I
Continue amb les impressions de la meua escapada a la serra de Gúdar. El segon dia la ruta va tindre un caràcter diferent. En lloc d'ascendir un cim vaig endinsar-me en un barranc encaixonat entre dues parets de pedra: el barranc de l'Ombria. Crec que feia temps que no recorria un paratge tan bonic.
La remor de l'aigua acompanyà en tot moment. I això, en estiu, s'agraïx, tot i que la temperatura de l'aire i de l'aigua no convidava gens al bany... A València, però, la calorada fregia la gent de manera inclement.
II
Si l'altre post l'he titular ascendir, aquest no podia rebre, consegüentment un altre nom: descendir. Del cim, al barranc. Aquesta antítesi m'ha vingut arran de la lectura que he acabat recentment: Los hermanos Karamázov, de Dostoievski. No sé si he estat jo qui ha acabat el llibre o més aviat és el llibre el que ha aconseguit d'alguna manera acabar amb qui jo era.
La trama enganxa, però les reflexions del narrador —cínic, distant, fred— i de molts dels personatges van pegant destralades a tot arreu. Els tres germans Karamázov encarnen, cadascú, una actitud davant la vida, dels fets i del món. Però al capdavall queden unificats en un sol mot: contradicció.
«De ordinario, en la vida ocurre de tal modo que ante dos extremos hay que buscar la verdad en el medio; en el caso que nos ocupa esto no es así. Lo más probable es que en el primer caso fuera sinceramente noble, y en el segundo caso fuera no menos sinceramente ruin. ¿Por qué? Porque somos unas naturalezas amplias, karamazovianas —a eso voy a parar—, capaces de compaginar todo género de contradicciones y, al mismo tiempo, contemplar los dos abismos, el abismo que se abre sobre nosotros, el abismo de los ideales supremos, y el abismo que se abre bajo nosotros, el abismo de la caída más baja y hedionda. Recordar la brillante idea antes expuesta por un joven observador que ha contemplado a fondo y de cerca a toda la familia delos Karamázov, el señor Rakitin: "La sensación de vileza de la caída es para estas naturalezas desenfrenadas tan necesaria como la sensación de la más elevada nobleza", y es verdad: necesitan esta mezcla antinatural sin cesar y en todo momento. Dos abismos, dos abismos, señores, en un mismo momento: sin ello somos desgraciados y no nos sentimos satisfechos, nuestra existencia es incompleta. ¡Somos amplios, muy amplios, señores, como nuestra madre Rusia, a todo damos cabida y a todo nos acomodamos!»
Aquesta amplitud, sens dubte, dificulta tot judici. Qui és bo i qui roín? En quin moment? Si som amplis, podem respondre a una definició? Què som? Qui som? Qui ens pot conèixer?
III
Els gurús de l'educació emocional haurien de llegir a Dostoievski. Llavors, potser, no serien tan ridículs i arrogants.
IV
Tot el que puja, ha de baixar, però també qui baixa ha de pujar... Quan Gúdar va aparèixer encimbellat dalt de la mola, després d'un parell d'hores de camí, quina sensació ambivalent!
Per la vesprada vaig aprofitar per conèixer alguns dels pobles de la serra i del veí Maestrat aragonés. El territori d'aquesta comarca, però, mai va pertànyer als templers: la majoria de viles eren de realenc, mentre que les que no ho eren van pertànyer en la seua major part a l'encomanda de Sant Joan de Jerusalem. El nom, en realitat, actua com a reclam turístic davant del veí Maestrat valencià.
De Gúdar, a Allepuz; d'Allepuz, a Miravete de la Sierra; d'allà, a Villarroya de los Pinares i, després, a Fortanete. Des d'allà, torní a la serra: Valdelinares, Linares de Mora i Mosqueruela. I sempre la mateixa rutina: passejar un poble, buscar un lloc d'ombra agradable i llegir informació sobre el següent.
Es pot dir que vaig passar la vesprada de sorpresa en sorpresa: la zona és una autèntica passada! Història, natura i bellesa.
 |
| Deixant Gúdar |
 |
| Piló: abandonem el poble definitivament. |
 |
| Font de la Devesa de Gúdar |
 |
| Descens al barranc de l'Ombria |
 |
| Hipèric |
 |
| Maduixa borda |
 |
| En eixint del barranc |
 |
| De nou, un piló anuncia que el poble és a prop |
ALLEPUZ
 |
| Ermita del Loreto, amb la porxada típica de la zona |
 |
| Casa Grande |
 |
| Portada de l'església de la Purificació, detall |
 |
| Palau gòtic desconstruït |
MIRAVETE DE LA SIERRA
 |
| Peiró a l'entrada del barri del Raval, s. XV |
 |
| Pont medieval sobre el riu Guadalope |
 |
| Paradís de pedra, el poble és bellíssim |
 |
| Porxos de la casa de la vila |
 |
Portada de l'església de la Mare
de Déu de les Neus |
 |
| Porxo de la casa de la vila |
VILLARROYA DE LOS PINARES
 |
| Edifici de l'antic hospital, a la dreta. |
 |
Torre campanar, bastida sobre una torre
de l'antiga fortificació que coronava el poble |
 |
| Ajuntament |
 |
| Casalot dit de la Inquisició |
 |
| Ermita del Loreto |
FORTANETE
 |
| Camí riberenc junt al riu Pitarque |
 |
| Pont medieval i el poble |
 |
| Antiga presó |
 |
| Casalot dels ducs de Medinaceli |
 |
| Església de la Purificació |
 |
| Detall del casalot del marquès de Villasegura i torre |
 |
| Villarroya de los Pinares des del port |
VALDELINARES
 |
| De nou, una altra ermita gairebé idèntica i homònima |
 |
Detall de la portada de l'església de la
Mare de Déu de les Neus |
LINARES DE MORA
Un dels pobles més bonics que he vist mai!
 |
Linares des del nord: vista de la muralla i del castell.
A l'esquerra, el portal de Dalt |
 |
| Ermita de Santa Anna, un mirador privilegiat |
 |
| Vall del riu Linares |
 |
| Vista del poble des de l'ermita de Santa Anna |
 |
| Portal de Baix |
 |
| Església de la Immaculada: catedraleja, és grandíssima |
 |
| Portal del Mig |
 |
| El Penyagolosa |
MOSQUERUELA
 |
| La muralla ha estat integrada a les cases |
 |
| Portaló |
 |
| Palaus al carrer dels Rics Hòmens |
 |
| Torre de l'església de l'Assumpció |
 |
| Portal de Terol |
 |
| Detall de la torrassa que protegia el portal de Terol |
 |
| Detall de la base del campanar |
 |
| Portada de l'església |
 |
| Portada de San Cristòfol |
 |
| Carrer Major |
 |
| Palau dit de Jaume I |
 |
| Hospital |
 |
| Portal de Sant Roc |
 |
| Portal de Sant Roc extramurs |
 |
Pino Letrado, vora la carretera de tornada.
|
