aNDRòMiNa: de maig 2022

10 de maig del 2022

Mentida

Ella, l'augusta Nimfa, a trobar el magnànim Ulisses
anava, puix que de Zeus volia obeir els missatges.
I va trobar-lo al cap, assegut, i els seus ulls mai no eren
secs de plor, i anava la dolça vida fonent-se-li
gemegant pel retorn; i és que jo no plaïa la Nimfa.
Tota vegada, les nits, les bleixava, de grat o per força,
dins l'espluga balmada amb la que, ell no volent, el volia.
Ara, es passava el dia assegut als penyals i a les barres,
[cortrencant-se a força de plors i gemecs i tristesa,]
i guaitava la mar infecunda, estil·lant vives llàgrimes.
I aturant-se prop d'ell, li digué la divina entre dees:
—Pobre, no vull que més temps gemeguis aquí, i que la vida
se't consumi: et daré comiat des d'ara, m'hi presto.
Au, pren el bronze i talla unes bigues llargues i ajusta-les
fent un ample raig; aleshores clava-hi a sobre,
alt, un castell, que et pugui portar per la mar calitjosa.

HOMER, Odissea. Cant V (fragment)

Traducció de Carles Riba

Sempre que, en acostar-se l'estiu, m'aprope novament a la mar amb ànim de submergir-m'hi, em recorde de la mare de totes les narracions: l'Odissea. Estic immers en els mateixos paisatges en què Ulisses enyorava la terra, la dona i el fill. D'alguna manera, el nostos que l'envaïa és el mateix que ens envaeix, tot i que ara no tenim una meta fixa i definida i esdevé un sentiment encara més asfixiant, difús, insalvable.

L'altre dia llegia una introducció a les Històries vertaderes de Llucià. L'estudiosa que n'era autora (Helena González Vaquerizo) feia una reflexió molt i molt interessant sobre la vigència del llibre. Entre les afirmacions que feia em va sobtar una: el joc postmodern entre la veritat i la mentida en realitat podia remuntar-se a Homer. En efecte, i ben mirat, a l'Odissea es donen per certs els relats d'Ulisses als feacis, plens de sers extraordinaris, monstres, màgia i intervencions divines. En canvi, els relats verídics que Odisseu empra per amagar la seva identitat sabem, o hem d'entendre, que són falsos: Ulisses té mala fama per la capacitat d'inventiva que té, per la seva tendència a fer creure falsedats.

Potser aquestes milongues d'Ulisses són un contrapunt necessari que Homer (si va existir algun dia) empra per fer-nos caure en el fet que en realitat tot és una gran mentida i que mai arribarem a la veritat que busquem.

D'ací la sensació angoixant de nostos que experimentem davant la infinitud del blau de la mar.

Cant

Darrer tram fins al cim de la Bellida

La caminada (24 quilòmetres per la serra d'Andilla) començava a trenc d'alba ascendint a la Penya Parda des d'Osset, un llogaret del terme d'Andilla sense gaire encant. La senda per on s'ascendeix al cim recorre un paratge totalment dessolat: els esquelets de la vegetació calcinada el 2012 s'alcen imponents a ambdós marges de la rambla de la Hoya. L'efecte tètric s'accentuava pel fet que el sol, encara ixent, no entrava a les profunditats del barranc.

Poc abans d'arribar al cim sorprenen alguns arbres supervivents. Als seus peus, troncs caiguts de port considerable encara es podrixen. Al cim, vistes sobre el barranc d'Artaix, Figueroles i les Penyes de Déu, el cim del Remei de Xelva, el Camp de Túria i Xavalambre.

En baixant de la Penya Parda agafe el camí cap a Canals, una aldea pertanyent a Sacanyet, ja a l'Alt Palància. Al poc d'arribar, l'efecte és impressionant: després de pujar una suau lloma t'endinses en un indret salvat del foc, ple d'hortes, fonts, pous i petits carrascars que esguiten el paratge. El silenci que m'ha acompanyat fins ara, a penes trencat pel cant d'uns quants ocells, es trenca totalment: ara són milers de criatures les que piulen i em recorden que som a la primavera! La natura és tota ella un cant intransitiu.

