Successió infinita de punts en una sola dimensió i una sola direcció. Aquesta és la definició en la que solc basar les disquisicions sobre la línia recta que faig amb els alumnes, intentant que imaginen el concepte "infinit" des de la seva ment infantil. En realitat, han d'imaginar quelcom que "no existeix", perquè no hi ha res unidimensional ni infinit en la nostra realitat. I els ho dic: no existeix "materialment", estem parlant del món de les idees. El concepte de recta és una idea. Però com a idea possiblement tampoc existeix, perquè també pot ser definida com una circumferència de radi infinit. Però podem afirmar que les circumferències de radi infinit no existeixen. Però poden ser pensades? Forma part de la realitat allò que pertany al món conceptual? Si les circumferències de radi infinit no existeixen tampoc existeix la recta numèrica, ni els números irracionals. Ni tampoc Déu.
Ens costa admetre, des del nostre materialisme, allò que escapa a l'espai i al temps. Perquè una circumferència de radi infinit està fora de l'espai, i també del temps. Però invalida això la seva existència? Per què quan expliquem la realitat ens sorgeixen conceptes que estan fora d'aquesta? Però no són l'espai i el temps també conceptes? Formen part de la realitat o només de la nostra manera de percebre-la? Per què sense aquestes disquisicions abstractes la realitat esdevé una multiplicitat de perspectives inconnexes? Com podem copsar allò que supera la realitat, però que al mateix temps la sustenta?
Una de les respostes és justament la música. He començat l'estiu acabant un llibre que tenia entre mans sobre la música de Bach, escrit per Ramón Andrés. I allà aboca un munt de reflexions teològiques i filosòfiques que estan darrere de la música i que es deixen entreveure. Reflexions que relacionen la tasca del compositor amb els llibres que consta que tenia i que devia tenir a la seua biblioteca personal.
Un dels paral·lelismes que descriu Andrés és el que trobem entre la música de Bach i Leibniz. "Se ha convenido que el esprit arquitectónico de la Monadología de Leibniz tiene grandes similitudes conla escritura de Bach, porque en ella se produce una infinita relación de elementos con la sola finalidad de crear lo perfecto. Podría decirse que el músico compartió aquella percepción leibniziana en la cual se observa una ciudad desde distintos lados y a nuestros ojos aparece cada vez diferente, 'como multiplicada por las perspectivas'. Cómo dejar de admitir que 'hay tantos universos que, sin embargo no son sino las perspectivas de uno solo'. El filósofo insiste en que dicha multiplicidad y variedad únicamente pueden obtenerse 'con el mayor orden posible', lo que equivale a decir que sólo así se puede 'lograr cuanta prefección pueda alcanzarse'. Esto es precisamente lo que nos está proponiendo Bach en su música. Al escucharla, asimilamos de forma inconsciente ese orden, 'esa perfección' que tantas veces hace reconocer a los no creyentes el estar viviendo en un estadio espiritual superior. Por tal razón Bach excede la idea de fe. Destruir un dogma libera, como libera también el reconocimiento de un sistema en que los confines del tiempo y del espacio no se tienen en cuenta, porque sólo son conceptos; libera pensar que nada es en sí, y que cuanto existe resulta fruto de una realidad en perpetuo cambio, indefinible, no determinada, alimentada por al refracción de incontables espejos que a su vez proyectan otros mundos, otros universos surgidos al azar. No hay progresión hacia ningún lugar, no hay dirección señalada, porque avanzar y retroceder forman parte de la máquina celeste. [...] Y todo ello se cumple sin 'caos ni confusión', al igual que las partículas sonoras de Bach que conforman, de manera especular, una armonía general 'para gloria de Dios y legítimo placer del alma'. [...] Leibniz invoca, en palabras de Deleuze, 'las condiciones de un concierto en el que las mónadas cantan cada una su parte, sin conocer la del otro ni oírla, y, sin embargo, 'armonizan perfectamente' ".
Bé, és un raonament molt més llarg del que només puc ací escriure algunes pinzellades: vos recomane la lectura del llibre. És interessantíssim. Anit intercalava la lectura amb l'audició atenta d'algunes de els peces i obres que s'hi anomenaven. I quan vaig escoltar de nou el Ricercar a 6 de l'Ofrena Musical, després de llegir això que vos he escrit i les pàgines següents, vaig sentir justament això: vertigen. Hi ha tant condensat en aquesta arquitectura de notes!
"Una fuga proporcionada y única en su desarrollo formal, una relación interválica audaz, los mil senderos entrelazados sin colisiones en un ricercar o en un canon per augmentationem para conformar, finalmente, un único fluido, y luego retornarlo a un espacio infinito monadológico, quizá sean la respuesta a un concepto que los hombres de los siglos XVII y XVIII, desde Pascal a Spinoza, desde el mencionado Gassendi a Wolff, llamaron 'Dios'".
Encara em queda un capítol. Vaig a per ell...
Vacances!
