I
Martín Vázquez de Arce va morir als vint-i-cinc anys, el 1486, a la Guerra de Granada, al servei del duc del Infantado. És soterrat a la capella funerària dedicada a Sant Joan i Santa Caterina de la catedral de Sigüenza, la seua ciutat natal, junt amb son germà, els pares i els avis. La seua tomba, però, trenca els esquemes de l'escultura funerària del gòtic: és representat amb l'armadura de cavaller, sí, però no jau mort damunt del sepulcre. És ben viu, el contemplem concentrat llegint un llibre que sosté a les mans.
II
Qui va decidir com seria la sepultura del mal anomenat doncel (no ho era)? Va ser ell que va deixar-ho per escrit abans de marxar a la guerra, amb la voluntat de mostrar a perpetuïtat les seues inclinacions i la seua personalitat? Va ser la seua família qui ho va fer? Va ser una llicència de l'escultor? No ho sabem. Però l'escultura mostra un canvi de mentalitat evident.
Lluu la insígnia dels Cavallers de Santiago. Les armes les porta, però semblen ser-li incòmodes, li molesten. El seu interès rau en la lectura: s'hi concentra, la mirada ens fa fixar-nos en el llibre. Podem dir que don Martín viu encara: viu perquè llegeix, viu perquè ha perdurat aquesta actitud. Una actitud, la de la lectura atenta, profunda i meditativa, que fa qüestionar-ho tot i que només en no arriba a cinc-cents anys ens portaria a una estampa com aquesta: no a la guerra!
III
Malauradament, l'escultura del Doncel ha vist i patit les conseqüències de la guerra. Durant la Guerra Civil, quan Sigüenza va ser presa pels revoltats, els milicians republicans de la ciutat, atès que el castell-palau dels bisbes estava en estat de ruïna, van decidir de refugiar-se a la catedral-fortalesa. La ciutat i la catedral van ser bombardejades per les tropes nacionals i per l'aviació Cóndor. Destrucció, rendició, mort. Poc després, les bombes tornarien: aquesta vegada per part de l'exèrcit republicà.
El Doncel es va salvar de la destrucció. Diria que només hi va perdre el nas: li l'han tornat a afegir amb pegament.
IV
La catedral, però, va ser reconstruïda pedra a pedra, amb algunes llicències: s'hi va afegir un cimbori, per exemple. Les mentalitats i els drets, però, van trigar a refer-se. Malgrat tot, el Doncel continuava atent a la lectura: ens feia fixar-nos, en tot moment, en el llibre que portava a les mans.
Hui continua sent un recinte on poder-se recollir i contemplar obres d'art de tots els temps que remeten a allò incomprensible, inabastable i sublim. La destrucció i la barbàrie no van tindre l'última paraula.
V
Qui mira, avui, el llibre que el Doncel sosté a les mans? La sensació que tornem a un context on la lectura torna a ser minoritària és cada vegada més gran. Llegir, llegim suposadament tots. Ara bé, la lectura atenta, concentrada, serena d'un llibre és cada volta més minoritària. L'escola mateixa sembla voler impedir-la! Com no relacionar aquest fet amb els signes evidents de descomposició? Violència, nihilisme, intolerància, dogmatismes, auge de l'extrema dreta, exclusió, populisme i engany: tindrien cabuda en una societat realment llegida?
VI
Tan important és llegir com elegir bé què es llegeix. Per llegir bobaes millor badar. I només les bones lectures ens poden oferir un bon criteri.
VII
La catedral-fortalesa de Sigüenza no decep. És una delícia passejar-se entre els seus murs. És un d'aqueixos llocs imprescindibles de la nostra geografia. Per cert! Hi veig una estreta relació amb l'arquitectura valenciana: les finestres de la girola són bastides amb arcs esbiaixats com les finestres de l'obra nova de la catedral de València. Degué d'existir algun tipus de relació entre Sigüenza i València: el carrer al qual s'obri el portal major rep el nom del Cap-i-Casal. Ho he investigat, però no he trobat res al senyor Google!
Siga com siga, cal adreçar els passos a Sigüenza alguna volta en la vida!
 |
| Algunes imatges de 1936. Font. |
 |
| Façana del transsepte a la plaça Major, amb la torre vigia. |
 |
| Absis |
 |
| Façana: influència cistercenca |
 |
| Mare de Déu: Santa Maria la Mayor, patrona de la ciutat |
 |
Cor: detall
|
