Què fer davant de la irracionalitat?

En l'escola on treballe volen presentar un projecte per rebre subvencions per visitar escoles d'altres països d'Europa. La proposta és, si fa no fa, la següent: un mestre visita durant tres o quatre dies una escola d'un país "x", que pot ser Finlàndia, Regne Unit, Itàlia o qualsevol altre; tot seguit, explica què ha vist a la «comunitat educativa» amb la finalitat que tothom en quede sabedor i, pel que entenc, impressionat i convençut i treballe per un «canvi»; finalment, el «canvi» s'implanta i, segons entenc, som més europeus, més innovadors i l'escola assoleix un grau d'eficàcia descomunal.

Sincerament, quedí perplex i sense ànim de dir la meua opinió. Al final, crec que en certs contextos és impossible de fer res. Perquè em pregunte:

• Aquesta «immersió» de quatre dies, anirà acompanyada d'un estudi de les lleis educatives passades i presents del país visitat, de l'evolució dels resultats, de la relació d'aquests amb el context social, econòmic i cultural de l'entorn, de les diferències entre regions del mateix país?
• Pot ser representatiu del sistema educatiu d'un país allò que es fa en una sola escola durant quatre dies, sabent que s'està exposant de cara a la galeria?
• Es pot trasplantar una determinada pràctica educativa d'un context sociocultural determinat a un altre de diferent, sense analitzar-ne les variables i consultar la literatura científica que existisca al voltant d'aquesta? Es posarà en relació amb l'evolució dels resultats, de la relació d'aquests amb les desigualtats socials i de la funció de l'escola com a compensadora de les desigualtats?
• És allò que passa a una aula d'Itàlia, Finlàndia o Alemanya millor que el que esdevé en la meua?

Perquè, personalment, n'estic molt satisfet de la meua faena. Vaig rebre un bon grapat d'alumnes difícils d'entre cinc i sis anys i en tan sols quatre mesos són capaços, gairebé tots, de llegir amb fluïdesa, d'escoltar-se, d'interessar-se pel que fem a classe, de posar voluntat en la realització de les faenes i les tasques que els propose. Hi ha un parell, un parell!, que encara no han assolit la fita: jo tinc clar que tenen una dificultat sobre la qual cal intervenir el més aviat millor a partir d'un diagnòstic adequat, però els que «volen anar a conèixer la realitat d'Europa» són partidaris de mesures de «nivell II, nivell III» i no sé quina parida més que marca la burocràcia abans del que dicta el maleït sentit comú! 

De veres: ens hem begut l'enteniment. Jo crec que no fa falta gastar-se diners anant a Europa per tal de veure que s'hi cou... Només cal una competència mínima en llegir anglès i consultar la literatura científica que hi existeix al voltant dels sistemes educatius europeus. I les coses no pinten tan boniques... Fins i tot l'OCDE assenyalava, en les conclusions del darrer informe PISA, que possiblement allò de la disciplina i de l'ensenyament «tradicional» no és quelcom que haja de deixar-se de banda...

Aquest cap de setmana un grapat d'alumnes de primer s'han endut una lectura sobre com Hèrcules mata el lleó de Nemea, delerosos de llegir-la. Els serà, potser, complicada en certs aspectes, però saben que entre tots comentarem què els ha resultat difícil i veurem què li ha passat a l'heroi. Molts ja subratllaran les paraules que no han aconseguit entendre. Potser els mestres d'Europa haurien de vindre a les aules de primer cicle de la meua escola per veure com hem aconseguit això, amb un munt de materials didàctics anomenats «llibres de text» i amb una metodologia que prima la responsabilitat, la voluntat i el treball individual de cada alumne amb el suport dels mestres i de llurs famílies.

No; no es pot dir. Darrere de la irracionalitat només hi ha superficialitat. Viatge gratuït, postureig i discursos buits. Però si ho dic, llavors no em parla ningú.

Què fer, llavors? Doncs això: anirem a conèixer què es cou a Europa. 

Es cou la barbàrie.

Entreteniment?

En el vídeo un turista nord-americà grava a tort i a dret els racons buits de l'església del Patriarca mentre al cor del temple un grup d'hòmens ompli les naus de cant gregorià. Això passa cada dia a les nou i mitja del matí. «I si no hi hagués ningú, cantarien igual?», preguntava la M., a la qual vaig portar al Patriarca en aquell moment: només hi érem ella, una altra dona i jo a l'església. Davant la meua resposta afirmativa, no va caldre cap més explicació.

