aNDRòMiNa: 2025

No descubrí nada que me diera alguna clave sobre la vida de mi padre, pero me llamó la atención un librito de poemas, donde una hoja doblada y un subrayado a lápiz marcaban dos versos:

Caminante, no hay camino.

Se hace camino al andar.

Si mi padre había elegido aquellos versos para que guiaran su vida, tuvo que sufrir mucho cuando detuvieron para siempre su andadura entre estas cuatro (siniestras) paredes.

Leí con avidez, varias veces, el librito, que se convirtió en mi compañero inserparable. (Cuando ando y cuando me paro, siempre pienso en mi poeta favorito y en la rebeldía profunda que contienen esos versos. Se hace camino al andar. Nadie puede hacerlo por ti. No puedes tomar el camino abierto por otros).

L'altre dia llegia aquest fragment a una novel·la sublim i provocadora: El cordero carnívoro, d'Agustín Gómez Arcos. (Quin descobriment: m'atreviria a dir que a l'altura de Kundera!) Vaig recordar, a propòsit del camí, que tenia unes quantes excursions pendents de postejar, essent la primera aquesta que fiu al Camí dels Pilons. I allà vaig, que la setmana que ve torne als Ports i se m'acumula la faena!

El Camí dels Pilons és antíquissim. En realitat, forma part del mateix camí del qual parlava fa unes setmanes, i que permetia transportar els ramats des d'Aragó a les planícies litorals entre l'Ebre i el Xúquer des de temps atàvics. No obstant, en alguns trams conserva uns pilons construïts cap al segle XVIII amb la voluntat de servir de guia als pastors, comerciants i caminants en els dies de boira i neu. En concret, el trajecte que uneix Allepuz amb Villarroya de los Pinares és el que millor conserva aquesta magna obra civil, amb cent tretze pilons drets amb diferent grau de conservació. Durant el recorregut, algunes perspectives sobre el camí són una autèntica meravella.

Boira, neu, camí desdibuixat. La por de perdre's en determinades circumstàncies és potser tan atàvica com el mateix camí. L'esperit il·lustrat, però, amb la construcció dels pilons, va voler evitar el risc i, amb això, combatre la por i el temor que despertaven els perills de l'antic camí de ferradura. En realitat, però, aquest camí, al llarg dels segles XVII i XVIII, havia passat a ser una important via d'eixida de productes tèxtils i llana cap als mercats, tot connectant Terol amb els pobles del Maestrat valencià i, a través d'ells, amb els ports de Castelló, Vinaròs i València. Ben mirat, els pilons són, en certa manera, com moltes altres fites que, des de ben xicotets, se'ns posen al davant perquè no ens desviem, no ens perdem, en els camins que ja tenen marcats per a nosaltres. Bàsicament, en són tres: consumir, produir i reproduir.

Consumir. És ben sabut: ara ve l'estiu, i toca fer tal viatge. Les marques que creen fascinació: hi ha qui és capaç de gastar-se mil o dos mil euros per lluir una bossa de mà de gust dubtós de Prada o Gucci. Productes que esdevenen inútils aviat. Necessitats (fabricades) de tindre, posseir, renovar vestuari, renovar mobles, tenir un cotxe que parle de «qui som». Perquè hem passat a definir-nos per allò que tenim. La gent que no ho té és considerada perdedora. Poc importa que per dur aquest ritme de consum ens estiguem carregant el planeta, omplint-lo de merda i de plàstics. O que estiguem convertint en un autèntic infern la vida de milions de persones explotades o víctimes de desenes de conflictes bèl·lics necessaris per a assegurar-se un bon preu de matèries primeres i mà d'obra. Per sort, aquestes guerres no ixen a la televisió: podem viure tranquils, sense càrrec de consciència.

Produir. Hem de treballar, treballar a tothora... Els límits entre l'oci i el negoci es desdibuixen. L'oficina a casa, el teletreball. Disponibilitat durant les vint-i-quatre hores al dia. Gent «forjada a sí mateixa», empresària «d'ella mateixa» que, en realitat, posa tota la seua existència al servici de la productivitat. Badar està mal vist. No fer res et converteix en un paràsit. Tindre una discapacitat et converteix en un «dependent». Immigrant? Ha vingut ha furtar-nos les subvencions! El camí és clar: voler és poder! Tothom et proscriurà si, per follar, agafes una ITS, però ningú farà escarafalls perquè hages acabat amb l'esquena destrossada per estar tota una vida postrat davant d'un caixó de taronges o perquè hages desenvolupat una síndrome respiratòria per haver estat inhalant merda durant anys i panys a una fàbrica. Danys colaterals de la producció que, avui, es confon moltes vegades amb el guany: la productivitat/guany és la que ens expulsa de les ciutats, la que ens treu els habitatges que ja no podem comprar, la que explica que, tot i tenir una faena i un sou, ja no pugues ni tan sols portar una vida digna. Depressió, desànim? No els mostres, quedaràs com un perdedor! Si vols, pots!

