?, els pregunte. –Karlu most is a bridge? Oh!... Sense comentaris. 

Dic els preus de memòria: adults, 20 euros. Adults preu reduït (tal cas i tal altre): 15 euros. Nens menors de 8 anys: 9 euros. -We are 3 adults and 2 childs. -78 euros. Polèmica. No puc evitar parar l’orella, s’hi estan tres hores discutint amb la dona que ven entrades: pel que sembla, han entès que si van amb nens menors de 8 anys, el preu per tots és de 9 euros. Al·lucine. O son imbècils o pensen que els altres ho som. 

En l’última sala del museu d’art gòtic de Bohèmia al convent de Santa Agnès hi ha la gran sorpresa: els gravats de l’Apocalipsi de Durer i els del cicle de la Passió de Cranach el Vell. M’hi estic tres hores observant-los, especialment els de Durer: quina passada! Un grup de visitants entra a la sala quan jo ja m’hi he estat una estona: fan un ull a la vitrina que em té absort i en veure que són uns simples “paperots” de seguida passen d’ella... Em vénen ganes de fer-los entrar i assenyalar-los aqueix tresor, però per a què? No està hecha la miel para la boca del asno! 

Al castell de Praga trobe una família que ha llogat una guia en espanyol. La guia va explicant la història del lloc entre anècdotes i curiositats: en seguisc l’explicació fent-me el bobo. Explica que va tenir una client francesa que es va negar rotundament a pujar al castell. Les raons eren dos: a França tenien castells més bonics i en Anglaterra, d’on era el seu marit, castells molt més grans. Per a què viatjava doncs, aqueixa dona? 

Jo viatge per aprendre i per deixar-me sorprendre pels llocs. Però viatjar confirma les pitjors expectatives: que el món és un lloc ple d’imbècils. No és un fet exclusiu de casa nostra. Estan per tot arreu. I que conste que no ho dic amb cap menyspreu: m’hi incloc. Tots som imbècils en algun moment o altre. El que passa és que, per discreció, millor callar les imbecil·litats pròpies...