Fa un parell d'anys vaig anar a la llibreria Alibri disposat a adquirir l'obra de Lucreci, De rerum natura. Trobí una edició de luxe, amb l'original llatí i la traducció en castellà, però finalment no em vaig atrevir a comprar-lo. Vaig veure clarament que jo no estava a l'altura del text i que aquella no era l'ocasió: ferit en l'orgull, no vaig desistir, però, del repte.
Dissabte acabí per fi l'examen de cultura clàssica. I, en tornar de la facultat d'Història de la UB, vaig passar per la Central del Raval i se'm va passar pel cap de veure si era aquell llibre i si la meua percepció sobre aquest seria la mateixa: entre d'altres coses, havia estudiat el context en què s'escrigué, les idees que influïren en Lucreci, el cercle social en què es mogué i la Roma que va conèixer. I com no, la polèmica que ha despertat secularment aquesta obra i la influència que ha tingut en tot el pensament posterior.
Malauradament, De rerum natura no hi era. A la Central, però, hi ha una sala sencera dedicada als clàssics de l'Antiguitat, i allà tenia Cal·lí, Mimnerm, Xenofont, Tirteu, Horaci, Timòteu, Heròdot, Tucídides, Cal·límac, Hipònax, Apol·loni de Rodes, Marcial, Terenci, Prudenci, Sòfocles, Cèsar, Eurípides, Èsquil, Aristòfanes, Alceu, Filemó, Claudià, Antímac de Colofó, Antífanes, Tíbul, Gal, Herodes, Apuleu, Petroni, Catul, Plató, Homer, Isop... Vaig sentir-me feliç de poder ubicar-los a tots i saber, almenys, de què parlaven: hi he estat fent colzes durant tres setmanes i d'alguna cosa havia de servir!
I vaig caure en el compte que ho acabava de "vomitar" i no se m'havia oblidat. Evidentment, si m'oblide de l'assumpte i no torne a llegir-ne un llibre més, d'aquests autors, és possible que comence a confondre Timòteu amb Tirteu, o que se m'oblide qui havia escrit la Tebaida, si Apol·loni o Antífanes. Em bastarà, però, una rellegida per posar-me al dia. Podria dir el mateix si no m'haguera enfrontat a l'estudi d'aquests autors? Vull dir, si no haguera fet colzes?
Diria que no. Com diu Gregorio Luri: no hi ha alternativa als colzes!
Però malgrat el que és evident, se'ns pretén dir que no. Negar la utilitat de la transmissió i la memorització dels coneixements està de moda. Ignorem la major part de vegades d'on beuen aquests principis educatius tan en auge: un dels qui va teoritzar que l'aprenentatge de l'infant havia de provenir de l'experiència i de les sensacions va ser Rousseau. Rousseau i les seues màximes estan de moda, doncs. Potser acompanyar-les d'altres màximes del seu pensament encara escandalitza, tot i que ens faria caure de la figuera pel que fa a les seues conseqüències: "odie els llibres", "el nen que llegeix no pensa, només fa que aprendre paraules", "la lectura és l'assot de la infantesa", "la ignorància és l'estat natural de l'ésser humà [a preservar]", "cal mantenir-se lluny del saber"... Aquesta part del discurs del pedagog se'ns amaga, però no per això no és deixa de tenir en compte!
En resum, ahir vaig vomitar i no vaig oblidar. Què faré amb el que après, és cosa meua. Com és cosa dels meus alumnes decidir què fer amb els coneixements valuosos que els oferisc. Ells triaran si continuar llegint sobre la llum i el so o sobre el Fortnite, si escoltar Mozart o la bachata, si llegir narracions sobre les quals hem parlat a classe o jugar a la "play". Triaran, evidentment, induïts per un entorn que, ara mateix, els fa oblidar fins i tot com s'escriu el seu nom. Vomitiu...
Acabarem per afirmar que no cal aprendre ni com ens diem ni com s'escriu perquè és una cosa que, en vomitar-la, s'oblida. I si sense un nom no som ningun jo, potser es busque justament això: que no existisquen "jo" pensants, perquè un jo que no sap, socialment, és un ens que no té veu pròpia ni distingeix el gra de la palla.
No, no he exagerat. Obliden fins i tot com s'escriu el seu nom. Vos ho ben assegure!