Reproduir. Perquè després de tindre una faena i comprar-te un pis, has de casar-te i tenir fills. Si no ho fas, se't demanarà explicacions cada tres per quatre. Però gran contradicció: la productivitat i el consum tiben tant la corda de les possibilitats que la reproducció mateixa esdevé pràcticament impossible. Bé, és possible: si les dones renuncien a la seua vida més enllà de la procreació, és clar. La natalitat baixa, però els discursos no posen èmfasi en la producció, en el guany i en el consum, sinó en una conciliació utòpica i en el suposat egoisme dels qui decideixen no casar-se, no tenir fills. Mireu les campanyes de l'Associació de Famílies Nombroses: «¿Te parece divertido ir de flor en flor? Ahora todo son risas, pero en unos años comerás solo el día de Navidad. Ojalá no te confundan, puedas formar una familia y que sea numerosa»; «¿Se te está pasando el arroz? Algunas cosas, si se posponen, se pierden para siempre». Casa't aviat, tingues tants fills com pugues. A ser possible, que de cada vegada que folles amb el teu o la teua cònjuge nasca un fill o una filla. Perquè, al capdavall, voler follar sense la voluntat de procrear és, en realitat, pur egoisme, hedonisme, narcisisme. Pecat! Per això, de família, només en pot haver una: la natural. Només des d'aquesta institució pot quedar clara una cosa, la més important: saber qui és el pare de la criatura (com si, en l'Univers, hi hagués algun ens a qui això li importara una merda).

Natural, normal, correcte, acceptat, satisfactori, útil: adjectius que descriuen tot el que queda al voltant del consum, la producció i la reproducció, per la gràcia de Déu, amén! Tot el que no combrega amb aquests principis, queda al marge. Els marges: dissidència, diversitat sexual, humanisme, ecologisme, sindicalisme (no pense ara en certs sindicats), organitzacions econòmiques alternatives (cooperatives, comunitats energètiques, etc.), altruisme, activisme polític, immigració, dones apoderades, art, literatura... En definitiva, tots i totes les que hem decidit no seguir certs camins, acceptar la vulnerabilitat, denunciar la farsa que suposa tot plegat.

Els marges evidenciem que el consum, la producció i la reproducció són només una gran farsa que beneficia només a uns pocs. Aquests pretenen empresonar la vida perquè els és perillosa. Són camins de mort, bastits tots tres amb pilars podrits: hipocresia, racisme, colonialisme, explotació econòmica, classisme, masclisme, homofòbia, xenofòbia, islamofòbia, violència, guerra, mort, desigualtat, prepotència. A més, són molts els qui des dels llocs de poder, es parapeten per fer el que els dona la gana tot convertint allò que hauria de ser un goig a la vida en misèria, podridura, fàstic, abús, por, culpa, pecat, egoisme. Una notícia esgarrifosa de fa pocs dies permet adonar-se'n ràpidament del que dic: un internat catòlic francés de renom, pensat per a l'elit, era l'escenari on els poderosos abusaven dels més desafavorits. «Bétharram era como un supermercado para depredadores sexuales y los que sufrimos abusos sexuales o violaciones solíamos tener el mismo perfil: niños vulnerables con padres separados o fallecidos». Els abusadors, sacerdots i gent de bé que, a sobre, s'atreveixen contínuament a parlar de virtut, dignitat i servei. Ells poden abusar, follar, violar, però a tu, que estàs als marges, semblen dir-te:

Te nuntriré y el canje será tu albedrío
amamantaré un bello síndrome de Estocolmo
y heredarás repelús, miseria, gritos de loca.
Dormirás eternamente en un nido
de ansiedad, brea y pelusas.
Sentirás dentro de ti,
por siempre jamás,
herrumbre, exclusión
y bastardía.

Fragment de Mama, de Txus García, a Antología de poesía queer (Ed. per Ángelo Néstore)

En realitat, són ells la podridura. Són ells els qui haurien de ser exclosos.