El llogaret de Canals és encantador. Trobe un banc vora un pou sota l'ombra d'uns verns. És un bon lloc per seure, badar i llegir. Curiosament, els Sonets a Orfeu de Rilke que m'he dut de companyia comencen parlant del silenci, del cant i de la natura. Una natura que calla, del silenci de la qual surt un nou principi. És el que acabe d'experimentar.

III

Entonces se alzó un árbol. ¡Oh pura elevación!

¡Oh, canta Orfeo! ¡Oh alto árbol en el oído!

y calló todo. Pero incluso del silencio

surgió un nuevo principio, seña y transformación.

Animales silentes brotaron desde el claro,

abandonado bosque, de nidos y cubiles;

y fue evidente entonces que no era por astucia

ni tampoco por miedo por lo que eran tan quedos,

sino por la audición. Rugidos, gritos, bramas

parecían pequeños en sus pechos. Y donde

apenas una choza para acogerlo había,

refugio subterráneo del ansia más oscura

con jambas temblorosas sujetando su entrada,

tú creaste para ellos un templo en el oído.

SO I - 1

Para un dios sí es posible. pero explícame ¿cómo

lo va a seguir un hombre con la menguada lira?

Su sentido es discorde. En el cruce de dos

sendas del corazón no se alza un templo a Apolo.

El canto como tú lo enseñas no es anhelo,

no es petición de algo aún no conseguido;

el canto es existencia. Es fácil para el dios.

¿Pero cuándo existimos nosotros? ¿Cuándo vira

él hacia nuestro ser los astros y la tierra?

El que tú ames, muchacho, no es idéntico, aunque

la vez te esté forzando a abrir la boca. Aprende

a olvidar que has cantado. Eso es algo que fluye.

Cantar es en verdad un aliento distinto.

un hálito por nada. Soplo en el dios. Un viento.

SO I - 3

De Canals es pot ascendir directament a la Bellida, però la ruta que seguia feia un rodeig per una zona bellíssima de pins, carrasques i matolls. El camí està encarat a la Penya Salda, les Penyes del Diable i la Penya Juliana que he visitat darrerament. I el paratge està ple de senglars que fugen al soroll de les meues passes.

Una mica de canguelo, tot siga dit.

Als peus de la Bellida és tot, de nou, desolació. El foc ha deixat visibles capes d'història: antics ventisquers, neveres i trinxeres del front XYZ de la Guerra Civil. El cim és, però, un mirador privilegiat; és el lloc que estava buscant.

En efecte, des de la Bellida es veu la Calderona de forma clara, completa i nítida, a més de la foia de Les Alcubles que emergeix entre les muntanyes com una petita Cerdanya. El més curiós el que l'Alt de Montmajor, per algun efecte de perspectiva, sembla més baix que no pas el Gorgo o el Montmajor, situats al cor de la serra.

Mentre dine apareixen núvols d'aqueixos que semblen de cotó-en-pèl. El paisatge es tanca d'ombres.

VII

La tornada transcorre per un camí penjat cap al sud-oest des d'on es té a tothora una panoràmica sobre el Camp de Túria, València, l'Horta i l'Albufera. El dia no és clar del tot, però s'albiren la muntanya de les Raboses de Cullera i el Montdúber.

L'últim tram serpenteja amb el poble d'Osset ja a la vista. Es fa feixuc: calor, suor, cansament. Ningú m'ha assegurat que fóra fàcil!

VIII

Al principi he afirmat que Osset no tenia gaire encant. M'equivocava. Té, en efecte, un caminet que és una delícia: un calvari que serpenteja fins a un turó flanquejat de xiprers i savines. El turó on s'alça ara la creu allotjava fa segles un antic poblat ibèric, les restes del qual van ser aprofitades pels llauradors per tal de construir bancals i ribes. Només queden uns quants carreus d'una antiga muralla.

Malgrat que estic esgotat, s'entén que emprenga el rodeig pel caminalet del calvari. De nou, les sensacions són molt bones. M'agrada caminar, rodejar-me de paisatge, conèixer i sentir la natura que canta.