Fa pocs dies em feren un gran regal: l'obra pòstuma de Josep Fontana, Capitalisme i democràcia. 1756-1848. Com va començar aquest engany. El llibre és breu, però rotund i ben documentat, i desmunta de manera magistral el relat bastit sobre els conceptes de progrés, millora i benestar que hui són evidentment fal·laços i enganyosos i que només servixen per rentar la cara al capitalisme. Només un paràgraf, perquè comproveu la força del text:
«La regla d'or del capitalisme segueix sent avui, com a començaments del segle XIX, afavorir una expropiació creixent dels guanys que produeix el treball dels obrers, a costa no solament del seu nivell de vida, sinó també dels seus drets i llibertats. I les conseqüències de la seva activitat les experimenta tota la societat. Hi ha una autèntica indústria intel·lectual que promou la idea que tot va cada vegada millor en un món en progrés, però el diagnòstic que trobem quan s'examina una societat com la nord-americana, que és la que precisament alimenta aquesta teoria, no pot ser més escruixidor: "El sexe i les drogues decauen entre els joves —els teens—, però la depressió i els pensaments suïcides augmenten".»
Fontana il·lustra tot aquest procés que encara és ben actual, anant a l'origen. El triomf de la fàbrica no va ser res inevitable ni una conseqüència lògica de res, sinó una manera d'organitzar la producció que beneficiava uns pocs, permetia controlar la força del treball i que s'imposava a una alternativa en què la producció industrial es basava en el treball propi i no assalariat. A partir d'aquest moment, comencen una sèrie de processos destinats al control de la propietat, que inclouen l'expropiació als llauradors de la terra i dels recursos naturals (especialment de l'aigua) i, per descomptat, unes contrapartides polítiques que fan de la democràcia un mer escenari de cartó pedra en què es legisla exclusivament al servei d'unes determinades elits. Així, les revolucions acabaren esdevenint un escenari descafeïnat de conquestes socials: només una determinada elit de propietaris i rics n'eixia beneficiat. O no ho hem pogut comprovar durant aquests darrers anys en què després d'una suposada crisi els rics han esdevingut més rics i els pobres, més pobres?
El llibre m'ha fet decantar-me definitivament cap al segle XIX. És un segle apassionant, situat ja a una distància suficient com per poder veure'l de manera lúcida. Ens cal reescriure el relat que es té dels fets i processos esdevinguts durant aquella centúria, perquè fou llavors que es va gestar l'engany. Cal un relat que incloga les alternatives abandonades, els exclosos i els enganys. Perquè avui patim cada vegada més les conseqüències de la maquinària capitalista, mentre ens obliguen a combregar amb un relat irreal que ens manté en l'immobilisme.
Lectura obligada!