(Un aclariment sobre una notícia d'actualitat: a les saunes gai no s'exerceix la prostitució. La gent hi va a relaxar-se i/o follar lliurement amb qui li dona la gana. Escoltem, però, que el president del Govern suposadament es va beneficiar a títol lucratiu del negoci de la prostitució pel fet que el seu sogre era amo d'una cadena de saunes: en el cap d'alguns no cap que el sexe fora dels camins marcats puga ser una font de gaudi en lloc de pecat, delicte, abús i escàndol.)

No debería Vd.

Saltarse la cadena de mando,
ni siquiera sacarle ventaja a su jefe,
ni atreversa a contradecir al cura,
a su padre no le replique,
ni se le ocurra custionar a un superior,
no sea que sepa lo que es la rabia,
y que de la rabia a la felicidad
solo hay una batalla. (1)

Txus García, a Antología de poesía queer (Ed. per Ángelo Néstore)

Quan ahir a la platja vaig llegir aquest poema, les paraules ràbia i batalla em fan fer pensar en la Ilíada. En ella, encarnades en Aquil·les, ja apareixen les tres forces que permeten destruir els camins detestables que ens tenen marcats: el desig, la ràbia i la compassió.

El desig. La relació d'Aquil·les i Patrocle es basava en el desig. Avui, però, el desig ha estat pervertit: només es pretén que es traduïsca en possessió. Desig de tenir, desig de consumir. En algun moment, està ben vist que el desig es transforme en sexe: dins de la parella, d'un matrimoni, amb la teua dona, per engendrar un fill, per reproduir-te. La dona, millor que no desitge, si no corre el risc de convertir-se en una puta. El desig, però, hauria de definir-se senzillament com la força de la naturalesa. Les Mènades el transformaven en dansa, frenesí incontrolat, sexe, orgia. Nodrisses i seguidores de Dionís, aquest déu era en realitat una assimilació del deu frigi Sabazios, fill de Persèfone i Zeus (que s'uní a la dea en forma de serp) segons aquell mite inicial. Aquella Persèfone era una de les advocacions de la deessa primigènia, dea de la vida, del poder fèrtil de la terra, ama de la mort, reina del cel i senyora de les estrelles, deessa del mar i mare de la natura, ventre engendrador i deessa de la bellesa i de la fertilitat: era sobirana del món per la força omnipotent de l'amor/desig. Aquell Zeus es podria identificar amb el déu prehel·lènic Poseidas («espòs de la terra»), vinculat a la Gran Deessa sota l'aspecte d'un déu-cavall senyor dels camps cultivats, de la terra i, com a defensor d'aquesta, de la guerra. Sabazios/Dionís encara seria relacionat per Plutarc amb el bou, materialització en temps prehel·lènics de l'esperit dels déus de la vida, de la mort i de la resurrecció. El símbol del bou, en efecte, es pot relacionar amb el de la lluna creixent/decreixent, de manera que les banyes eren un element de gran importància en el culte i la simbologia religiosa. La mort ritual del bou buscaria, llavors, reproduir la seqüència dels cicles de la natura: lluna creixent i lluna minvant, dia i nit, estiu i hivern, naixement i mort dels animals, dels vegetals, dels éssers humans. Dionís, el bou, com ho fan les plantes i els animals sobre la terra, ha de morir cada any en arribar la tardor per poder així renàixer a la primavera. Ha de morir sacrificat perquè el seu objectiu és renàixer: el mite perviu més tard en Bacus, Mitra i Crist. Però aquest últim es confon amb un déu celestial i apol·lini: recordem que les Mènades assassinen Orfeu quan aquell nega el culte a Dionís en favor del d'Apol·lo, déu identificat amb el sol. Amb Apol·lo, Zeus Olímpic i Crist culmina l'abandó de les divinitats tel·lúriques per aquelles de tall celestial, que acaben esdevenint senyors dels principis morals abstractes situats més enllà del món.