Cal, però, aquesta explicació? Pense que a moltíssima gent, sí. El fet resulta incomprensible, perquè per a la major part de la societat la «cultura» és, com afirma Bellamy*, una mera distracció superficial, un esbarjo decoratiu, un mer plaer intel·ligent. El cine, la música, la literatura o l'art tenen primordialment aquesta funció: entretenir. I si no s'entreté ningú, per a què canta el cor de gregorià al Patriarca cada dia? Per què? Quina relació té aquest esdeveniment amb tot el que s'esdevé a ciutat en l'actualitat i tot el que s'ha esdevingut en el passat? Com enllaça això amb els nostres valors?

Aquesta anècdota m'ha fet adonar-me que, en aquesta primer visita que rep des de Barcelona, no he ensenyat la ciutat, sinó que l'he contada. I per contar la ciutat cal conèixer-la i per conèixer-la cal estimar-la. Si fer turisme és anar a veure, visitar un indret és anar a escoltar: el que conta la gent, el que conten les pedres, el que conten els llibres. I posar en relació allò que s'escolta amb aquest gran diàleg secular, la Cultura que, malauradament, es pretén que no siga transmesa.

Tant com tenim el cul pelat de viatjar a tot lloc i en cada ocasió, em pregunte quants seríem capaços de contar la nostra pròpia ciutat o de contar els llocs que hem visitat.

He anomenat adés Bellamy. Justament fa una estona, mentre era ajocat al sofà, he agafat aquest el seu llibre de la muntanya de llibres pendents. I m'he trobat amb aquest text que crec que tot educador hauria de llegir amb atenció per tal de reflexionar després sobre allò que fem a l'escola. Només m'he llegit unes quantes pàgines però ja vos puc dir que aquest llibre és I M P R E S C I N D I B L E !!!

De com un xiquet pot ensorrar totes les nostres seguretats

A la foto hi ha un racó de la cripta de l'església de Sant Miquel dels Reis on, suposadament, hi ha enterrats Germana de Foix i Ferran d'Aragó, duc de Calàbria. Els mausoleus que hi ha a situats a ambdós costats del recinte són mera escenografia: els sarcòfags que contenen no són cap recipient, sinó que són massissos. «On són, doncs els cosos?», pregunta sempre el guia després d'haver explicat això darrer. Pel que es veu, els nobles, sabedors de la poca simpatia que gaudien, van voler protegir els seus cossos i els corresponents dipòsits funeraris de possibles profanadors.

En una de les visites, un xiquet d'uns quatre o cinc anys, fill d'uns turistes accidentals de Madrid, va anar convençut cap a aquest racó i va saltar convençut: «¡Están aquí! ¡Aquí! ¡Están aquí!». La guia que conta l'anècdota va preguntar als pares si ja hi havien estat, a la cripta: asseguraren que no. Però el xiquet no s'havia equivocat. En aquest racó el georadar detecta la presència d'un cos de grandària considerable a dos metres sota terra. Justament el lloc que, cada 29 de setembre, festivitat de Sant Miquel, és il·luminat pel sol que entra per l'obertura feta i orientada expressament amb aquesta finalitat. Els visitants d'aquell dia no van poder evitar sentir cert sentiment d'inquietud davant del que havien presenciat mentre que el xiquet de seguida s'oblidà del tema i va tornar als seus assumptes.

El recinte no ha estat excavat, però és del tot probable que, efectivament, en aquest lloc estiguen enterrats la virreina Germana i el seu marit; així, el cos que detecta el georadar deu ser, amb tota seguretat, el sarcòfag on són els cossos. Però el que sobta d'aquesta història és que el xiquet ho va saber sense ajuda ni de georadars, ni d'arqueòlegs, llegendes o història comprovada: va saltar convençut, mogut per un instint, en el lloc on descansen els cossos. I és que, segons diuen, els xiquets són capaços de captar energies que nosaltres, adults il·lustrats, ja no.

Davant d'això podem donar totes les explicacions racionals que se'ns ocorren. Però, crec jo, hauríem de deixar sempre oberta la porta al fet que, efectivament, hi ha quelcom inaccessible per a la raó. Que sempre hi haurà lloc per al misteri en el sí d'una existència, la nostra, que és tota ella enigmàtica, malgrat totes les explicacions inqüestionables que la ciència n'ha donat.

I, de tant en tant, es deixa sentir quan menys ens ho esperem.

Escuts de Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, i Germana de Foix
a la façana principal de Sant Miquel dels Reis