Tota aquesta digressió mitològica pretenia arribar ací: potser hauríem de fer com les Mènades i assassinar a mossos a aquells qui pretenen posar límits al desig en benefici d'ideals abstractes, de mons transcendents, de morades celestials, de producció i reproducció. Hauríem de mirar de nou a la serp, ja no com a símbol del pecat, sinó com a personificació de les forces tel·lúriques i ctòniques que encarnava la Gran Deessa, dels misteris dionisíacs, del mateix Dionís: hauríem de posar de nou al centre el goig, el plaer, el desig sexual, els tabús. La família, com a presó del desig, ha de ser destruïda. Hem de follar com a bojos. Dansar, ballar, deixar-nos portar. El desig ens ha d'impel·lir també a saber, qüestionar, admirar-nos, badar, gaudir. Viure. Hem de reivindicar la sang, el semen, els fluxos vaginals, la suor, la saliva, el moviment, la mescla, el mestissatge, la crida a trobar els altres: res de tot això pot quedar en l'àmbit de l'incorrecte, proscrit, pecaminós, delictiu. Deixem de nou que la serp, llefiscosa com és, s'enrosque en les nostres vides. Deixar-se dur pel desig no és més que una forma de consumir-se, de morir. Però un morir d'aquell qui opta per viure, molt millor que aquell que preferix estar mort en vida. D'un morir que, en realitat, mena a una regeneració perpètua: el desig que no té les ales tallades no es consumeix mai. Com la serp, és capaç de mudar la pell les vegades que faça falta.

La ràbia. La ràbia va ser el que va moure a Aquil·les a tornar de nou a la batalla. Ràbia com a desig desenfrenat. Desig de destruir, anihilar, venjar. El va fer poderós, va poder donar mort a Hèctor. Sense la ràbia, no s'hauria guanyat la Segona Guerra Mundial, ni hagueren hagut lluites i guanys sindicals, ni hi hauria gent arriscant la seva integritat per lluitar contra la injustícia. La ràbia ens impulsa a actuar. Sense la ràbia, no estaria escrivint aquesta ratllada per intentar ordenar idees.

La compassió. Apareix en el clímax de la Ilíada: Aquil·les ha deixat el cos d'Hèctor a mercè dels gossos i de les aus rapinyaires. Príam, de nit, acompanyat i guiat per Hermes, déu de les transicions, gosa arribar fins a la tenda de l'heroi grec, encara consumit per la ràbia, i li besa els peus. Besa els peus a l'assassí del seu fill i li suplica que li permeta soterrar-lo dignament: si no ho fa, el seu esperit mai podrà arribar a l'Hades. Aquil·les podria haver assassinat Príam allà mateix, però no ho fa: veu en ell un ser humà que pateix, com ell, dolor. S'ha produït una transició (Hermes, un altre bou!): la ràbia ha mutat en compassió. I per això accedeix a les seues súpliques i li permet una treva per soterrar Hèctor com es mereix. Príam és enemic, alteritat, contrari: però quan Aquil·les el mira els ulls, es veu a ell mateix. La ràbia no pot dissociar-se d'aquesta mirada compassiva, perquè del contrari només genera destrucció sense construir absolutament res. Avui, són molts els que han decidit patir junt amb els palestins, amb els mariques i bolleres, amb els malalts de sida, amb les dones maltractades i amenaçades, amb la gent sense llar, amb els xiquets i xiquetes que se situen als marges, amb les persones trans... Amb tanta gent. Hi ha molts que s'han atrevit a mirar als ulls més enllà dels prejudicis i han fet seu el patiment de l'altre o, el que és el mateix, han fet seues les lluites dels altres: com-patior. Però aquesta compassió no serveix res sense la ràbia que destrueix les estructures de poder que menen a la violència, la injustícia i la desigualtat. Llavors només seria una manera de rentar la consciència. No tindria res a veure amb el desig, sinó amb la manca d'aquest.

Els versos de Machado, com afirma Gómez Arcos, són rebels i irreverents. No necessitem camins: necessitem referents.

(...)

—No, al contrario. Ahora entiendo, aunque te parezca pretencioso, que al traerlos al mundo, también he traído una necesidad de vivir al margen de las normas; antinatural, podríamos decir. Y que fuiste tú quien engendró en mí esa pasión existencial. No hemos podido cambiar el mundo y la guerra que hiciste sólo sirvió para acomodarnos indefinidamente en la falta de esperanza, lo que es peor que la desesperación. Pero tú y yo hemos hecho algo más: dos hijos contra natura, como dirían mis amigas. No está mal. Toda una obra de la que me siento orgullosa. ¿Lamentas no poder tener entre tus brazos a un nieto?

(...)

—Dime, ¿si pudieras hacer lo que quisieras con el mundo, qué harías?
—Sólo una cosa.
—¿Qué?
—Una hoguera.

(...)

—Sólo tú y yo somos la verdad. Lo demás es una farsa. ¿Entendido?